Him "Razorblade Romance" (1999)

Him són una banda que, a pesar de que gaudeixc pràcticament tots els seus discos (El que acaben de treure ara encara no l'he escoltat), reconec que en alguns d'ells es tornen massa melosos en algunes cançons. No són precisament la banda de la meva vida, però m'agraden. Recorde perfectament quan els vaig escoltar per primera vegada, va ser amb aquest disc, el segon que publicaren, i em van impresionar molt. La veu de Valo, eixes melodies tan màgiques, pincellades gòtiques i guitarres dures... No inventaren res nou, però feren una mescla d'influències creant un estil especial que més tart imitarien quantitat de bandes més."Razorblade Romance" és per a mi el seu millor disc i un dels millors d'eixos últims anys noranta. Les 12 cançons són bastant sencilles, però d'una qualitat indubtable, entre elles "Right Here in My Arms", "I Love You (Prelude to Tragedy)", "Razorblade Kiss" o "Death Is In Love With Us", temassos que ens mostren als Him més durs, i "Join Me in Death" o "Resurrection" (una de les meves preferides, que cançó tan màgica...) ens mostren la seva faceta més relaxada. Cal destacar també la acertada cover de Chris Isaak, "Wicked Game", versió hard-rockera que el mateix Chris Isaak va reconeixer en una entrevista en Popular 1 que li agradava.

Sé que Him són una banda que el sector més sectari de la comunitat rockera odiaran sense tan sols aguer escoltat un dels seus discos sencer en la seva vida, però molts d'eixos es sorprendrien si li donaren una oportunitat a "Razoblade Romance".

Mötley Crüe "Dr Feelgood" (1989)

No hi ha dubte, per a un dia solejat com hui res millor que una joieta del hardrock 80's. Aquestes peladilles tancaren la dècada dels 80 amb un disc espectacular, el gran "Dr Feelgood". So bestial i moltes grans cançons és el que et trobaràs en aquest disc. Cançons que van des de els trallaços de hardrock metàl·lic com "Kickstart My Heart" o "She Goes Down" a la màgia de balades i mitjos temps com les precioses "Without You", "Don't Go Away Mad (Just Go Away)" o la que tanca el disc majestuosament "Time For Change", per citar-ne algunes, ja que el disc és gaudeix absolutament tot.

Sexe, drogues, alcohol, kilos de laca i molta molta diversió.

Guns N' Roses "November Rain"

Els fans més puristes dels Guns de l'època del "Appetite for Destruction" es van sentir insultats. Si la cançó, en forma de balada, ja era molt romanticona, el videoclip encara ho exagerava més. Pergueren molts fans, aquells que no aceptaven que els tios que gravaren aquella bestial descarrega de hard-rock macarra en el passat ara feren algo com açò, però jo no estic entre eixos.
No ens enganyem, "Appetite for Destruction" és la seva obra mestra absoluta, no hi han dubtes al respècte, no sols això, si no que a més a més em pareix un dels discos definitius de la història del rock, però els dos volums de "Use Your Illusion" són excelents i "November Rain" em pareix una meravella. El videoclip reconec que és un poc... no sé, a mi m'agrada, però puc entendre que a molta gent no, però la cançó? Per favor, estem parlant d'una de les millors cançons dels putos Guns N' Roses, una preciositat, 9 minuts de pura màgia on Axl canta unes precioses melodies amb un sentiment impresionant, Slash es marca un dels millors solos de la seva carrera, i eixa part final tan grandiosa... és una pasada. Ells s'ho perden.

Los Ilegales. 26-02-2010, Sala XY Rock, Aldaia (València)

Després de saber que aquesta era la gira de despedida de Los Ilegales encara em vaig alegrar més per ver asistit a aquest concert, però per altra banda és inevitable sentir-se malament, és molt dur pensar que no podràs veure a una banda que t'agrada molt en el futur.
Com molts sabreu, Jorge Martínez vol començar un altre projecte totalment diferent a Ilegales, Jorge Ilegal y Los Magníficos, una proposta un poc extranya, l'idea és fer un rollo swing, recuperant la música que feien les orquestes en els anys 40 o 50. Pot resultar interessant, però jo tinc l'esperença de que torne a Los Ilegales en no massa temps. En fi, intentarem tornar a veure'ls un altra vegada en aquesta gira per si de cas.
El concert va estar a l'altura de les espectatives. Una sala pràcticament plena però sense complicacións per posar-te en primera fila, un so quasi perfecte i dos hores i pico de repertori. Així i tot, per el meu gust van faltar unes quantes cançons, però clar, quan es té un repertori tan ampli és normal que pase això. Sonaren de meravella molts hits com "Caramelos Podridos", "Odio los pasodobles", "Hola mamoncete", "Ella saltó por la ventana", "Dextroanfetamina", "Resgreso al sexo quimicamente puro", "La fiesta", "Soy un macarra", "Eres una puta", "Destruye" o "La casa del misterio" entre d'altres, però faltaren també algunes molt bones com "Agotados de esperar el fin", "Europa ha muerto", "Heil Hitler" o "Angel exterminador". Però com us dic, no hi ha queixa al respècte.
El millor de tot? Poder veure a un personatge com Jorge en directe, ell és los Ilegales, i una llegenda viva del rock estatal. És tot un plaer escoltar les seues xarrades entre cançó i cançó, de fet, pense que ell és l'únic que no em molesta que xarre bastant durant un concert. I sobretot, poder veure les seves habilitats amb la guitarra, impresionant.
Lo dit, gran concert. En dos o tres cançons es va notar alguna herrada, però a un grup tan autèntic, divertit, macarra i que fa que t'ho pases tan bé com Los Ilegales, se li perdona tot.

Los Ilegales demà en la Sala XY Rock, Aldaia (València)

Contant les hores estic, per fi vaig a poder veure en viu a un dels meus grups preferits del rock estatal. Fa molt de temps que escolte les aberracions del Jorge en forma de cançons, però mai havia tingut l'oportunitat de veure'ls. He sentit parlar molt del ja mític concert que van fer Los Ilegales en la desapareguda sala "La travessa", de Teulà. Alguns amics van estar presents i conten que ho van fer molt, però que molt bé, i es va montar un festorro de collons, espere que demà siga igual o millor.
De tota manera, gràcies a Sant Youtube podem comprovar que son l'hòstia.

Anem a fer un repàs a alguns dels videos que més molen de la banda més autèntica del rock estatal...

"Dextroanfetamina", una de les seves cançons més burres, punk-rock d'eixe que sols ells saben fer. En aquest video la banda actuant en Medellín (Colombia), la penya es torna literalment boixa...



"Eres una puta", jajajaja... Tot un clàssic. Atenció a els xarraos del Jorge, molen tant com la pròpia cançó...



"Tengo un problema sexual". Los Ilegales en una vella actuació del mític programa que presentava Miguel Ríos. El careto que fa Jorge quan diu això de... "Señora, si no le gusta mi careto... Cambie de canal" no té preu...



"Soy un macarra", mítica cançó. Eixa mescla de psychobilly i punk és de puta mare. Qui no ha cantat alguna vegada això de... "Soy un macarra, soy un hortera, voy a toda hostia por la carretera"??



"Odio los pasodobles", que li donen pe'l cul a Manolo Escobar! jajajaja!!



Bé, podriem ficar molts videos més, Youtube està plé de actuacións memorables d'aquesta banda, però ho deixarem ací.

Ja us contaré l'experiència, salut!

Lagartija Nick "Su" (1995)

La banda formada pel que fora baixista dels mítics 091 són una de les bandes més experimentals i atrevides del rock estatal. Sempre partint d'una base rock, en la seva trayectoria han tocat una gran varietat d'estils... Noise, punk, post-punk, metall, pop, electrònica... Fins flamenco, mostrant respecte i amor a la seva cultura i a la seva terra, Granada. Això si, sempre enfocant-ho d'una manera molt personal i original.
Normalment aquestes bandes tan experimentals solen fer algunes cagades, però sols per fer sempre el que els passa pe'ls collons, ignorant modes i arrisgant-se a fracasar, ja són dignes d'admirar. Sempre m'han paregut una banda interessant, però no tot el que he escoltat d'ells m'ha agradat, alguns experiments que han fet em superen, però altres treballs com aquest em pareixen collonuts.

"Su" és el seu tercer treball, per a molts l'últim bon disc de la banda, no és el meu cas, ja que posteriorment han fet algunes coses interessants baix el meu punt de vista, però si que és un dels seus discos que més m'agraden.
Aquest disc té tots els ingredients que més m'agraden d'aquesta banda, so bestial, guitarres distorcionades roçant el metall, ritmes de bateria frenètics, riffs i admosferes obscures, tocs punk, tocs noise i unes lletres extranyes però molt treballades. Molta canya, de fet es relaxen un poc sols amb un tema.
"Su" és un disc bastant redó, pràcticament no té desperdici però les cançons que més m'agraden son "Mi chofer psicodélico", "Versiones de cody", "El amor és la víctima", "Conmigo crece el caos" i "Doble imagen", temassos que fan que t'oblides de que Antonio Arias no és un gran cantant, inclòs fan que acabe agradante la seva veu.
Un disc a reivindicar i molt recomanable per introduir-se en l'obra d'aquesta banda tan complexa.

Adéu als Scorpions?

Pot ser que siga la típica jugada per vendre més discs i augmentar les audiències dels seus concerts, com tantes bandes han fet, però de tota manera que la banda haja anunciat que es separarà després d'un nou disc i gira és una de les pitjors noticies rockeres en el que portem d'any.
Sempre m'han agradat Scorpions, recorde la primera vegada que els vaig veure en viu com un dels concerts de la meva vida, ara mateix em ve al cap que quan viatjaven cap al concert els meus col·legues i jo comentàvem acollonats que seria una putada que basaren el repertori amb les seves famoses balades i deixaren de costat tots els hits hardrockers dels seus vells discs, era la por que teníem, però al obrir el concert amb "Blackout" i milers de metalheads amb el puny en alt i cridant Blackout!! com uns boixos, ens van caure els collons en terra. El concert va ser bestial, a l'altura de la seva llegenda, inclús cançons tan cremades com "Still loving you" o "Wind of change" quasi em tragueren les llàgrimes.
En una època van ser una de les millors bandes de rock del mon, això és indubtable, els temps de glòria quedaren enrere, però sobre les tables continuen siguent acollonants, i discograficament parlant tampoc son el que eren, però continuen publicant discs recomanables com el fabulós Unbreakable (2004), un excel·lent disc de hardrock metàl·lic que em va sorprendre molt.
Ara ha esperar a veure que és el que passa, i, per si de cas, intentar tornar a veure'ls en viu.