diumenge, 3 de juny de 2012

U2 "All That You Can't Leave Behind" (2000)



Ho sé, reivindicar als U2 post "Zooropa" pot no quedar molt cool, però a mi això m'importa ben poc, he segut fan d'aquesta banda tota la meva vida, i sempre ho seré. Jo sóc el primer que m'agradaria que els tornara la inspiració i que tornaren a gravar una obra mestra d'arrere d'altra, com feren en el passat, però no seré jo el que m'apunte a la moda de criticar-los despietadament, igual com passa amb tots eixos que posen a parir a l'actual Springsteen sense haver escoltat algun dels seus últims discos detingudament; no, jo no. 

La veritat és que no acabe d'entendre  totes eixes crítiques destructives cap a Bono i companyia.  És cert que fa molt que no graven un disc excel·lent, i segurament no ho tornaran a fer, però són uns dels grans, sols pel que feren en el passat tindrien que ser respectats eternament i tots els seus últims discos tenen cançons que valen molt la pena. A més, el problema de que amb els anys desapareix la inspiració el tenen la majoria de bandes clàssiques, en certa manera és normal.

Altre tema són els assumptes extra-musicals: la gent que acudeix als seus actuals concerts, l'actitud de Bono, etc... però a mi el que m'importa és la música, res més. Molt més dramàtic em sembla el que fan els actuals Red Hot Chili Peppers i Jane's Addiction, per exemple, bandes que es caracteritzaven per ser alternatives, extravagants i realment estranyes i que hui en dia facturen música de radiofórmula, buscant descaradament la melodia més facilona per a arribar al gran públic i omplir-se les butxaques (independentment de que puga hi haure alguna bona cançó en eixos discos).  El de U2 és molt diferent, la seva música, excepte els seus dos discos més experimentals dels 90, sempre ha segut accessible, li podia agradar perfectament al més rocker i també a les amigues de ma mare sense problema, la qualitat de les seves cançons no tenia límits, i així ha continuat sent fins l'actualitat.


Vejam, per a mi U2 aconseguiren la seva última gran obra amb "Achtung Baby", aquell fantàstic disc continua sent realment sorprenent. Després arribà "Zooropa" i ens deixaren un molt bon treball on podíem veure als U2 més experimentals i electrònics de tota la seva carrera. Amb eixe disc acabava una època per a la banda, els U2 que  sempre arriscaven per intentar oferir un material diferent i innovador als seus fans ja no tornaren, i part de la seva inspiració desaparegué per sempre, però no tota, amics, no tota. Perquè aquestos tios són tan grans que amb la meitat de la inspiració que tingueren en els seus anys de glòria són capaços de fer coses realment bones.

"All That You Can't Leave Behind" possiblement siga el meu disc preferit d'aquestos "nous" U2. La banda anunciava una tornada a les seves arrels, deixant enrere els experiments electrònics que començaren amb "Achtung Baby" i acabaren amb "Pop". I si, d'alguna manera fou així. "Beautiful Day" fou un bon single, quedava lluny dels seus in-mortals singles del passat, però era una gran cançó i fantàstica elecció com a single,  aquell tema  sonava com a uns U2 clàssics adaptats als nous temps, i eixa seria la línia de tot el disc. "All That You Can't Leave Behind"  no és una obra mestra, però si que és una bona col·lecció de cançons pop ben fetes, i algunes d'elles excel·lents com la citada "Beautiful Day", "Walk On" (la meva preferida del disc), o la rockera "Elevation", cançons que d'haver format part d'algun dels seus discos més representatius hui les consideraríem clàssiques. 

Si, els U2 dels 80 i principis dels 90 no tornaran, però actualment no vec a ninguna banda de pop-rock d'estadi que publique algun disc del nivell d'aquest. Coldplay? Radiohead? Keane? ... No way!!

6 comentaris:

Chals ha dit...

Raó no et falta.Algunes de les seves cançons dels 90 estan entre les meves preferides dels U2. Far Away So CLose mereixeria un post per a ella sola. Aquest disc es molt bo. Clar, la crítica és la crítica, i de vegades se'n passa de fonamentalista. He de dir que tinc l'últim, me'l regalaren, i mai he pogut escoltar-lo fins el final, la producció és impecable. Això sí, al Cesar el que es del Cesar, i U2 són dels grans. Molt bona reivindicació
Salut

raúl ha dit...

se ha pasado del amor al odio con este grupo, sí, a bono se le da cera en todas partes, falso solidario, ególatra, apoltronado, en fin, lindezas todo. yo estoy con tu análisis, de mi parte siempre merecerán el respeto debido a una de las mejores bandas de la historia de la música popular contemporánea, nos gusten más o menos. quizás la saturación de popularidad les pasó factura. no sé.

Johnny ha dit...

Joer, estimat Juanvi, juraria que vaig deixar un comentari però s'ha volatilitzat. De qualsevol manera deia alguna cosa així que estava molt d'acord en el teu plantejament (com habitualment). A mi fa temps que U2 no em diuen molt però tenen temes solts que encara m'agraden, m'estic acordant ara de "Vertigo". El que si que no entenc és eixe pas de l'amor a l'odi tan feroç que ja menciona Raúl. No veig moltes distàncies entre U2 i l'evolució de molts intocables. Abraçada.

juanvi ha dit...

Chals, home, "Stay (Far Away, So CLose!)" és boníssima, per a mi és la millor cançó del Zooropa. L'últim és el disc que menys he escoltat de tots, però tot i així pense que té algunes cançons bastant bones.

Raúl: es muy probable que la saturación de popularidad les haya pasado factura, si, como a tantos otros.

Johnny: a mi "Vertgo" justament no m'acaba, tampoc em desagrada, però em sembla una cançó un poc fora de lloc. D'eixe disc em quede amb altres com "Sometimes you can't it on your own" o "Original of the species". Tens tota la raó respecte al que dius sobre els actuals U2, ja ho hem xarrat en varies ocasións.

Abraçades!!

Jose Paleres ha dit...

Coincidisc amb tu que este és el millor disc de la banda dels 'nous' U2, com tu dius. De fet, jo diria que està quasi a l'altura de les seues grans obres mestres. Li tinc un gran afecte.

juanvi ha dit...

Jose, ja sé que t'agrada molt aquest disc :) A mi també, però pense que està lluny dels seus millors treballs.