The Cult. Love Tour 2009.

Molts ja sabreu que els Cult estan realitzant una nova gira basant el repertori amb el material de l'emblemàtic disc "Love" junt amb les cançons més representatives dels altres discs. D'ací unes hores els de Ian Astbury passaran per València per fer-nos gaudir de la seva màgia una vegada més, però... Avui és Diumenge, i com ja sabeu, sempre plou quan no fan escola. Creuaré els dits, no em fa molta il·lusió que eixe paperet que en permet l'accés al concert és quede dins d'un calaix podrint-se.

The Police "Outlandos d'Amour" (1978)

M'agraden The Police, sempre m'han agradat però tinc un problema amb els seus discs, tots ells tenen cançons absolutament memorables però també en tenen que no m'agraden, sempre he pensat que els discs de The Police tenen cançons de relleno. "Outlandos d'Amour" és el seu primer disc, pot ser siga el meu preferit i el que menys tinga eixe problema. Ací tenim als The Police més directes i rockers de tota la seva carrera. Corria l'any 78, el punk dels The Clash i els Sex Pistols en Anglaterra feia uns anys que arrasava, i eixes influències és van notar en el debut dels de Sting. Cançons immediates i completament addictives que és mouen bàsicament entre el Punk Rock, el Pop i el Reggae.

Però ja sabeu, The Police no han segut mai un grup més, sempre els ha agradat experimentar, anar un pas més enllà i buscar un so original, algo que aconseguiren des de el primer moment. "Next to you", "So lonely", "Roxane", "Can't stand losing you" o "Born in the 50's" son alguns del himnes que podem trobar en aquest disc, cançons que com a mínim alguna d'elles tots em corejat alguna vegada.
Posteriorment la banda canviaria el seu so progressivament i milloraren com a músics, però "Outlandos d'Amour" sempre serà per a mi el disc més autèntic de The Police.
Hi ha qui diu que The Police van ser el Beatles dels 80, jo crec que eixa afirmació és un poc exagerada, però el que si que és indubtable és que van ser una gran banda i marcaren una època.

Roy Orbison "Crying"

Res millor en un dia de pluja com el que fa hui ací que deixar-te portar per la màgia de la seva música i la seva gran veu.

Ací teniu un video tret del fenomenal "Black and White Night" on els alumnes ELvis Costello i Bruce Springsteen acompanyen amb les seves guitarres al gran mestre.

"Crying", trista, però preciosa cançó.

Que no pare la pluja...

La cançó de "La historia interminable" (1984)

A tots ens ha marcat alguna peli quan erem xiquets, a mi, sens dubte, va ser "La historia interminable". No se quantes vegades la vaig vorer quan era menut, però puc dir-vos que moltes. Era un ritual sagrat els Dissabtes pel matí davant del televisor endinssant-me dins d'aquell fascinant mon de fantasia i màgia. I és que el cine dels 80 tenia un encant tan especial...

La fabulosa cançó d'aquesta gran peli va ser composta també en l'any 1984 per els compositors britanics Limahl i Giorgio Moroder, i va ser tot un èxit, clavant-se rapidament dins dels primers llocs de les llistes de ventes d'Anglaterra. Se que molts pensaran que aquesta cançó és una merda popera, però a mi em pareix tan màgica com la pròpia peli, cada vegada que l'escolte en algun lloc em venen grans records de la meva infancia, i això és molt gran.

Ací us deixe el trailer de la peli i la cançó de audio completa:

Homenatge a Juan Valdivia, un gran guitarrista.

El que fora guitarrista dels Heroes del Silencio és, per el meu gust, el millor guitarrista de Rock a nivell estatal, i un dels pocs que es poden comparar amb els grans de les 6 cordes a nivell internacional. El que els sol passar a la majoria de guitarristes és la falta de personalitat, hi han milers de guitarristes que tenen una tecnica brutal, són rapids i tot el que tu vulgues, però els falta personalitat. Eixa és la seva principal virtud, Juan Valdivia sona a Juan Valdivia i a nigú més. El seu estil és únic, i va ser fundamental junt amb la veu de Bunbury per crear el so d'una banda única e irrepetible, sense l'estil i la màgia de Juan, Heroes no aguera segut el mateix. Eixa forma d'arpegiar i de dibuixar melodies és única, i per a la història queden un gran nombre de riffs i solos memorables en cançons com "Mar adentro", "Entre dos tierras", "Maldito duende", "Opio" o "Avalancha", per citar-ne algunes.


Ací us deixe algunes de les cançons de Heroes on el treball de Juan destacava molt:

El riff de "Entre dos tierras", sencill però molt bo, també era sencill el de "Satisfaction" o el de "Smoke on the water"... Per altra banda, el solo sempre m'ha paregut grandiós.



La chispa adecuada és per a mi una de les millors cançons que he escoltat mai, i la guitarra de Juan té molta culpa de la seva màgia, precioses eixes melodies...




I per ùltim "Avalancha", gran cançó, gran riff...



Cal destacar també el disc que va gravar en solitari "Trigonometralla", després de la disolució dels Heroes. Un disc bastant recomanable enfocat sobretot a la guitarra, on s'allunya un poc del so de Heroes del Silencio i experimenta, però sempre amb el seu estil i la seva màgia.


Ací us deixe un dels seus temes:

Led Zeppelin "Stairway to heaven"

Led Zeppelin són una de les bandes de la meva vida, en aquestos moments secillament m'apetia compartir amb vosaltres aquesta grandiosa interpretació d'una de les millors cançons que s'han escrit, una autèntica obra d'art, sobren més paraules....

Baron Rojo. Nova gira de la formació original!!

Pareix que la cosa va enserio, després de la ja mítica actuació que va fer la formació original de Barón Rojo en el passat festival Metalway, han decidit realitzar una gira en tota regla l'any pròxim en motiu del 30 aniverssari de la banda. Sóc fan de Barón, i he vist a aquesta banda moltes vegades en directe, però açò no meu esperava, més que res perquè sempre es deia que la relació que tenien els germans De Castro amb els vells companys no era massa bona, però mira... Ací els tenim. Pensant-ho bé, si una formació com Heroes del Silencio, que deien que alguns d'ells es portaven a mort, es van ajuntar per fer una gira, perquè no els Barón Rojo?

Doncs si, ells també s'han apuntat a les reunións de bandes mítiques que tan de moda estàn últimament. Falta de peles?, nostàlgia?.... Sabeu que? a mi me la bufa el perquè, jo el que sé és que no m'ho tinc que pedre per res del món, segurament serà una oportunitat única de presenciar a la formació que crearen aquella joia atemporal anomenada "Volumen Brutal" en directe.

Ací us deixe el video de la seva cançó de títol homònim: "Baron Rojo". D'aquesta manera començaven el mític concert que va quedar gravat per a la història en aquell "Baron al rojo vivo" (1984)

Bon Jovi "Slippery When Wet" (1986)

El Hard Rock 80's sempre m'ha paregut la banda sonora perfècta per a l'estiu, bandes com Motley Crue, Van Halen, Poison o el grup que ens ocupa, per citar-ne alguns, sempre passen molt més per el meu reproductor aquestos mesos que en la resta de l'any. Ara que l'estiu ja està pegant les últimes coletades és el moment idoni per escoltar un altra vegada "Slippery When Wet", un dels grans discos de l'època.
Encara que molts no s'ho creuran aquest grup que ara fa cançonetes pop per a xiquetes pijetes en els 80 van ser un gran grup de Hard Rock melòdic. "Slippery When Wet" és el tercer treball de Bon Jovi i per a mi el seu millor disc. Un àlbum d'eixos que és tonteria destacar alguna cançó, les 10 que té son hits, qualsevol d'elles podrien haver segut el single, el que fa que entre a la primera i t'enganxe totalment. Cançons Hard-rockeres plenes de bons riffs, solos de guitarra espectaculars i estribillos memorables, altrenant-les amb precioces power ballads com per exemple aquesta...



És una llàstima que bandes com aquesta o Aerosmith, per exemple, que foren tan tan grans en el passat acabaren venent-se tan descaradament... Però mira, no podem fer res, per a aquesta gent la pela és la pela...