Led Zeppelin "In Through The Out Door" (1979)

Si, sóc dels que pensa que "In Through The Out Door", l'últim disc de Led Zeppelin, és un gran treball. Està clar que tant aquest com l'anterior, "Presence" , no arriben a la grandesa de tots els altres (el "Coda" no el conte), ja que estem parlant d'alguns dels millors discos de la història del rock, però són grans també.

Sé que a molts fans de la banda no els agrada aquest disc, i la veritat és que no ho entenc. Val, la producció és diferent, es nota que els anys vuitanta hi eren aprop, els teclats guanyen protagonisme mentre que les guitarres queden més en segon pla, és cert, però el que realment importa és que les cançons siguen bones, i aquest disc no té deperdició. A més, és d'agrair que en aquest treball passaren pel seu filtre tocs d'altres estils que no acostumaven a tocar, com el country o la música llatina, i que donaren tan bons resultats.

Detractors d'aquest disc, feu-me cas, doneu-li un altra oportunitat a "In Through The Out Door", al cap i a la fi, estem parlant de Led Zeppelin, i això són paraules majors.

Death Note.

El món del Manga, a excepció de La bola Del Drag, mai m'ha cridat massa l'atenció, però sembla que hi han coses interessants ahi.

Fa poc, un amic aficionat al Manga em recomanà aquesta serie de dibuixos animats i he de reconèixer que m'ha sorprès bastant, de fet, pensava que no veuria més d'un parell de capítols i en pocs dies m'he fet amb ella.

En un principi, l'idea d'acabar amb tota la maldat del món convertint aquest en un lloc ideal amb l'ajuda d'un quadern (el quadern de la mort) pot no convèncer massa, però després d'haver vist el primer capítol ja no penses igual. Aquesta serie és bona, està ben feta i enganxa moltíssim. I el que també m'agrada és que no és llarga (típic problema que tenen la majoria de les series), la història dura una temporada de 37 capítols, i cadascun dura uns 20 minuts, aproximadament.

No crec que vaja a fer-me un freak dels dibuixos japonesos, i tampoc crec que aniré a la pròxima fira del Manga disfressat de Son Goku o d'un Shinigami (els deus de la mort), però ho he passat bé veient aquesta serie. Us la recomane.

Carcoma. Descarrega't gratis el nostre disc!!

Si, ja estic ací un altra vegada pegant-vos la pallissa amb el meu grup, I'm Sorry!! Però és que hem penjat el nostre disc per descarrega directa i m'agradaria compartir-lo amb tots vosaltres. Sé que alguns ja el teniu, però els que no el tingueu en aquest enllaç el podeu descarregar des de Bandcamp.

http://carcomadicto.bandcamp.com/


I si algú vol una copia original que m'ho faja saber i ho arreglem.

Espere que us agrade... Rock & Roll!!

Paul Di'Anno 05-11-2011 (València)

Com he dit en altres ocasions, Iron Maiden són la meva banda de Heavy Metal preferida, adore a molts grups del genere com Judas Priest, Metallica, o Pantera, però la Doncella és algo molt especial per a mi. Els he vist en varies ocasions i sempre han segut experiències intenses, però del que no havia pogut gaudir encara era d'un show en el que s'interpretaren les cançons dels seus primers dos discos amb el seu cantant original, l'entranyable Paul Di'Anno. Quan vaig veure que venia a València no m'ho vaig pensar i enseguida vaig comprar l'entrada.

Del que ha fet aquest home en solitari no coneixia res, ho reconec, però suposava que el repertori seria basat en els llegendaris discos que va gravar amb els Maiden, i així va ser.


És possible que algú eixira decepcionat del concert, pot ser per no saber el que li esperava. Jo ho tenia clar, no anava a ser un concert de Iron Maiden, ni paregut, i la veu de Di'Anno no anava a ser la mateixa, han passat molts anys, i per si fora poc eixa nit la tenia cascada, però... ei! Les cançons d'eixos dos primers discos de Maiden són irresistibles! I estava segur de que portaria una bona banda, per tant, ja tenien que anar mal les coses per a eixir decepcionat del concert.

"Prowler", "Charlotte the Harlot", "Phantom of the Opera", "Running Free", "Wrathchild", "Murders in the Rue Morgue", "Killers" ... Yeah! Les cançons més rockeres i macarres de tota la carrera de Iron Maiden! M'encanten aquestes cançons, i per a mi fou un plaer corejar-les a uns pocs metres de l'home que li va posar veu en el seu dia, eixe metal-head amb alma de punk que ens va deleitar amb una endimoniada cover del "Blitzkrieg Bop" dels Ramones per finalitzar el show.

Up the Irons!!

Journey "Next" (1977)

Hui anem a recordar un disc molt oblidat, massa, diria jo. Sembla que mai va passar, però en els seus inicis Journey eren una bona banda de rock progressiu, no es menjaven un torrat, però gravaren bons discos. "Next" possiblement siga el més destacable de la seva època prog. En aquest àlbum la banda ja començava a desesperar-se per falta de èxit, per el que intentaren fer que la seva música fora un poc més accessible, però sense deixar del tot el rotllo progressiu que tant els apassionava en aquells temps. Acurtaren el minutat-ge de les cançons i crearen melodies més apegaloses en algunes d'elles, com en eixa meravella que obri el disc anomenada "Spaceman" (sens dubte, la millor cançó del disc). El resultat fou un bon disc de rock clàssic d'un nivell tècnic molt alt i amb tocs progressius que recorda a bandes com Pink Floyd o Rush. Però, de nou, el disc fou un fracàs comercial.

Més avant per fi aconseguiren l'èxit massiu. Orientaren la seva música cap a un rock melòdic molt més comercial, però sempre de qualitat, això si, i amb l'entrada del genial vocalista Steve Perry es convertiren en una de les bandes més populars d'Amèrica, però eixa ja és altra història.