dilluns, 22 de juny de 2009

The Rolling Stones. "Let it bleed" (1969)

Possiblement siguen el meu grup preferit, especialment tot el que van treure entre finals dels anys 60 i la primera meitat dels 70 em pareix insuperable, treballs com "Beggars Banquet", "Sticky Fingers", "Exile on main st", It's only Rock n' Roll", "Goats head soup" o aquest "Let it bleed" (que de títol parodiava al famós disc dels Beatles), son obres mestres que pense que qualsevol que senga algo per el rock n' roll tindria que tindre'ls en el caixó dels discs. Sempre he pensat que els Stones defineixen a la perfecció el que és el rock n' roll, i qualsevol d'aquests treballs son bona prova d'això. Aquesta vegada he decidit parlar d'aquest disc perquè marca una època molt concreta de la carrera d'aquesta banda, un treball de transició, és l'últim que farien dins dels daurats anys 60, també l'ultim disc en el que va col·laborar el desaparegut Brian Jones i el primer en el que sentirem al nou component, el que fora guitarrista de John Mayall &; the bluesbreakers, Mick Taylor (Un fixatge acertat, per cert.)

El disc s'obri amb l'immortal "Gimmie shelter" (perfecta per a començar!), li segueix la fabulosa adaptació del tema de Robert Johnson "Love in vain" (preciosa cançó), "Country honk" ens mostra un altre punt de vista d'un dels seus hits, "Honky tonk woman", amb una onda més country, "live with me" és un dels temes més rockers i macarres del disc, "let it bleed" és la més divertida, amb un ritme que t'agafen ganes de ballar seguint els passos del Jagger, "midnight rambler" és un blues-rock de primera, Keith Richards li posa veu a la magnifica "you got the silver", "Monkey Man" és un dels punts forts del disc, i un dels tresors més desconeguts dels Stones, i per acabar la apoteòsica "You can't always get what you want", una de les millors cançons de la història del rock. Un disc imprescindible.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

estou o cen por cen contigo .
Discazo,pra min un dos mellores discos ds historia do rock.
Están todos xeniales,e Mick Taylor incomensurable.
Son un fanatico dos Stones, i estou por asegurarche que escoitei este disco centos de veces,e a cada escoita gustame mais.
Un sau2!!

juanvi ha dit...

Hola! Perdona por tardar tanto en responderte, però esque no me había dado cuenta de tu comentario.

Claro que si, és un discazo! De los mejores de Sus Satanicas Majestades, sin duda.

Un saludo!

chatnoir ha dit...

Un dels seus millors discs, però tractant-se dels Stones, qualsevol és bó!! ;)
Només amb la foto que tens al principi, ja tinc excusa per quedar-me a fer la xafardera...xDD

Salut!

juanvi ha dit...

chatnoir: benvinguda! Tens raó, uns més bons que altres, però fins i tot els seus discos més fluixos tenen cançons molt bones. Si que és bona si la foto del Richards, jejejeje! Espere que passes una bona estona per ací. He pegat una ullada als teus blogs i semblen genials, ara mateix t'enllaçe.

Salut!