Sé que si els Manics mai hagueren existit, hui el rock and roll seria exactament igual, però el que no seria igual sóc jo. Si, Manic Street Preachers són una de les bandes de la meva vida. Els seus discos mai figuraran en les llistes dels millors discos de la història, i és cert que la seva carrera ha segut un tant irregular, però la seva música forma part de la meva joventut i les seues cançons em transmeten algo especial que cap altra banda més aconsegueix fer.
Hui tornen a sonar en el meu reproductor i no he pogut resistir escriure unes línies dedicades a un dels seus millors treballs.
Com he dit en varies ocasions, per a mi el seu millor disc és aquell màgic "Gold Against The Soul" (1993), però està clar que "The Holy Bible" és també un gran àlbum.
En aquest disc ens trobem als Manics més variats, atrevits, alternatius i obscurs de tota la seva història, donant forma a un conjunt de cançons de rock original i inclassificable que és una autèntica delícia.
Ací hi han riffs que semblen d'un altre planeta, cançons properes al punk, canvis de ritme constants, preciosos mitjos temps, explosions guitarreres... i per suposat, eixes melodies que sols ells saben fer i que et fan tocar el cel, perquè quan es parla de grans melodies mai s'anomena aquesta banda, i per a mi són uns dels millors creadors de melodies de la seva època, molt millors que moltes bandes molt més reconegudes en eixe aspecte.
Ací hi han riffs que semblen d'un altre planeta, cançons properes al punk, canvis de ritme constants, preciosos mitjos temps, explosions guitarreres... i per suposat, eixes melodies que sols ells saben fer i que et fan tocar el cel, perquè quan es parla de grans melodies mai s'anomena aquesta banda, i per a mi són uns dels millors creadors de melodies de la seva època, molt millors que moltes bandes molt més reconegudes en eixe aspecte.
I, per suposat, no ens podem oblidar de les lletres de les cançons, escrites la majoria pel desaparegut Rickey James, ja que és una part molt important de la seva grandesa. Eixos textos tan especials trets d'eixa ment tan especial, plens de sentiment, ràbia i estranya bellesa, acaben de donar forma a un disc atemporal.
Poc temps després de la publicació de La Sagrada Bíblia desaparegué Rickey, ja sabeu la història. La banda va continuar, i fins l'actualitat han estat publicant discos, uns millors que altres, però sempre amb alguna cosa molt bona que oferir. Això si, el que està clar és que aquesta banda mai ha tornat a ser el mateix sense l'enyorat guitarrista.
4 comentaris:
:)
Pues no había escuchado este grupo nunca y me ha gustado, bueno, me han gustado estos dos vídeos, el primero porque la música era muy chula y el segundo porque me encanta ver/escuchar a un músico cantar y tocar totalmente absorto en la canción ^^
Ah, y me encanta leerte y comprobar que me entero perfectamente, pienso que algún día aprenderé, bueno, aprenderé catalán, que difiere un poco del valenciano, ¿no? No sé, soy un poco ignorante del tema...
ya se sabe, el mainstreaming! para mi es una banda muy importante también, recuerdo con mucho cariño aquel glorioso motorcycle emptiness.
No tinc molt controlat aquest disc. Per cert, m'agrada molt la seva portada. Sempre em va semblar més un grup de cançons que d'àlbums, potser estigui equivocat. Em van agradar molt algunes cançons de "This is my truth ..." o del "Generation terrorists". Abraçada.
Rune Cárter, pues si te han gustado las dos canciones deberías de hacerte con este disco, te va ha encantar.
Me alegro de que aprendas catalán, muchos "valencianos" deberían tomar nota de ti. Y si, el valenciano y el catalán es lo mismo, lo que pasa es que, como es lógico, en Catalunya se utilizan algunas palabras que en el país valenciano no, y al revés, al igual que en el valenciano de mi zona se utilizan algunas palabras que no se utilizan en otra parte del país valenciano, y lo mismo pasa en el castellano de diferentes partes de España, y en todas las lenguas. Pero bueno, siempre habrá gente que no este de acuerdo con algo tan lógico como eso. Espero que no se pase ninguno de esos por aquí a meterse conmigo, no me apetece perder el tiempo. Un beso!!
Raúl, Motorcycle Emptiness es una canción maravillosa, de mis preferidas de toda su carrera.
Johnny, si, la portada és molt bona. Doncs deuries de escoltar-lo bé amic, és un disc realment bo, per a mi dels millors discos del rock alternatiu dels 90.
Jo no crec que siguen més un grup de cançons que d'albums. Justament els dos que tu cites són un poc irregulars, bons discos, però amb algunes cançons que sobren. Però àlbums com aquest, Gold Against The Soul o Everything Must Go em semblen discos molt redons.
Gràcies per comentar.
Abraçades!!
Publica un comentari a l'entrada