dimarts, 11 de gener de 2011

Suede "The Drowners" (1992)

El Brit-Pop no és la meva escena preferida de la història del Rock precisament, jo d'eixos anys m'incline més cap a tot el que va eixir de Seattle, altres bandes de rock alternatiu com els Smashing Pumpkins o Manic Street Preachers, o grups de metall, com els meus adorats Pantera, per citar alguns exemples entre molts més.

Oasis, Blur, Elastica i demés, mai han segut sants de la meva devoció (a pesar d'escoltar sobretot als Oasis des de sempre, i de fet continue gaudint d'els seus primers discos de tant en tant) però al menys eixes bandes crearen una escena que donà bastant que parlar i li donaren excitació al panorama, algo que no passa en l'actualitat, de fet, ja fa temps que no passa rés semblant. Quin és l'últim moviment important que ha hagut en el mon del rock en general? El Nu-Metal? Doncs ja veieu, per el meu gust, excepte els primers discos de Korn i poc més, eixa escena va ser una merda, i no va tindre ni la mitat de repercussió que el Brit-Pop

Malgrat que el Brit-Pop al costat del Grunge per el meu gust era molt poca cosa, ara es troba a faltar una escena com eixa, que moga a les masses, perquè en l'actualitat bones bandes no en falten, però no hi ha un moviment d'eixes característiques.


Suede també van ser una d'aquelles bandes que formaren part d'aquella escena. A pesar de no ser tan famosos com Oasis o Blur, foren un dels impulsors de tot allò, i tingueren una forta repercussió als principis dels noranta. He d'admitir que ni sóc fan d'ells, ni he seguit molt la seva carrera, però m'agraden alguns dels seus hits, i el toc glammy que tenien junt amb eixos textos carregats de sexe, drogues i demés, els feia un tant especials.

"The Drowners" és el primer single que llançaren, abans de treure el seu primer llarg, i tingué una gran acceptació per part de la crítica. A mi sempre m'ha paregut una cançó collonuda, d'eixes fresquetes, directes i espontànies.... Una injecció de bon rotllo directa a la vena, amb un estribillo d'eixos que es queden dins del cap una temporada.

Que gaudiu d'ella! Salut a tothom!!

4 comentaris:

àngel ha dit...

Juanvi, fes-me cas, és millor que no hi haja escenes, és molt millor anar per lliure. Suede, per a mi, tenen dos excel·lents discos el primer i Dog Man Star, a partir d'ací i amb la marxa de Bernard Butler, a viure de rentes. Bo!

Johnny Dibud ha dit...

Estic plenament d'acord en Àngel de que es millor que no ni haja escenes i anar per lliure pero discrepo lleugerament en un detall. Encara que reconec que Butler era el crac de la banda i els dos primers són inqüestionables, el tercer "Coming up" em sembla un àlbum d'una maduresa optimista suprema on tots els temes podrien ser números 1 per mèrits propis, trencador amb el toc fosc dels anteriors. A partir d'aquest disc si que està clar que comença la decadència. Una abraçada.

àngel ha dit...

Ostia Johnny tens raó, m'havia deixat el Coming Up, completament d'acord!!
Ens vejem!!

juanvi ha dit...

Iep amics! Doncs no puc opinar sobre els discos que comenteu, ja que no controle la seva discogrfía, l'únic disc que tinc dels Suede és un recopilatòri amb tots els seus temes que foren singles, però aure de pillar-me eixos tres discos que citeu. Respècte al tema de les escenes... No sé... El que és cert és que el que verdaderament importa és que hi haja bones bandes i grans artistes, però viure de primera mà escenes tan intensses com el Grunge o l'escena Hard-rockera de Los Angeles en els 80 (per posar sols dos importants escenes de moltes de les que han hagut en la història del rock) deguera ser una passada. A més, també pense que el fet de que s'hajen creat escenes musicals en el llarg del temps ha fet que coneguerem a moltes bandes que de no haguer format part d'alguna d'eixes escenes no haguerem sabut mai rés d'elles.

Gràcies als dos per comentar!

Cuideu-se!