El Manics no són precisament el millor grup de la història del Rock, però per a mi (sobretot la seva primera època) són una banda amb molt d'encant. La seva música d'aquells primers anys era com una mescla de Punk, Hard Rock i Pop, de fet, sempre citaven com a pricipals influècies a The Clash i a Guns 'N Roses, i era molt comprensible. Altra cosa que m'agradava molt dels primers Manics era l'imatge que tenien, aquelles pintes entre Punks i Glam Rockers els donava un atractiu que molava mogolló. Amb els últims discos que han publicat han tornat un poc al rotllo dels inicis, afortunadament.
Ací us deixe un dels seus primers singles, "Motown Junk". Aquesta cançó està composta en l'any 1991, abans de treure el seu primer disc "Generation Terrorist", i actualment encara és un dels seus hits.
Mai he segut amic del virtuosisme, sempre he preferit als Ramones abans que al Steve Vai, però hi han excepcions, i Dream Theater és una d'elles. Per als que no coneguen aquesta gran banda he d'advertir que com la majoria de grups de Rock progressiu no són facils, li has de dedicar el seu temps, però com sol passar amb aquestos casos... Acabes flipant.
Dream Theater és un grup format per 5 músics increïbles: James Labrie - veus, John Myung - Baix, John Petrucci - Guitarra i veus, Mike Portnoy - Bateria i veus i Jordan Rudess - teclats. La seva música està influenciada per les grans bandes progressives dels 70 com Yes o Rush i també per els grans del Heavy Metal com Iron Maiden o Metallica, però tenen molta personalitat pròpia.
"Metropolis pt 2: Escenes from a memory" és, baix el meu critèri, l'obra mestra absoluta d'aquesta banda, un disc on tot és imprescindible. Un treball que no és per escoltar-lo en qualsevol moment, la forma ideal és fer-ho en el lloc adecuat, en el moment adecuat i sense fer res més, escoltant-lo tot d'un tiró, deixat portar per la seva màgia i gaudiràs d'un viatge musical assombros, una experiència única. També és un disc conceptual basat en la història d'un jove que descobreix, per una sessió d'hipnosi, que el seu passat està relacionat amb amor i assassinats, un alicient que li dona un punt interessant a l'obra.
Per als més curiosos recomanar també el dvd "Metropolis 2000: Escenes from New York", un concert on interpreten de cap a rabo el disc i ho mesclen amb imatges relacionades, un document molt interessant on podreu veure el nivell que té aquesta banda.
Doncs si, sempre preferiré al Keith Richards abans que al Joe Satriani, però pense que qualsevol persona que tinga debilitat per la bona música caurà rendit d'avant d'una obra mestra com aquesta.
Ací us deixe un dels grups més especials i més divertits dels últims temps, The Darkness.
La cançó elegida és la divertida "Friday Night", del seu enorme disc de debut "Permission to land", un disc que és mereixerà en algun altre moment un bon post.
Hi ha que començar el cap de setmana amb bon rollo.
Nirvana actuant en un garito amb un Kurt totalment fora de control i raspant els acords de "Love buzz" com un boix. En un moment donat Kurt és llança al públic sense separar-se de la seva guitarra i la gent flipa. A base d'espentes i prou bruscament els goriles encarregats de seguretat intenten tirar-lo dalt l'escenari, però Kurt li amolla una guitarrada en tot el cap a un d'ells i....
Les eixides de tono de l'amic Axl son tot un classic. Ací us deixe un dels seus incidents més mítics.
És l'any 1991 i els creadors d'un dels discs definitius del Rock estàn actuant en St Louis (Estats Units). És en el moment que tocaven "Rocket Queen" quan derrepent Axl para de cantar i comença a cridar a un tio del públic, pareix ser que el tio estava fotografiant-lo o gravant-lo perque té una camera en les mans. Al veure que els de seguretat no fan res al respècte decideix fer de Superman des de dalt de l'escenari i pegar-li dos hòsties al pobre xic. Acte seguit puja dalt de l'escenari, es caga amb els de seguretat i pega a fugir. La gent és torna boixa, no han pagat per açò, començen a destrossar tot el pavelló i després pujen dalt de l'escenari a pegar-los de hòsties al grup, aquestos ixen per pates.
En aquest video no es veu tot, us recomane que se'l descarregueu en algún lloc complet.
Sincerament no m'aguera agradat estar en eixe concert, però sempre m'han divertit les flipaes que té aquest home.
El punk rock i hardcore melòdic californià mai a segut el meu fort, però Bad Religion sempre m'han paregut un bon grup. Ells foren els que d'alguna manera inventaren aquest estil que ens ha donat més penes que alegries amb milers de bandes infumables per tot el món, cosa que no és el seu cas. La principal diferència que té aquest grup respècte als altres del mateix estil és que són una banda que realment els agrada el Rock n' Roll, no com les típiques bandes que diuen que son punks i tenen menys de punk que jo de beato, que solen eixir en pel·lícules d'intituts americans i merdes d'eixes i que sonen totes exactament igual. Cançons amb velocitat, riffs atronaors, bons solos de guitarra i el bon gust per la melodia amb eixes harmonies vocals tan caracteristisques, fan de Bad Religion una banda molt especial dins del seu gènere. El grup es va fundar l'any 1980 però no va ser fins a finals dels 80 i principis dels 90 quan aconseguiren l'èxit massiu amb discs com "Suffer", "Recipe For Hate" o aquest "Stranger Than Fiction", el seu disc que escolte més a sovint. Hits com "Infected" o "21 st centuri(Digital boy)" arrasaren però el disc està replet de bones cançons com per exemple "Tiny voices", "Better off dead" o la atronaora cançó que obri el disc "Incomplete".
