Hi va haver una una època que estava obsessionat amb aquest grup, obres com aquesta o "Mellon Collie and the Infinite Sadness" (sempre he tingut dubtes de quin d'aquestos dos discs m'agrada més...) els vaig escoltar fins la sacietat. Hui en dia ja no els maxaque tant però sempre és un plaer "desenpolvar" els seus discs de tant en tant, aquestos últims dies estic escoltant-los prou i el que més m'impressiona és que aquell fabulós Rock alternatiu que feien després de més de 15 anys continua sonant molt potent, fresc i per a res desfasat."Siamese Dream", segon disc dels de Chicago, va ser el que els llançara a la fama mundial, el disc més venut de la seva carrera (sols en els Estats Units van vendre 4 milions de copies) i un dels millors treballs del Rock alternatiu dels meravellosos anys 90. Un so brutal i cançons tan redones com "Quiet", "Today", "Disarm", "Geek U.S.A" o "Mayonaise" van tindre la culpa. Fa uns anys la banda es va tornar a reunir i gravaren un nou disc del que millor no parlar perquè a mi personalment em pareix molt fluix. Actualment sols queden Billie Corgan i el baterista Jimmy Chamberlin de la formació original, el Corgan sempre a segut el cervell del grup, per tant encara tinc l'esperança de que tornen a gravar un bon disc algun dia, encara que pareix que a este home se li van acabar les idees fa molts anys.
