Miguel Costas. 27-11-2010 Sala "Club Dos" Petrer (Alacant)

El Dissabte passat ens llevarem la punxeta que teníem clavada des de l'últim i decepcionant concert que presenciarem fa unes setmanes de Siniestro Total. El millor que pot fer qualsevol fan de Siniestro Total hui en dia és acudir a un show de Miguel Costas. Al contrari del concert de Siniestro, on Julián es feia pesat de tant de xarrar entre cançó i cançó, on la banda pareixia actuar amb desgana, on presentaven cançons del seu últim i bastant fluix disc i on els temes clàssics foren adaptats al seu estil actual, Miguel Costas i la sensacional banda que l'acompanya ens feren gaudir als 30 o 40 assistents que allí hi érem a base de bon Rock & Roll, on l'autèntica essència de Siniestro Total va estar present en tot moment.

El repertori fou tot una sorpresa, no esperava que tocara tantes cançons de Siniestro estiguent presentant encara el seu últim disc en solitari del 2008, però molt millor així! El seu disc en solitari mola, molt més que L'últim de Siniestro, però veure a Miguel Costas cantant tots eixos clàssics de Siniestro Total és una benedicció. Tocaren unes poques cançons de l'últim disc, una de Los Feliz (la banda que va formar després d'eixir de Siniestro) alguna inèdita i totes les altres de Siniestro de l'època bona, però executades com cal, rés de versions en clau de blues o swing, com fan actualment Julián i companyia. "Diga que le debo", "Assumpta", "Opera tu fimosis", "¿Que tal homosexual?", "Tipi dulce tipi", "Pueblos del mundo, extinguios", "Bailaré sobre tu tumba", "Que corra la nicotina", "De hoy no pasa", "Vamos muy bien", "Nocilla, que merendilla", "Yo dije yeah!", "Escarallado vivo", "Miña terra galega".... Es podeu imaginar la que es va montar allí, no?

Al acabar el concert vam tindre el privilegi de fer-nos unes fotos i xarrar un poc amb Miguel Costas, "El mejor cantante del mundo".

Nirvana "Nevermind" (1991)

Bé, com heu vist, en l'enquesta que vaig fer sobre quin disc de Nirvana era el millor, Nevermind va guanyar per kO. La veritat és que no esperava un resultat així, no és d'estranyar que guanyara Nevermind, el que és realment estrany és que un disc com In Utero sols s'emportara tres miserables vots. Incesticide i Bleach son clarament obres inferiors als altres dos, a pesar de ser bons discos també, però In Utero... Estem parlat d'una obra mestra, senyores i cavallers. I ja us dic que no és estrany que guanyara Nevermind, de fet, jo mateix el vaig votar, però em va costar moltíssim decidir-me, In Utero és Nirvana en estat pur. La principal raó per a que el votara és perquè recorde que va ser un dels primers discos que em van volar el cap quan era jovenet, com a milions de teenegers més, em va marcar. Les altres raons son òbvies, i és que no hi ha rés que dir d'aquest disc que no s'haja dit ja, i de tots és ben sabuda la importància i rellevància que té en la història del Rock, per molt greu que els sàpiga a Cinderella, Mötley Crüe i companyia, que ben puta la passaren.

Miguel Rios. 30-10-2010. València.

Estic orgullós d'haver assistit a aquest concert. Per a mi la gira de despedida de Miguel Rios és l'aconteciment més important de l'any en quant a Rock & Roll. No abandona els escenaris un qualsevol, segurament els que opinen que en la música espanyola no hi ha rés que valga la pena, o els que sols consideren Rock espanyol bandes com Extremoduro, Reincidentes o similars, es riuran d'aquest aconteciment, però es tracta de l'adéu del que possiblement siga la figura més important de la història del rock espanyol.
No vaig a intentar convèncer a ningú de rés, els seus discos, les seves filmacions i la seva història està ahí, per a qui ho vulga, però els que coneguen, més o menys, la història i l'obra d'aquest home, sabran del que parle.

El concert del Dissabte passat va ser una d'eixes actuacions especials que saps que no vas a oblidar mai, d'eixes que saps que estàs veient algo històric. Miguel i la seva formidable banda que l'acompanya en aquesta gira, feren gaudir a un pavelló ple de gom a gom amb una màgica actuació on hi va haver lloc per repassar cada faceta i cada època de la seva carrera. Rock clàssic, balades, rock dur, blues, soul... Tot això plasmat en un bon grapat de cançons històriques que foren cortejades per tothom.
Miguel ens va deleitar amb la seva veu i el sentiment que li dona a cada nota, ens va sorprendre la seva forma física, ens va fer riure amb la seva gràcia i el seu bon rotllo contagiós, ens va fer ballar, botar i pegar cabotades en els temes més heavys... Tot això durant dos hores i mitja que durà l'actuació, i no sé si ho sabeu, però aquest home té 66 tacos.


Va ser realment emotiu veure com s'emocionava al rebre eixes grans ovacions que el públic li fèiem durant tot el concert. I és que no és per a menys. Com deia unes línies més amunt, no deixa els escenaris un qualsevol... Al menys sempre ens quedarà el seu llegat, i seria genial que gravara algo més en el futur...

Volia agrair-li també a Cris que fera totes eixes fotos que guardarem per al record mentre jo em quedava hipnotitzat veient l'actuació, gràcies!