Off Limits en el Blues Bar de Denia.

Anit en principi anava a ser una avorrida nit de Dissabte sense saber que fer, fins que un amic i jo decidirem arrimar-nos al Blues Bar de Dénia per fer-nos unes birres, i amb una mica de sort, que tocara la típica banda de covers de blues que sol tocar en aquestos llocs. Quan vam arribar al bar veguerem que la banda que actuava es deia Off Limits, el meu col·lega va somriure, pareixia que ja els coneixia, i em va dir... vas a flipar hui, i jo vaig pensar... collons, tampoc serà per a tant, aquestes bandes que toquen en aquestos bars on el 80 per cent de la gent és guiri solen fer-ho bé, però tant com per flipar...
Agafarem unes birres i ens vam acomodar en una de les tauletes més pròximes a l'escenari. La banda eren 4 músics: bateria, teclat, baix i el cantant tocava la guitarra. Quan el xicotet local estava ple començaren, i em vaig quedar bocabadat, el que em pensava que anava a ser el típic concert de blues de bar va resultar ser una de les millors actuacions que he vist últimament, una banda que sonava perfecta interpretant clàssics immortals de grans de la bona música com per exemple Deep Purple, Willie Deville, Santana, Steve Ray Vaughan, AC/DC, Eagles, Paul Mccartney, Jorge Benson o The Kinks, entre altres. I el millor de tot? Rafa Raposo, el seu líder. Un tio que no supera els 30 anys d'edat, carismàtic, bon cantant i sobretot un grandíssim guitarrista, aquest home ens va donar a tots una bona lliçó d'actitud i tècnica. I jo pensava... com pot estar actuant aquesta bestia de les 6 cordes en un bar per a 30 persones? Increïble.

El dia 12 del pròxim més Off Limits estaran actuant de nou en el Blues Bar de Dénia, si voleu presenciar a una bona banda amb un guitarrista impressionant en directe, ja ho sabeu, allí ens veurem!

Pixies en el Primavera Sound 2010

Gran noticia! L'última vegada que vingueren ja me'ls vaig pedrer, no m'agradaria que tornara ha passar. Encara no es sap el dia exacte en el que tocaran, però el festival es realitzarà els dies 27, 28 i 29 de Maig. El Primavera no és un festival fet a la meva mesura, la majoria de les bandes que passen per allí no em diuen res, però sempre solen anar dos o tres bandes que m'agraden molt. L'any passat vam poder gaudir de grans actuacions, especialment l'espectacular concert del Neil Young, però també la dels Jayhawks i Sonic Youth. Aquest any, per el meu gust, el plat fort son els Pixies, dels que sóc molt fan, però també tinc curiositat per veure als Wilco i a Pavement. I com sol passar en els festis, sempre et sorprèn algun grup que no coneixes.

Les entrades per als tres dies ja estan a la venda. Qui vulga més info que visite la web del festival www.primaverasound.com

Ahí va un vídeo d'un concert dels Pixies en l'any 91 interpretant "Tame", una de les cançons més boixes de la seva carrera i que forma part d'aquella joia atemporal anomenada Doolittle.

Sonotones III (2003)

Sonotones és un dels grups de rock més injustament poc reconeguts a nivell estatal. Mentre triomfen un bon grapat de bandes que l'únic que saben fer és imitar a Extremoduro de forma repetitiva i sense substancia, i molts dels grups clàssics viuen del que foren en el passat, publicant discs fluixos a cada dos anys, ahi tens als Sonotones facturant un Rock n' Roll amb dos collons, original, amb passió, amb una discografia pràcticament perfecta i sense poder fer-se un bon lloc en el panorama. Si el mon fora just aquesta banda deuria d'arrasar, però la realitat és molt diferent i de moment som relativament pocs els seguidors d'aquest grup tan especial, però els pocs que hi som, som fans a mort, això també és cert. Sonotones III (2003), tercer disc d'aquestos Madrilenys, és el treball en el que em vaig introduir a la seva música, i també el meu preferit. Recorde que primer vaig escoltar "La casa de las sombras", una de les millors cançons del disc, en un cd que em va regalar una revista musical que ara no recorde el nom, em vaig quedar totalment impressionat, en un primer moment em van recordar a Los Enemigos, sobretot per la veu de Javi, però era diferent, la cançó era un mig temps amb força i guitarres potents, però lo millor de tot era la melodia, amb un toc pop que li donava un aire molt especial. Em vaig enamorar d'eixa cançó, dies després ja tenia el disc en la meva estanteria. En aquest disc Sonotones s'allunyaven del punk-rock dels seus dos primers treballs aconseguint un rock guitarrer més directe i amb eixe toc pop que els fa tan especials. El disc no te desperdici, 11 cançons plenes de bons riffs de guitarra i estribillos que rondaran dins del teu cap una bona temporada. Ahí en van algunes de les que més m'agraden: "La culpa fue de la ciudad", "La casa de las sombras", "Mi diva", "Cruces" o "El condenado".
Pareix ser que la banda està en aquestos moments gravant el que serà el seu cinquè disc, esperem que amb aquest puguen obrir-se al gran públic, i si no ho fan, els pocs que hi som fans seus ho serem sempre.

Bad Religion "Recipe for hate" (1993)

Com ja vaig dir en l'altra ressenya que li vaig fer al recomanable disc "Stranger than fiction", no sóc fan dels Bad Religion, però em pareix una banda respectable. No solc escoltar moltes bandes d'aquest estil, m'agrada el punk i el hardcore, clar que si, però no especialment aquest, en canvi, aquesta banda si que em pareix que té coses interessants. A pesar de que pràcticament tots els seus discos tenen temes destacables, no tots ells em pareixen recomanables, per el meu gust, aquesta banda té moltes cançons de relleno en alguns dels seus treballs, però no en tots. El disc que ens ocupa hui em pareix bastant disfrutable, hi han alguns temes que passen un poc més desapercibits, però en general em pareix un bon disc amb cançons molt destacables com "Recipe for hate", "Kerosene", "American Jesus" (Un dels hits del punk dels noranta), "Man with a mission" (La meva preferida del disc junt amb "American Jesus", precioses eixes melodies...), "Watch it die" (Amb la col·laboració especial de Eddi Vedder de Pearl Jam), "Lookin in" (Atronaor Riff a tota llet!) o "Don't pray on me".
Mai seran una de les meues bandes de capselera, però eixe punk accelerat amb la caracteristica veu de Greg Graffin i eixes melodies tan caracteristiques fan que siguen una banda especial dins del seu gènere, i de tant en tant em fan passar una bona estona, que ja és bastant.

Entrevista a Jorge Martinez, líder de Los Ilegales.

Aquesta entrevista ja té uns anys, concretament 11, quan la banda acabava de gravar el disc "El apostol de la lujuria" (1998). L'entrevista feta a carrec d'els que presentaven "Lo + plus" és una merda, però sempre és divertit escoltar les barbaritats d'aquest entranyable personatge.

Cantant, guitarrista i líder de la banda més macarra del planeta terra, amb tots vosaltres, l'únic e inimitable Jorge Martinez, de Los Ilegales!

Lou Reed "Transformer" (1972)

Es pot dir que em vaig introduir tart en la discografía en solitari de Lou Reed. Sempre m'han agradat The Velvet Underground, especialment el seu primer disc, del que soc molt fan, però el meu coneiximent de la seva carrera en solitari es llimitava als seus hits més famosos... mai és tart. Era una asignatura que tenía pendent des de feia molts anys, i no fa massa temps que he començat a introduir-me en la seva obra, que a pesar de que no la conec tota, pense que he acertat en elegir "Transformer" per començar. Que gran disc... des d'el mateix dia que em vaig pillar el vinil que estic assombrat amb aquesta col·leció de cançons que parlen de sexe, vicis i maquillatge. Òbviament coneixia un clàssic com "Walk on the wild side", però la resta del disc és igual d'imprescindible. Temes de pur Rock and Roll amb tocs glam com "Vicius" "Hangin' 'Round", "I'm so free" o "Wagon weel" són extraordinaris, però "Perfect day" i "Satellite of love" sencillament són de les millors cançons que he escoltat mai, clàssics de la música en general. I, com no, també m'agraden curiositats com "New York telephone conversation" o "Goodnight ladies", cançons que s'arrimen més al cabaret o al jazz, i que li donen varietat i molt d'encant al disc.
Crec que m'espera un apasionant viatge descobrint poc a poc l'obra d'aquest geni del Rock, Lou Reed.

Red Hot Chili Peppers "Blood Sugar Sex Magik" (1991)

Aquestos dies he "desenpolvat" aquest disc, i la veritat és que l'estic gaudint molt. Discs com aquest o el primer dels Rage Against The Machine, per exemple, son obres que les escolte molt de tant en tant, però les gaudeixc moltíssim. La música que feien els Peppers en aquesta època poc te que veure en el pop mainstream que fan hui en dia. Amb l'ajuda de Rick Rubin en la producció, van fer un grandissim disc , i dels més especials d'aquella època. Un treball replet bàsicament de cançons de Funk-Rock de primera qualitat, però no tot son cançons mogudes el que pots trobar ací, Flea and company demostraren que també sabien fer bones cançons lentes com "Breaking The Girl", "I Could Have Lied" o el mega-hit "Under The Bridge".
En fi, sempre és un plaer tornar a escoltar l'inconfusible guitarra del John Frusciante, les impossibles línies de baix del carismàtic Flea i eixe grapat de bones cançons que hi ha en aquest disc. Tots em corejat el "Give It Away" alguna vegada, no?

Michael Jackson "This is it" (2009)

Sincerament, sentia molta curiositat per veure el que estava preparant Michael Jackson abans que ens deixara. El Dissabte passat vaig acudir al cine i l'experiència va ser molt sorprenent. El documental tracta bàsicament en els assatjos i tots els preparatius del que anava a ser el seu retorn als escenaris. Com sempre, Michael estava decidit en fer el major espectacle de la terra, i en "This is it" ho podreu comprovar, no hi han paraules per descriure tal barbaritat. Haguera segut gran poder gaudir alguna vegada del rei del pop en directe... una llàstima.

Michael es veu molt il·lucionat, i el que més m'ha impresionat és veure'l treballar, és increíble com ho porta tot avant, té les coses molt clares i ho controla tot. Però més sorprenent encara és amb el respècte i delicadesa que tracta a tot el personal, algo realment curiós.
Per altra banda, sempre és un plaer veure'l actuar i interpretar algunes d'aquelles cançons que van marcar una època. La veu la conserva totalment i balla pràcticament com abans. Dies després ja estava mort, increïble...