Pearl Jam "Backspacer" (2009)

Quan el van penjar en el seu myspace el vaig escoltar per damunt una vegada, però preferia esperar-me ha tindre'l original per escolar-lo bé i amb tranquil·litat. Fa un parell de setmanes va ser el meu aniversari, i aquest disc va ser un dels regals que em va fer la meva novia. Després d'escoltar-lo detingudament aquestos dies, puc afirmar que m'ha deixat un poc gelat, esperava més d'aquest "Backspacer". Esperar que aquesta banda torne a gravar algo que s'aproxime a qualsevol del seus tres primers discs és tonteria, però com a mínim pensava que igualarien l'anterior, un disc que em pareix molt superior. No vull dir que em parega una merda de disc, té bons moments i pot ser que amb el temps guanye, però de moment em pareix un disc simplement correcte. De tota manera, sempre seran un dels meus grups de capselera. fa uns anys els vaig veure en directe a van estar fantàstics, i de segur que la pròxima gira serà gran, son una bona banda i tinc fe en ells.

Bon Nadal!

Encara que, com deien els S.A, hi ha molta falsetat en aquestes festes, li segueixc veient algo especial a aquests dies de Nadal. Pot ser que sempre quede algo d'aquell xiquet que flipava amb els Reis Mags, no ho se... En fi, que passeu bones festes, menjeu bona cosa de bunyols, i que us regalen molts discos, salut!

The Mission "Love me to death"

Ha arribat l'hivern i amb ell la música de The Mission. Sempre serà un plaer escoltar la seva música, però em pareix perfecte escoltar-la en aquestes nits fredes, al racó del foc.
"Love me to death" és una de les seves millors caçons, i formava part del seu fabulós disc de debut "Gods Own Medicine" (1986).

Música apassionant, preciosa, obscura, emocionant...

28 tacos.

Si, ja em queda menys de ser "veinteañero", els 30 estan ben aprop. Pareix l'altre dia quan vaig complir els 18 i vaig arribar mig sumbat al lloc on treballava abans, (En fi, coses de joventut...) el temps bola.

I com hui és un dia especial per als que vam naixer un 15 de Decembre, gràcies a Sant Youtube he pogut aconseguir que els Ramones vingueren a aquest bloc a cantar-nos a tots el Happy Birthday To You. I també dedicar-me a mi mateix la cançó idònia dels meus adorats Led Zeppelin per a un dia com hui, "Celebration Day".

Salut a tothom!

5 anys sense Dimebag.

Mare meua! Com passa el temps... Ahir em vaig quedar sorprès quan vaig visitar el recomanable bloc "Pluralitat Musical" i vaig veure que el passat Dimarts dia 8 va fer 5 anys d'una de les pitjors tragèdies de la història del Rock, l'assassinat a sang freda a Dimebag Darrell. Pareix que va ser ahir, però 5 anys fa ja d'una trista història que és millor oblidar-la i recordar la grandesa d'aquell home que va revolucionar el món del metall aplastant-nos amb la seva inconfundible forma de tocar la guitarra. Pantera sempre han segut el meu grup preferit de metall agressiu, per a mi no han tingut mai rivals, marcaren un abans i un després en el mon del metall, crearen escola, i per a la història queden obres mestres com "Cowboys from hell", "Vulgar Display Of Power" o "Far Beyond Driven".

Com els deia als companys de "Pluralitat Musical", vaig començar a escoltar a Pantera amb "Cowboys From Hell" i recorde que va ser una de les experiències més impactants que he tingut, des d'el primer moment amb eixe inici del disc amb el riff de la cançó "Cowboys From Hell" ja em va deixar tremolant, quines guitarrades... quina potència... la veu de l'Anselmo... tot era perfecte, i contenia dos de les millors cançons de metall que he escoltat mai, la citada "Cowboys From Hell" i "Cemetery Gates".
En el següent disc "Vulgar Display Of Power" ja trobaren el so que estaven buscant gravant el disc definitiu de la seva carrera, i acabaren construint una discografia pràcticament perfecta.
Des d'aleshores són una de les meues bandes preferides, i bona part de la culpa la té aquell mag de les 6 cordes, l'únic e irrepetible Dimebag Darrell.
Sempre tindré una punxeta clavada per pedrer l'oportunitat de veure a Pantera en directe quan vingueren a la sala Arena de València, segurament haguera segut l'experiència més bestial de la meva vida. Mai meu perdonaré.

Loquillo y Trogloditas "Hombres" (1991)

L'època en la que van tocar el cel quedava enrere, i amb ella Sabino Méndez, el principal compositor del grup. Difícil situació per a la banda. Però amb "Hombres", Loquillo y Trogloditas demostraren que sense el gran Sabino també podien fer bones cançons, i acabaren gravant un dels millors discs de la seva carrera. Loquillo sol dir que no va quedar molt content amb aquest disc perque pareix ser que no es respirava bon ambient en la banda, però a mi em pareix un gran disc amb algunes de les millors cançons de la seva carrera com "Hombres", "Brillar y Brillar", "Amigo", "Diez años atras" o aquella en la que demostraven la seva admiració per les Sataniques Majestats "Simpatía por los Stones".

Rock n' Roll en estat pur, macarra, descarat i salvatge.

"Simpatia por los Stones"

No fueron al principio santos de mi devoción
pero mi vida se fue ensuciando al ritmo de su rock and roll
desde entonces siento simpatía por los Stones

Un parche en el trasero pura provocación
las pesadillas de tus padres, nena transformadas en una canción
entra en el túnel de la pasión ten simpatía por los Stones

Cabeza de lechuga despistado y vacilón
tu chaqueta de leopardo delatan cierta inclinación
de que tú sientes simpatía por los Stones

Si aún no conoces la belleza de una noche de alcohol
y tu vida se reduce, siempre, a suspender la misma lección
entra en el túnel de la pasión, ten simpatía por los Stones

Si eres buena nena la otra vida te premiará
si eres malo nene esta vida te sonreirá y verás las buenas chicas prefieren
chicos malos para soñar simpatía por los Stones.