dimarts, 13 de setembre del 2011

Sonotones "La rebelión de las monjas" (2010)

Últimament estic en un nuvol amb l'últim disc dels Sonotones. "La rebelión de las monjas" ja fa temps que va eixir a la venda, així que ja tardava en aparèixer un post dedicat a ell per ací. La veritat és que és un plaer seguir els passos d'una banda com Sonotones, els madrilenys passen per el millor moment de la seva carrera, i cada nou treball és sinònim de qualitat, mai fallen.

Dotze són les cançons que formen aquest disc. Dotze temes redons, amb un estil que de cada vegada està més marcat i que els converteix en una banda única. Com sempre, ací hi ha Rock & Roll per un tubo, d'eixe que sols ells saben fer, amb eixes melodies tan característiques i amb la peculiar veu de Javi entonant uns textos que de cada vegada estan més treballats.

Cançons com "No practicar", "Fuego en la sangre", "Los malos tiempos", "Lo que toca", "Me rindo para siempre" o en especial eixa meravella pop que és "Los peligros del amor", són del millore't que han fet. Així que si encara no estas familiaritzat amb la música dels aparells per a la sordera, aquest és un bon disc per a començar a escoltar a la banda més infravalorada del Rock espanyol.



6 comentaris:

interpreta-sones ha dit...

tengo esa escena del nombre de la rosa memorizada, de las veces que me la puse en el VHS!! :P muy guapos estos sonotones. mola el punto-pop de "los peligros del amor"

Anònim ha dit...

Pues había escuchado (leído) su nombre en un montón de carteles de conciertos en internet y nunca me había dado por oirlos. Están bastante bien, estoy descubriendo muchos grupos por aquí :D

Besos Juanvi!

Juanjo Mestre ha dit...

Havia sentit parlar d'ells en ambdós sentits, en un d'ells també el poc valorats. M'han agradat, Juanvi. Investigaré. Abraçada.

Anònim ha dit...

Os recomiendo en especial su cuarto disco:
( SIN ARGUMENTOS )
Es de lo mejorcito del rock nacional.
Saludos.

Jose Paleres ha dit...

Molt d'acord amb la teua crítica Juanvi. És una llàstima que esta banda no haja triomfat dins del panorama musical del país, perquè són molt bons i originals dins del seu estil. Anirem a vore'ls a València, que ja ens toca, jeje.

juanvi ha dit...

raúl: si, esa escena es mítica, gran película, por cierto. Si, precisamente ese punto pop que tienen es una de las cosas que hacen que esa banda sea especial.

Rune: Me alegro de que te guste la música que pongo por aquí ;) Estos te los recomiendo especialmente. Besos!

Johnny: M'agrada que t'ajen agradat. Pense si els escoltes bé et sorprendras, sobretot amb aquest i els dos anteriors discos.

Anònim: Yo no sabría con cual quedarme, adoro todos sus discos, quizás "Átale" sea un poco inferior (también lo disfruto!) pero los otros cuatro son auténticos discazos. Yo los descubrí con el Sonotones III, y tal vez por eso le tengo un cariño especial a ese disco, pero no creo que sea el mejor. "Sin Argumentos" es una pasada, lo tiene todo, buenas canciones, sonido potente y de calidad... Un discazo, vamos.

Jose: doncs si, és inexplicable el poc reconeiximent que té aquesta banda a nivell estatal, perquè la veritat és que ho tenen tot per a triomfar, en fi.... al menys podem gaudir de la seva meravellosa música. A valència anem segur :)

Gràcies pels cometaris!

Abraçades!!