Queen "A Kind of Magic" (1986)

Tot i el rotund èxit que tingué, sé que hi ha molts fans d'aquesta banda que no els agrada aquest disc, el consideren massa comercial i, per tant, un treball inferior... en fi, no puc estar més en desacord. A Kind of Magic és un grandíssim disc, més comercial, si, però des de quan algo potencialment comercial significa que siga roin? 

Jo crec que Queen foren una banda tan exageradament bona que realment mai fallaren, tenen discos millors que altres, si, però sempre foren sinònim de qualitat.

Són moltes les qualitats per les que Queen foren una de les millors i més especials bandes de la història del Rock, però jo crec que una d'elles és la barreja d'estils en els que es movien, mai foren una senzilla banda de Rock & Roll, el seu univers musical era infinit, i així és també A Kind of Magic.

Ací hi ha hard-rock del bo ("One Vision", "Gimme The Prize (Kurgan's Theme)"), sensibilitat pop ("A Kind of Magic", "Pain Is So Close To Pleasure"), precioses balades o mitjos temps ("One Year Of Love", "Friends Will Be Friends", "Who Wants To Live Forever"), ritmes ballables ("Don't Lose Your Head"), grandilocuència heavy-metalera ("Princes Of The Universe")... i totes elles d'una qualitat extrema!!

A més, malgrat que les produccions dels vuitanta en molts casos han envellit malament quedant-se molt lligades a aquella època, en el cas d'aquest disc és molt diferent, després de tots aquestos anys A Kind of Magic segueix sonant espectacularment bé.

Per a mi, un altre disc imprescindible de l'única Reina a la que he admirat i admiraré sempre.

Poison!!!

Conec a molta gent que odia a aquesta banda i a tot el que els envolta, normalment aquesta gent sol ser, o bé gent que no escolta res més només que canya, és a dir, hardcore, metall extrem, punk guarro, etc... o bé grungeheads que, com a tal, deuen de despreciar tot el que tinga que veure amb la diversió i el bon rotllo. En fi, cadascú té els seus gustos, això està clar, però eixa actitud que tenen molts tancant-se en el seu rotllo i despreciant la resta em sembla ridícula i incomprensible. Perquè si, és normal que cadascú tinga debilitat per algun genere concret, però si t'agrada el rock and roll com pots estar tot el puto dia escoltant només bandes Grunge? Adore a moltes de les bandes del moviment de Seattle, però això no té sentit per a mi. Igual passa amb eixos heavys que de ahi no els treus, no els agrada res més, ni tan sols el rock clàssic, però en canvi defenen a Led Zeppelin amb els punys si fa falta (¿?). Anem a veure, com pots dir que t'agrada Zeppelin, i que no t'agrada el rock clàssic? Un amic meu diu que sembla com si per a obtindre el carnet de metalhead et té que agradar Led Zeppelin per collons, i té tota la raó,  deveres cregueu que eixos heavys caps quadrats gaudiran de cançons com "Going to California" o  "Since I've Been Loving You"?

Però bé, anem a centrar-nos en la banda que protagonitza aquest post, que ja m'estava anant per les rames.

En l'anomenat hair-metal, al igual que en tots els generes, hi han bones bandes i també molta morralla, cert és que en eixa escena hardrockera dels 80 hi havia molta pose, però també hi havien bandes molt bones on el principal era la música, i Poison, per molt que els pese a alguns, són una d'elles. Eixe hardrock de guitarres afilades combinat amb eixes melodies ensucrades properes al pop va donar uns resultats excel·lents. Els seus primers discos així ho demostren. A cas no són perfectes cançons com  "Nothin' but a Good Time", "Talk Dirty To Me", "Every Rose Has Its Thorn", "Fallen Angel" o "I Won't Forget You", entre moltes altres?  És escoltar eixes cançons i entrar-me unes ganes de festa tremendes. Cançons com aquestes li animarien el dia fins a un mort, per déu! Diversió i bon rotllo!! Hi ha algo de mal en això? No pots estar sempre tallant-te les venes, recollons!!

Bé, els grungeheads que escolten a Alice in Chains, i els heavys a Slayer. I si, m'agraden Alice in Chains i Slayer, però jo aquestos dies d'estiu me'ls passaré escoltant a Poison mentre assaboreixo tranquil·lament el meu Mojito en la platja. Yeah! Molt millor!!

Covers (III) Pixies "Head On"

En aquest cas m'agraden per igual l'original, de The Jesus and Mary Chain,  que la versió que els meus adorats Pixies van incloure en el genial Trompe Le Monde (1991). Està clar que els Jesus composaren un gran tema, dels millors de tot el seu repertori, però la versió dels de Boston és absolutament genial. Més directa, més canyera, més punk. I amb eixe punt de bogeria que caracteritzava als creadors de Doolittle, feren d'una bona cançó, una autèntica burrada sònica.

Que hi gaudiu!

Bon cap de setmana a totes i a tots!!

Covers (II) Los Enemigos "Señora"

Los Enemigos han fet varies covers que són per a emmarcar, però si tinguera que quedar-me amb alguna crec que seria amb aquesta. 

No sóc admirador de Serrat, la seva música no es per a mi, al menys de moment, però pense que és indubtable que eixe home té talent. 

Centrant-nos en la cançó, no vaig a llevar-li mèrit al cantautor català, per suposat que no, la versió original és bona i la lletra és descomunal, però sols una gran banda com Los Enemigos podia convertir-la en una gran peça de rock and roll. La personalíssima veu de Josele i eixa contundència que els caracteritzava fa de "Señora" una cançó imprescindible en el repertori enemic, i un dels millors covers que he escoltat mai fet per una banda de rock estatal.

Temps després foren els sobrevalorats Marea els que també volgueren portar eixa cançó al rock, però, tot i que no està malament, eixa més bé era com una versió de la versió de Los Enemigos. Res interessant.

Ací us d'eixe la cançó original i la versió de la mítica banda de Malasaña.

Que hi gaudiu!!

Manic Street Preachers "The Holy Bible" (1994)

Sé que si els Manics mai hagueren existit, hui el rock and roll seria exactament igual, però el que no seria igual sóc jo. Si, Manic Street Preachers són una de les bandes de la meva vida. Els seus discos mai figuraran en les llistes dels millors discos de la història, i és cert que la seva carrera ha segut un tant irregular, però  la seva música forma part de la meva joventut i les seues cançons em transmeten algo especial que cap altra banda més aconsegueix fer.

Hui tornen a sonar en el meu reproductor i no he pogut resistir escriure unes línies dedicades a un dels seus millors treballs.

Com he dit en varies ocasions, per a mi el seu millor disc és aquell màgic "Gold Against The Soul" (1993), però està clar que "The Holy Bible" és també un gran àlbum. 

En aquest disc ens trobem als Manics més variats, atrevits, alternatius i obscurs de tota la seva història, donant forma a un conjunt de cançons de rock original i inclassificable que és una autèntica delícia. 


Ací hi han riffs que semblen d'un altre planeta, cançons properes al punk, canvis de ritme constants, preciosos mitjos temps, explosions guitarreres... i per suposat, eixes melodies que sols ells saben fer i que et fan tocar el cel, perquè quan es parla de grans melodies mai s'anomena aquesta banda, i per a mi són uns dels millors creadors de melodies de la seva època, molt millors que moltes bandes molt més reconegudes en eixe aspecte.

I, per suposat, no ens podem oblidar de les lletres de les cançons, escrites la majoria pel desaparegut Rickey James, ja que és una part molt important de la seva grandesa. Eixos textos tan especials trets d'eixa ment tan especial, plens de sentiment, ràbia i estranya bellesa, acaben de donar forma a un disc atemporal.

Poc temps després de la publicació de La Sagrada Bíblia desaparegué Rickey, ja sabeu la història. La banda va continuar, i fins l'actualitat han estat publicant discos, uns millors que altres, però sempre amb alguna cosa molt bona que oferir. Això si, el que està clar és que aquesta banda mai ha tornat a ser el mateix sense l'enyorat guitarrista.

Covers (I) Helter Skelter. U2 vs Mötley Crüe.

Moltes són les versions que s'han fet de la cançó més dura dels Beatles, aquella burrada hard-rockera que inspirà la barbàrie de Charles Manson. La majoria d'elles, com és lògic, estan fetes per bandes de rock dur, però no totes, també han hagut altres més orientades al pop que es tiraren al ruedo per homenatjar la mítica cançó. Bandes tan dispars com Aerosmith, Stereophonics, Mötley Crüe, Oasis, Andrés Calamaro o U2, són algunes d'elles.

No, no vaig a posar-les totes ací, sols he seleccionat les que possiblement siguen les dos covers més reconegudes que s'han fet de la que molts consideren la primera cançó de heavy metal de la història.

La de U2, com molts sabreu, aparegué en directe al fantàstic "Rattle and Hum", i la de Mötley va formar part del seu segon disc, aquell llunyà "Shout At The Devil". La de Bono i els seus s'apropa un poc més a la original, y en el vídeo podem veure que la interpretació d'eixa cançó fou pletòrica, Bono està a l'altura, i The Edge també està més que correcte a les sis cordes. Per altra banda, la de Nikki Sixx i companyia és més heavy i matxacona, perfectament adaptada al seu estil. L' únic problema que li veig és la veu, Vince Neil es queda un poc curt, sobretot quan la toquen en directe, com és normal.

M'agraden les dos, però crec que em quede amb la dels irlandesos. Amb quina et quedes tu?

Les millors vint cançons de la història del rock espanyol. (IIII)

I ací acabe el repàs que vaig començar fa uns mesos dedicat al rock espanyol seleccionant algunes de les que per a mi són les millors cançons de la seva història. Lògicament hagueren pogut ser moltes més, però açò s'haguera fet inacabable. Així que ací us deixe quatre cançons més que, d'alguna manera, sempre les portaré dins de mi. Espere que us haja agradat aquest repàs, jo, per la meva part, m'ho he passat bomba recordant totes aquestes immortals cançons. A gaudir!

Los Bravos "Black is Black"

Normalment m'agrada que les bandes d'ací canten bé en espanyol, o bé en la seva llengua autòctona, ho prefereix-ho a que canten en anglès, però la música és la música, i si té xispa, l'idioma acaba donant igual. Si, hi han bandes estatals que canten en anglès i són realment bones, i també hi han cançons de bandes espanyoles cantades en la llengua de Shakespeare que són verdaders clàssics. Una d'elles seria l'eterna "Black is Black", de Los Bravos, malgrat que, com molts sabreu, ací hi ha algo de trampa. Sembla que la cançó no la composaren ells, i a més, en la gravació del tema no toca ningú dels membres originals excepte el cantant, Mike Kennedy. No sé si serà cert, però conta la llegenda que un dels músics que donaren forma a la clàssica cançó fou... Jimmy Page!! De qualsevol manera, "Black is Black" possiblement siga la cançó d'una banda espanyola que més èxit ha tingut a l'estranger ( en l'any de la seva publicació (1966) va quedar en segon lloc en la llista dels singles més venuts a Anglaterra, quart al Billboard dels Estats Units, primer lloc a les llistes de Canadà...), i, per suposat, també va ser un èxit rotund a Espanya, on es vengueren dos milions de copies. I no era per menys, ja que estem parlant d'una cançó impecable que res tenía que envejar als grans singles de l'època de bandes com The Rolling Stones, The Beatles, The Beach Boys, etc... Ho té tot: un gran riff, una melodia excel·lent i la gran veu de Mike Kennedy lluint com mai. El que es diu un clàssic entre els clàssics, vaja.

Leño "Sorprendente"

Rosendo ha fet cançons excepcionals en la seva carrera com a solista, però jo sempre he preferit als Leño. Difícil quedar-se amb una cançó de la mítica banda madrilenya, però "Sorprendente" sempre m'ha agradat especialment, una de les cançons més destacables de l'últim disc de Leño, aquell genial "¡Corre, corre!"

La Polla Records "Ellos Dicen Mierda"

Seré breu. Per a mi, el millor grup Punk espanyol de la història. I aquesta cançó tot un himne. Grans!!

Siniestro Total "Todo Por La Napia"

La banda més divertida del rock estatal. Sóc fan de tots els seus discos fins la fugida de Miguel Costas. "Todo Por La Napia" és un dels seus majors clàssics, i una cançó que definia a la perfecció la grandesa d'aquesta banda. Rock autèntic, original i lletres divertides però al mateix temps intel·ligents. Era ser un hombre a una nariz pegado, y pegado a la nariz, un talego enrrollado... Genial!!

Extremoduro "Ama, Ama, Ama y Ensancha El Alma"

No sóc un incondicional de la banda de Robe, però pense que al llarg de la seva carrera han fet grans cançons i una d'elles seria aquesta que formava part del recomanable "Deltoya". Amb un preciós poema de Monolo Chinato, Robe i companyia crearen verdadera màgia en aquesta senzilla, però bonica cançó. Hi ha que volar amics, hi ha que volar lliure!!!