Bruce Springsteen és un d'eixos artistes que per alguna extranya raó sempre l'he tingut en el punt de mira, sabent que va tindre una gran època, però mai em feia l'anim a ferme en algún dels seus treballs. El meu coneiximent de la seva obra es llimitava a les quatre cançons famoses que tots coneixem, i si, s'empre m'han agradat eixes cançons. Perque no em preocupava per escoltar algún dels seus discos? Doncs no tinc ni puta idea, però és algo que sempre m'ha passat i segueix passant-me amb moltes bandes i artistes, sóc l'únic al que li passen aquestes coses?
Amb el temps sempre acabe solucionant-ho, i en poc temps m'he fet amb dos de les seves obres, "The River" (1980) i "Born to run" (1975), i realment el que havia llegit sobre que eren dos grandíssims discos era totalment cert.
Avuí li toca al "Born to run", ja que és el que més estic petant aquesta setmana. Realment estic fascinat amb aquest treball, quin disc més redó! L'unica cançó que coneixía és la que li dona títol al disc, i cert és que sols per aquest himne ja es mereixeria un respècte aquest disc, però el millor de tot és que totes estàn a l'altura! "Thunder Road", "Tenth Avenue Freez-out", "Night" o "She's The One" són pura dinamita, cançons amb una energia aplastant on la inconfundible veu del Boss es mescla a la perfecció amb bones guitarrades, linies de piano i espectaculars solos de saxo. "Meeting Acroos The River" ens mostra al Springsteen més relaxat, una bonica balada amb tocs jazzies. "Backstreets" és per al que suscriu aquestes línies la millor cançó del disc, preciosa, poderosa, amb el Boss pletòric cantant amb un feeling increible. I "Jungleland" és ideal per posar-li fi a aquesta obra mestra.
Promte li tocarà a "The River", altre disc assombros.
2 comentaris:
Si algun dia et fas l'ànim de continuar aquesta tasca de recuperació del Boss, et recomane Darkness on the edge of town, va ser gravat després de un llarg litigi amb el seu manager Mike Apple i de problemes de parella, tot junt a que tot el mon tenia unes espectatives front el següent treball desmesurades. És el seu disc més obscur, el típic treball que et poses quan et trobes enfonsat i arriba a fer-te sentir còmode en aquesta situació, en aquest les guitarres tenen més protagonisme.
Un gran disc te'l recomane. I si els rumors són certs en poc de temps trauran la caixa amb totes les gravacions del disc.
Au Cacau.
Per cert estàs convidat a passar-te una estona pel meu blog.
http://www.noseviuresenserock.com/
Gràcies per la recomanació amic! De segur que em faré amb eixe disc. Ara mateix em passe per el teu blog.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada