Mai m'agradaren els Smiths. Sempre he apreciat la seva personalitat com a banda i el seu particular so, però no m'entraven. A mes de que la seva música no em convencia, porte anys llegint comentaris no massa afavorits cap a ells, i en especial cap al seu líder, en el Popu per part de Cesar Martín (per mi pot continuar així, no m'importaria continuar partint-me el cul molts anys més), així que és molt probable que em provocara algun prejudici.Però la cosa va canviar quan vaig escoltar aquesta genial "There Is a Light That Never Goes Out", cançó que formava part de l'àlbum "The Queen Is Dead" (1986). No és que de sobte es convertiren en la banda de la meva vida, no, de fet bona part de la seva música no em diu absolutament res, però eixa cançó em va semblar una meravella, tenia màgia, la melodia era perfecta, la lletra era profunda i sofrida, però plena de bellesa, i Morrisey cantava amb molt de sentiment. Gràcies a aquesta cançó vaig saber apreciar millor la seva música, des d'aleshores els escolte molt més, i algunes de les seves cançons em semblen genials.
Per cert, algú em va dir que "The Queen Is Dead" era el millor treball de Morrisey i companyia, i crec que no anava desencaminat.
"There Is A Light That Never Goes Out" ("Hay Una Luz Que Nunca Se Apaga")
Sácame esta noche
a donde haya música y gente
y sean jóvenes y estén vivos.
Yendo en tu coche
Yo nunca, nunca quiero ir a casa
porque ya no tengo.
Sácame esta noche
porque quiero ver gente
y quiero ver luz.
Yendo en tu coche
oh, por favor no me dejes en casa
porque no es mi casa, es su casa
y yo ya no soy bien recibido.
Y si un autobús de dos pisos
choca con nosotros
Morir a tu lado es
una manera divina de morir.
Y si un camión de diez toneladas
nos mata a los dos
Morir a tu lado
Bueno, el placer, el honor es mío
Sácame esta noche
Llévame donde sea, no me importa
no me importa, no me importa.
Y en un oscurecido paso subterráneo
pensé, oh Dios, al fin
ha llegado mi oportunidad
pero entonces un extraño miedo
me agarró sin yo poder preguntar.
Sácame esta noche... Oh, llévame
a cualquier parte, no me importa
no me importa, no me importa.
Yendo en tu coche
Yo nunca, nunca quiero ir a casa
porque no tengo no, oh, no tengo.
Y si un autobús de dos pisos
choca con nosotros
Morir a tu lado es
una manera divina de morir.
Y si un camión de diez toneladas
nos mata a los dos
Morir a tu lado
Bueno, el placer, el honor es mío
Oh, hay una luz y nunca se apaga
Hay una luz y nunca se apaga
Hay una luz y nunca se apaga
Hay una luz y nunca se apaga
5 comentaris:
Cony quina ràbia!! ahir et vaig deixar un comentari i no està... doncs això mateix, a mi tampoc m'han arribat massa els Smiths, però reconec la seva valia, pense que tots els seus discs tenen un mateix to, però un bon recopilatori sempre ve be tindre a mà, tenen uns quants temes rodons com aquest, The boy with the thorn in his side, fenomenal, y Bigmouth strikes again, tambè. Un bon record
Salut i molt de rock
Juanvi, jo també vaig llegir molt de temps el Popu, des de novembre del 1987 fins els primers anys de la dècada passada, i els comentaris d'en César eren de lo milloret de la revista. Si, la seva tírria cap els Smiths ve des de principi, suposo perquè aquesta banda rebia suport del sector de la premsa més indie i que estava enfrontada amb el sector més hard, metàl·lic etc i que una mica representa el Popular 1. Tot i això, a les acaballes dels 80 i principis dels 90 tenien seccions on s'hi promocionava gent més indie. A partir de que en Martín va ser el redactor en cap ja es va acabar. Jo justament per anar a la contra vaig començar a escoltar els Smiths i bé, la meva opinió és que eren una gran banda, però amb molts de tics britànics que els Oasis heretaren després. El que no es pot negar és que els Smiths sabien fer singles i com xurros en feien, cosa que la majoria de grups indies no eren massa proclius. Salutacions!
Chals: com dic en el post, la meva opinió sobre aquesta banda va canviar quan vaig escoltar aquesta fabulosa cançó. Els considere una bona banda. He escoltat cançons seues que no m'agraden massa, però en tenen altres que em tornen boix. Les que tu cites em pareixen bonissimes, sobretot "Bigmouth Strikes Again", una passada.
Nahim: si, Cesar és un puto crack, per molt mal que els sapiga a alguns. Per a mi és el millor periodista del món del rock que em tingut a l'estat. Jo no crec que la manía que sempre li ha tingut als Smiths siga per això, jo crec que és algo personal, perquè de fet sé que hi han altres redactors en el Popu que els agrada aquesta banda. És cert el que dius, sabien fer hits. La veritat és que "The Queen Is Dead" està plé d'ells. Gran disc.
Salutacions!!
La veritat és que no els he escoltat massa mai, però coincidisc amb tu que aquesta cançó és molt bona, i tant. De fet, de totes les cançons del grup que he sentit, només m'he quedat amb esta.
Jose, et recomane que escoltes "The quenn is dead", es un gran disc.
Publica un comentari a l'entrada