Senc una especial devoció per els discos de l'època de Paul Di'Anno, eixos Maiden tan rockers i "callejeros". Per a mi el cantant per excelència de Iron Maiden sempre serà Bruce Dickinson, però crec que tots estarem d'acord en que la veu i l'actitud de Di'Ano és perfecta per eixos dos discos. Aquest disc me'l va deixar un col·lega fa uns anys i el vaig petar durant una bona temporada, després de estar anys sense esoltar-lo no ha segut fins hui que l'he comprat en vinil i estic flipant per un tubo. Increïble debut. Per a mi és millor que el "Killers". Tots els temes son impresionants i clàssics absoluts.
"Prowler" (inmillorable manera de començar un disc), "Remember Tomorrow" ( una de les meves preferides, preciosa, hipnòtica, poderosa...), "Running Free" ( directa, macarra, rockera...), Phantom Of The Opera" ( brutal, apoteosica..), "Transylvania" (un bon exemple de que una cançó instrumental pot ser realment bona), "Strange World" (Preciosa, profunda, màgica...), "Charlotte The Harlot" ( canyera, enèrgica) i "Iron Maiden" ( tot un hímne). Per a mi és un dels millors discos de la seva carrera i dels més importants de la historia del heavy. Més avant vindria Bruce Dickinson i unes cuantes obres mestres més, però eixa és altra història....
El proper 21 d'Agost tindrem a la millor banda de heavy metal de la història en València, aquesta serà la meva tercera vegada amb ells, però l'excitació és màxima.
Ara que els Stones tornen a estar en boca de tots amb el boom del nou "Exile On Main St" és inevitable punxar un altra vegada els seus discos, bé, pensant-ho millor mai he parat de fer-ho, ja que és una de les bandes de la meva vida i sempre els tinc molt presents.
Si, ja se que "Emotional Rescue" és un disc molt odiat per molta gent, se que va ser un baixó considerable en la seva carrera però, eh! Son els putos Stones!! Son sagrats i inclòs el seu pitjor disc sempre serà millor que la gran majoria treballs de bandes de l'actualitat, és el que té ser uns genis, poden fer cançons més o menys bones, però sempre tindran eixe "toque maestro" que fa que siga únic i especial.
Com podeu comprovar no puc ser del tot objectiu amb aquesta banda, soc ultra-fan de Mick, Keith i companyia, però, deveres cregueu que "Emotional Rescue" és tan mal disc? Jo crec que no. El que passa és que després de gravar alguns dels discs més importants de la història del rock és normal que sapiga a poc.
Com molts sabreu, els Stones sempre han segut una banda que els ha agradat i han sabut adaptar-se (a vegades millor i a vegades pitjor) als nous temps, però sempre sense perdre mai la seva essència. Cap a finals dels 70 i principis dels 80 la música disco, el punk i la new wave era el que és portava, la sensació del moment, i els Stones apostaren per experimentar amb eixos nous sons. Si, jo també prfereixc als Stones més rockers i setenters, però demostraren que també sabien fer bona música fusionant-ho amb el seu estil clàssic, la millor prova d'això està demostrada en el fabulós "Some girls" (1978).
"Emotional Rescue" segueix una linea similar al "Some Girls" però menys aconseguit. Hi ha qui diu que la majoria dels seus temes eren restes del excel·lent "Some Girls"... La veritat és que poc importa, sols se que quan deixe caure la agulla d'amunt d'aquest disc son els Stones els que sonen i, com sempre, em fan gaudir.
"Dance" és el tema que obri aquest disc, un tema que fusiona funk i música disco, no iguala amb qualitat a aquell "Miss You" però no és un mal tema. "Summer Romance" és un rock & roll que sona a Stones clàssics. La fascinació de Richards per la música Jamaicana queda plasmada en "Send It To Me". "Let Me Go" és un dels temassos del disc, rock directe i adenalinic, al seu més pur estil. "Indian Girl" és un correcta balada. Amb "Where The Boys Go" tornen a rocketjar dur, marcant-se un altre dels millors temes del disc. "Down In The Hole" és una de les meves preferides, un profund blues tocat amb molt de gust i passió. La pròpia "Emotional Rescue" precisament és una de les pitjors del disc, però no deixa de ser curiosa, cantada en falset per Jagger. Li continua "She's So Cold", un tema divertit, amb un gran riff de guitarra de Richards, però que és fa un poc monòtona per el meu gust. I el disc es tanca amb la preciosa "All About You", una balada cantada per Richards.
Després de presenciar algunes actuacions verdaderament avorrides (la de Wilco inclosa) aplegà el moment per anar cap a les primeres files i esperar als de Boston. Amb total puntualitat eixiren a l'escenari els putos mestres del rock alternatiu. En el moment que començaren a sonar els acords de "Cecilia Ann" va explotar l'histeria en tots els assistents i no va parar fins al final del concert. Senyor... quina festa! Un hora i mitja on feren repàs a tots els seus clàssics, clàssics que la gent no va parar de corejar tot el temps, cada estrofa, cada estribillo... inclòs les melodies de guitarra. Un públic que és va passar tot el concert sense parar de ballar, botar i fer pogos en les cançons més burres dels "duendecillos", que no en son poques. És deixaren fora cançons bones, clar que si, per ha que no passara això tindrien que tocar pràcticament totes les cançons de la seva discografia, però en un concert on sonaren hits de la talla de "Cecilia Ann", "Rock Music", "Wave Of Mutilation", "Bone Machine", "Tame", "Debaser", "Allison", "Monkey Gone To Heaven", "Hed On", "Her Comes Your Man", "Caribou", "Planet Of Sound", "U - Mass", "Vamos", "Gouge Away", "Isla De Encanta" "River Euphrates", "Gigantic", "Where Is My Mind"... I algun altra que em deixaré, no hi ha queixa al respecte. Després de "Vamos" va ser que feren un bis i eixiren per ha deleitar-mos amb "Gigantic" i "Where Is My Mind", la "guinda" que donà per finalitzada una actuació divertida, canyera i màgica. Em cridà especialment l'atenció la cara de al·lucinada que feia Kim Deal al veure la penya com es tornava literalment boixa, jejejeje...
L'endemà ens alçarem mig resacosos i, com no, ens passarem pel carrer Tallers a pillar-mos algun disc en Discos Castelló o en Revolver. Jo em vaig pillar el "Monster" de R.E.M. i el "Sursum Corda" dels Enemigos en cd. I en vinil va caure el primer de Black Sabbath. Xapó!
Quina puta merda, últimament tot són males notícies. Després de que Dio ens deixara m'acabe d'enterar de que a Luz Casal li ha tornat a eixir el puto cáncer a la mama. Aquest és el comunicat que ha deixat en la seva web:
«Me dirijo a vosotros para deciros que en mi última revisión me han detectado un cáncer en el otro seno; mis doctores han decidido operarme, por lo que hemos aplazado nuestras citas más inmediatas. Os informaremos lo antes posible. Sé que cuento con vuestro cariño y paciencia, estoy en buenas manos y esto es sólo una cornada de la que saldré pronto. Os quiero»
Tots sabem que és una persona molt forta i ho superarà segur.
Anem a gaudir d'un parell de videos d'una cantant de veu única e inimitable i una de les artistes amb més personalitat de la música estatal.
"Besaré el suelo" és una preciosa cançó que li va escriure Carlos Goñi per a ella, i com diuen els castellans "le va como anillo al dedo", la versió de Revolver no li aplega ni a la sola de la sabata.
I ací la tenim rockejant dur amb el seu col·lega Rosendo, interpretant aquella inmortal caçó de Leño.
Doncs si, per primera vegada vaig a fer-li propaganda al grup on jo toque, que ja va siguent hora! Per al que no ens conega, Carcoma som un grup format per 5 components: Vicent: Veu i guitarra, Jaume: Baix, Paco: Guitarra, Cento: Bateria i jo, Juanvi: Guitarra, segona veu i cors. Ja portem uns 6 anys pegant-li. En el 2005 vam gravar una maqueta en plan caser i tot aquest temps em estat fent bolos per ahí per tant de estalviar peles i poder gravar algo que valga la pena. I si, per fi, el somni de tindre un disc que sone guai s'ha cumplit. Acabem de treure "Mejor en el infierno", el nostre primer disc de llarga duració. La gravació ha corregut a carrec del nostre amic Jaume Faraig i bona part del disc ha estat gravat en els estudis RPM de València, un lloc on han gravat grupassos de la talla de Uzzhuaïa o Sweet Little Sister entre d'altres. I com es podeu imaginar, el resultat ha segut satisfactòri. Per a que es feu una idea, en "Mejor en el infierno" hi ha un poc de tot el que ens agrada. Bàsicament és un disc de Rock & Roll, però el gust per la varietat es fa notar amb pincellades d'altres estils com el Punk, Hard Rock, Metall, o inclòs melodies més Pop. Però ja sabeu, hi ha que escoltar-lo per a saber-ho. I res més, dir-vos que no som grans músics, ni ens tenim que guanyar la vida amb açò, però us asegure que il·lució i ganes de pasar-ho bé no ens falta. El Rock & Roll és la pasió de la nostra vida.
Mai m'han agradat especialment, però en la seva discografía tenen un grapat de bones cançons, himnes que tots em coretjat alguna vegada. No eren grans músics, però sobretot admire la seva autenticitat, perque en un món on abunda la pose, ser un grup tan real com ells ho eren és molt gran.
Baix el meu punt de vista, tots els seus discos que he escoltat tenen cançons destacables, però també molta morralla. Aquest "Anti-todo" és el seu disc que més m'agrada, sobretot per que en ell estàn les que per a mi son les dos millors cançons de tota la seva carrera, elles son "Historia Triste" i "Cerebros Destruidos", dos autèntics himnes del punk estatal. Però a banda d'això pense que és un bon disc, pràcticament és gaudeix tot, i hi han altres temes amb molt de ganxo com són "Es un crimen", "Anti-todo" o "Cuidado".
Cal destacar també les lletres, sencillament ja no s'escriuen textos tan purs com ells feien.
Per a molta gent aquest és el millor disc del punk estatal, algo que puc entendre, però ho senc, jo sempre he segut més de La Polla Records.
Senc una especial devoció per els discos de l'època de Paul Di'Anno, eixos Maiden tan rockers i "callejeros". Per a mi el cantant per excelència de Iron Maiden sempre serà Bruce Dickinson, però crec que tots estarem d'acord en que la veu i l'actitud de Di'Ano és perfecta per eixos dos discos. 
"Prowler" (inmillorable manera de començar un disc), "Remember Tomorrow" ( una de les meves preferides, preciosa, hipnòtica, poderosa...), "Running Free" ( directa, macarra, rockera...), Phantom Of The Opera" ( brutal, apoteosica..), "Transylvania" (un bon exemple de que una cançó instrumental pot ser realment bona), "Strange World" (Preciosa, profunda, màgica...), "Charlotte The Harlot" ( canyera, enèrgica) i "Iron Maiden" ( tot un hímne).
