Videoclip de "Sólo Quiero Rock & Roll", cançó d'avançament del nou disc de Carcoma.

Hola a tots i totes. Tinc el plaer de presentar-vos el videoclip de “Sólo Quiero Rock & Roll”, la nova cançó d’avançament de “Contra Viento y Marea”, el nostre nou disc que ja està al caure, i del que estem realment orgullosos. Espere que us agrade ;)

Portada i cançons de "Contra Viento y Marea", el nou disc de Carcoma, el meu grup.

                                                    1- Sólo quiero Rock & Roll
                                                    2- Mi oportunidad
                                                    3- Pasemos a la acción
                                                    4- En el parque
                                                    5- Tu nombre es nadie
                                                    6- Rock en las venas
                                                    7- Pelea sin ganador
                                                    9- Chaquetas de cuero
                                                   10- Nada que esconder
                                                   11- Los placeres de la noche
                                                   12- Sin ti
                                                   13- Sin sentido
                                                   14- Murmullos intensos

Hola a tots i totes. Últimament no em passe molt per ací (sí pels vostres blogs, que us solc llegir amb freqüència), però aquest és un bon moment per publicar algo, ja que Carcoma estem apunt de treure "Contra Viento y Marea", el que serà el nostre tercer (segon de llarga duració) treball. Ací podeu veure la portada i els títols de les cançons que formaran el nou disc. I en breu treure'm una cançó d'adelant, amb videoclip, per a que pugueu veure per on van els tirs. Espere que us agrade.

Per a veure millor els nostres passos podeu seguir el nostre Facobook , o bé visitar la nostra Web oficial.

Abraçades!!

Manic Street Preachers “En els carrers del Rock & Roll” (Especial)

Corria l’any 1997. Un bon dia, un xaval en plena adolescència i famolenc de descobrir nova música, li va dir a un cosí seu, major que ell, que li gravara una cinta de cassette amb cançons d’algunes bandes que ell vulguera. Entre algunes de l’època, hi havia una que destacava clarament de les altres, aquella cançó tenia màgia i la seva preciosa melodia el transportava a altra dimensió; el seu títol era “A Design For Life”. Ni us podeu imaginar les voltes que va escoltar eixa cançó en la seva habitació tirat d’amunt del llit. No tenia ni idea del que deia la lletra, però ell flipava igualment, pulsava “play”, tancava els ulls i es deixava portar. En aquell moment va saber que aquella banda estava feta a la seva mesura. Aquell grup era Manic Street Preachers, i el xaval que experimentava noves sensacions amb la música era jo.

Allò fou un amor a primera vista que dura fins el dia d’avui. Manic Street Preachers són una formació que segurament no passarà a la historia com una de les millors bandes del Rock, però per a mi són especials, algo brilla en les seves cançons que ni la reialesa del Rock & Roll ho aconsegueix, i sempre m’han acompanyat al llarg de tots aquests anys.

La seva música sempre m’ha paregut irresistible: guitarres potents, influencies Punk, Hard Rock, sensibilitat Pop, Rock alternatiu… només cal dir que algunes de les seves bandes preferides sempre han segut Guns N’ Roses, The Clash, Badfinger o Joy Division… algo únic i especial tenia que eixir de ahi. És cert que sempre han segut considerats una banda de Brit-Pop, però més que res per la seva procedència i l’època en la que eixiren, perquè la veritat és que poc tenien a veure amb aquelles bandes que, excepte unes poques, poca sang els corria per les venes. Cert és també que han passat per èpoques més inspirades que altres, i que l’excitació que provocaven en els seus primers anys s’ha anat perdent pel camí. Lluny queden els dies en que els de Gales eren una de les bandes més explosives del panorama: shows salvatges, declaracions provocatives a la premsa, textos compromesos, una imatge transgressora propera al Glam que jugava amb l’ambigüitat sexual… en definitiva: joventut i gana de passar-ho bé i de menjar-se el món. Gran part de la culpa d’eixa actitud que tenia la banda en els seus primers temps fou també del malmès Richey James; Richey no era un gran músic, era un guitarrista del montó, però en certa manera era l’ànima d’aquells primers Manics. Un tío carismàtic, amb una ment estranya, però brillant. Gran part de les millors lletres de la banda van ser escrites per ell, i la veritat és que la banda ja mai va tornar a ser igual sense ell. Imagine que molts coneixereu la història: Richey tenia seriosos problemes mentals, amenaçà en llevar-se la vida varies voltes, i finalment un dia desaparegué. Ningú sap si ha mort o no, ningú l’ha tornat a veure i el cos no ha aparegut mai. Un misteri molt trist.

Estem en 2014, i la banda no és igual hui que en 1994, però sempre tenen coses que dir. En els pròxims dies publicaran “Futurology”, un nou treball que analitzarem més avant, amb tranquil·litat, després d’haver-lo escoltat com cal. Però ara el que toca és mirar enrere, apreciar tota la seva llarga trajectòria i celebrar que els tinguem encara creant música per a nosaltres. Per a celebrar-ho, m’ha paregut bona idea repassar cadascun dels seus lp’s, del primer al darrer; per gust, perquè els tinc molt d’afecte, i també per a ajudar a descobrir-li, a tot aquell que li puga interessar, la discografia d’una banda irrepetible, una banda que ha tingut moltes més llums que ombres en el llarg dels carrers del Rock & Roll. Segurament alguns no estareu d’acord amb mi, però aquesta és la meva opinió sobre la seva obra. Que vostès ho gaudeixin.

                                          Generation Terrorists (1992)

                                         

Gravarem un disc que venga més que Appetite For Destruction, farem una gira mundial, omplirem Wembley tres nits seguides i ens separarem. Així eren els Manics en els seus inicis: tenien gana de provocar, de tocar els collons i de mostrar-se arrogants. Per suposat, i afortunadament per a nosaltres, no va ser així, i la banda continua en actiu fins els nostres dies. “Generation Terrorists” es tracta d’un debut veritablement arriscat, imagineu-se la situació: eren els dies en que el Grunge de Seattle s’ho emportava tot per davant, i de sobte apareixen uns tios del Regne Unit, amb un disc doble de més de 70 minuts de duració, i en el que practicaven una espècie de fusió entre el Hard Rock (influenciat especialment per Guns N’ Roses), el Punk Rock i la música Pop. Per si fora poc, la seva imatge glamurosa tampoc ajudava massa; definitivament, no era un plantejament molt apropiat per a l’època, però a qui li importa això si el contingut és realment bo? Perquè sí, aquest disc és de notable alt. És cert que musicalment maurarien i millorarien considerablement en els seus treballs posteriors, però precisament ahi radica l’encant d’aquest disc, més juvenil, fresc i on es nota la innocència pròpia de la edat. Cançons com “Motorcycle Emptiness”, “You Love Us”, “Slash ‘n’ Burn”,  “Little Baby Nothing” o “Stay Beautiful” són clàssics absoluts en la seva discografia, i al disc complet no li sobra pràcticament res. Un treball imprescindible per a entendre la idiosincràsia i evolució d’aquesta banda, però el millor encara estava per vindre. 

                                                        

                                          Gold Against The Soul (1993)

El cim de la seva carrera. Un dels millors discos dels 90, i un dels discos que més m’ha marcat en ma vida. La mescla perfecta entre la força del Rock dur i la bellesa del bon Pop, però sonant enormement únics i originals. Desapareix la veneta Punk dels seus inicis, aconseguint sonar molt més madurs i sofisticats, però sense perdre ni una mica de energia. Tot encaixa en aquest disc; so, producció, els textos de Richey, la peculiar veu i meravellosa guitarra de James Dean Bradfield... i el més important: les cançons. "Sleepflower", “From Despair To Where”, “La Tristesse Durera”, “Life Becoming a Landslide”,  "Drug Drug Druggy", “Roses in the Hospital”… pura màgia.  Gravarien molts més bons discos en el futur, però mai arribarien al nivell d’aquesta petita obra mestra.

                                          The Holy Bible (1994)

Amb aquest treball acaba l’època més excitant de la banda. Després de la publicació del disc, Richey desaparegué i ja mai van tornar a ser el mateix. Per a molts, “The Holy Bible” es l’obra definitiva dels Manics, i malgrat que per a mi “Gold Against The Soul” el supera, entenc perfectament eixa opinió, perquè es tracta d’altre disc excel·lent. La banda sona ací més primitiva, més seca; recuperant el seu costat Punk i, per moments, sonant un poc obscurs, influenciats per les bandes Post - Punk. Els riffs de guitarra es tornen més estranys, així com algunes estructures de les cançons, un poc més enrevessades, en definitiva: Manic Street Preachers sonen ací més alternatius. Però segueixen sent ells; les melodies marca de la casa estan ahi, així com eixa frescor i aire desenfadat que sempre els ha caracteritzat. En aquest disc també accentuaren més el seu compromís polític en les lletres, sempre recolzant a la classe treballadora. Impossible imaginar la dècada dels 90 sense cançons com “Revol”, “Faster” o “P.C.P.”. Enorme.

                                              Everything Must Go (1996) 

Ja sense Richey a la banda, els de Gales fan un canvi bastant important en aquest treball, tant en la seva música com en la imatge. Els sons més durs desapareixen per complet, no deixant ni rastre de Hard Rock en la seva música. A conseqüència d’això van perdre molts fans, però en guanyaren encara molts més, entrant de ple al mainstream amb un disc de Pop Rock impecable. Seré sincer: sempre he preferit els seus primers treballs més rockers, però aquest és un dels millors discos de Pop de guitarres que he escoltat mai. I que ningú es pense que estem parlant d’un disc lent i avorrit, res més lluny de la realitat; malgrat que el Rock dur se’l deixaren enrere, aquest és un disc bastant enèrgic, ple de cançons meravelloses; i sí, també hi ha balades i mitjos temps, com sempre ha segut normal en ells, però més que avorrir-te, el que aconsegueixen aquestes cançons és emocionar-te. El disc no té desaprofitament, però si tinc que destacar alguna cançó, no hi ha dubte al respecte: “A Design For Life”, sens dubte, un dels millors temes de tota la seva carrera.

                            This Is My Truth Tell Me Yours (1998)

Després del gran èxit aconseguit amb el disc anterior, els nostres protagonistes, per primera vegada, volgueren repetir la formula. Aconseguiren altre bon treball de Pop Rock, però inferior a aquell. Les cançons són ací més reposades, i un aire malenconiós sobrevola tot el disc. No es pot dir que hi haja cançons roïns, però si que hi ha alguna que fa que el conjunt no siga del tot redó, i en algun moment és inevitable badallar. De qualsevol manera, un disc que conté meravelles en forma de cançó com “The Everlasting”, “If You Tolerate This Your Children Will Be Next” o “You Stole The Sun From My Heart” ja mereix l’atenció de qualsevol persona que li agrade la música feta amb sentiment. Bon disc.

                                                 Know Your Enemy (2001)

Disc irregular. I és una llàstima, perquè conté bones idees i algunes cançons més que correctes. L’àlbum comença de manera inmillorable amb “Found That Soul”, on ens mostra als Manics més rockers des dels dies de “The Holy Bible”; gran cançó. Al llarg del treball la banda es mou entre el Pop Rock i un Rock alternatiu que, inclús per moments, poden recordar als Sonic Youth més accecibles. La formula funciona, però el problema radica en algunes cançons que desentonen completament al conjunt del disc. Sincerament, sobren cançons. Especialment algunes com "Wattsville Blues" o “Miss Europa Disco Dancer", més properes a la Disco – Music,  que no pinten res ací. No és un mal disc, però per moments se’ls nota un poc perduts. Si en compte de tindre 16 cançons en tinguera 10, estariem parlant d’un disc notable. 

                                                        Lifeblood (2004)  

Després del baixó de l’anterior treball, la banda torna amb un bon àlbum. “Lifeblood” és un disc netament Pop (o Synth Pop en aquest cas, pel fort us dels teclats), però bastant inspirat. La banda ací pot recordar per moments a U2, i en algunes cançons apareixen alguns lleugers detalls electrònics que fan que ens vinguen a la ment els New Order més melòdics; però la personalitat de la banda queda intacta. Una cançó com la inicial i genial “1985” ens mostra el que ens anem a trobar al llarg del disc: Pop de qualitat, elegant, de aires grandiosos i una forta càrrega emocional. Un disc que mereixia haver tingut molta més repercussió de la que va tindre.

                                           Send Away The Tigers (2007)

La banda torna a les seves arrels, aconseguint el seu millor disc des del ja llunyà “Everything Must Go”. Fou una agradable sorpresa tornar a escoltar a la banda rockejar dur, com en els seus vells temps. La guitarra de James torna a sonar ací com millor se li dona, amb eixos riffs que tant ens agraden i eixos puntejos que sols ell sap fer. Recuperaren molts fans que no acceptaven la línia que portaven els seus darrers discos, més tirats al Pop, i cançons com “Indian Summer”, “Imperial Bodybags”, “Autumnsong” o la pròpia "Send Away the Tigers" estan quasi a l’altura dels seus majors clàssics del passat. Per a mi fou un dels millors discos de l’any de la seva publicació. Els Manics que més molen tornaven a la càrrega. Molt bon disc.

                                   Journal For Plague Lovers (2009)   

La banda va anunciar que per a aquest disc recuperarien algunes lletres de Richey. També asseguraven que tornarien al so del gran “The Holy Bible”, i, per si fora poc, el disc té una de les millors portades de la seva carrera; la veritat és que la cosa pintava que et cagues, però el resultat, al menys per a mi, no va ser per a tant. Tal volta les espectatives eren massa altes. Es tracta d’un bon disc, i és un plaer escoltar a la banda reproduir eixe so tan cru i guitarrer que aconseguiren en el seu tercer treball, però li sobren un parell temes que no fan res més que embrutar el resultat final. Per altra banda, també conté algunes altres cançons que semblen com inacabades, com si no les hagueren treballades com cal. Malgrat tot, té coses molt interessants, i en general és tracta d’un disc molt entretingut.

                           Postcards from a Young Man (2010)    

Junt amb el genial "Send Away the Tigers", el millor disc d’aquesta última etapa dels Manics. La banda fa un barreix de  totes les facetes que han tingut, i el resultat és un disc absolutament recomanable. Melodies, frescor i estribillos que se’t queden dins del teu cap durant setmanes. Totes les cançons son bones, però si he de quedar-me amb alguna, eixa és "Some Kind of Nothingness", amb eixe aire Gospel tan atractiu. Cosa fina.

                                                   Rewind The Film (2013)

Amb la seva última obra, els nostres protagonistes ens presentaren un dels discos més arriscats de la seva carrera. “Rewind The Film” és intimista, relaxat i eclèctic. Les cançons ací, més acústiques i properes al Folk, demanen ser escoltades un dia de pluja, al racó del foc. Es tracta d’un treball difícil al principi, però que va  guanyant a poc a poc. Algunes melodies són del més preciós que han compost mai, veritablement emotives. Tal volta el resultat haguera segut millor si s’hagueren estalviat un parell de cançons que coixegen un poc, però en definitiva es tracta d’un treball interessant, i molt valent per la seva part. Chapeau!

Sebastian Bach "Give' Em Hell" (2014)

La meva ressenya del d'arrer disc de Sebastian Bach, per a Rock On.

Enllaç ACÍ.

Salutacions a tots i totes!!

"Cosas Que Siempre Quise Contarte" Miguel Ríos (2013)

La meva ressenya de les memòries de Miguel Ríos per a la web Rock On.

ACÍ l'enllaç.

Uzzhuaïa "Santos y Diablos" (2013)

La meva ressenya de l'últim disc de Uzzhuaïa per a la web Rock On.

Teniu l'enllaç ACÍ

Salut a tothom!!

La Granja "Soñando En Tres Colores" (1988)

Després d’uns quants dies de núvols, fred i vent huracanat, per fi brilla el sol. És moment doncs per fer sonar tots eixos discos que fan gana de viure, eixes melodies que et fan somiar i et dibuixen un somriure en el rostre. 

És l’hora de que meravelloses bandes com Enuff z’Nuff, Poison, Redd Kross o Cheap Trick ens alegren el dia, i per suposat, és també l’hora de La Granja, una de les bandes més fresques i genials que ha donat el Pop Rock espanyol,  res a veure amb eixes aburrides bandes indies que tant triomfen hui en dia, on els personatges en qüestió sembla que tinguen somnolència. Què poc m'agraden eixos grups...

“Soñando En Tres Colores”, el segon treball d'aquesta genial banda mallorquina, ha segut l’elegit per a aquest matí. Gran disc, on unes melodies lluminoses es donaven de la mà amb una energia desbordant, donant forma a un conjunt de cançons irresistibles: “Los chicos quieren diversión”, “Que cerca veo el final”, “¿Por quien doblan las campanas?”, “Chap, chap”, “Vitamina D”… 

Canella en rama, amics. És hora de somiar.

Manic Street Preachers "Rewind The Film" (2013)

Ací la meva última col·laboració per a la web musical Rock On. Aquesta vegada analitzant l'últim treball de Manic Street Preachers.

Enllaç ACÍ

Radio Futura " La canción de Juan Perro" Edició 25 aniversari.

Aquesta és l'última col·laboració que he fet en la web Rock On: una ressenya de la flamant reedició de "La canción de Juan Perro", l'emblemàtic àlbum de Radio Futura. 

ACÍ la podeu llegir.

Salutacions!

Homenatge als Stones.

En motiu del 50 aniversari de la banda més gran del planeta, en la web Rock On li estan fent un merescut homenatge on col·laboradors de la web i músics han exepressat el que senten per aquesta irrepetible banda. Per suposat, per a mi ha segut un gran plaer poder-hi participar.

                  Stones by Juanvi Pedro Gilabert:

Quedaría muy bien decir que crecí con sus canciones, pero mentiría como un bellaco. Como cantaba aquel Loquillo que sentía “Simpatía por los Stones”:  No fueron al principio santos de mi devoción,  pero mi vida se fue ensuciando al ritmo de su rock and roll, aunque lo mío más que simpatía es pasión, y es que, aunque ellos siempre estuvieron ahí, hubo otras bandas que me encandilaron antes, pero en el momento en que penetró en mi sangre el veneno de su música, ya no hubo marcha atrás. Para mi The Rolling Stones son la definición perfecta de lo que significa el Rock & Roll: rebelión, talento, provocación, magia, rabia, sexo, fuerza, actitud… Ellos, al igual que sus eternos rivales: The Beatles, cogieron el viejo Blues y el Rock primitivo de sus ídolos de los cincuenta y lo llevaron a otro nivel, trayendo al mundo algo novedoso y excitante que lo cambiaría todo, desde entonces ya nada sería igual, y su influencia, a todos los niveles y hasta nuestros días, es infinita. Es cierto que su discografía no es perfecta, pero es imposible mantener un nivel tan alto durante una trayectoria tan longeva, estoy seguro de que grandes bandas con discografias prácticamente impecables como The Beatles o Led Zeppelin también hubieran dado algún paso en falso de haber estado tantos años en activo, es inevitable. Nuestras queridas Majestades Satánicas tuvieron algún tropezón en los ochenta (“Undercover”, “Dirty Work”…), discos con algunos buenos momentos, pero irregulares en su conjunto, y desde aquel fantástico “Voodoo Lounge”, de hace ya casi veinte años, que no han vuelto a firmar un gran trabajo (aunque si digno), pero en directo siempre han sido imbatibles, y su discografia clásica es simplemente insuperable. Ahora se cumplen cincuenta años desde que lanzaron su primer single, aquella versión de una vieja canción de su admirado Chuck Berry llamada “Come On”, y eso es motivo de celebración. Aunque para muchos esta banda debería haber desaparecido hace ya muchos años, para otros muchos, en los que me incluyo, haber  tenido la oportunidad de disfrutar de sus últimos discos y sus respectivas giras, y esperar con excitación a que en pleno 2013 anuncien nuevos conciertos por estas tierras (aunque tal vez no lo hagan) es una bendición, y todo un ejemplo de que el Rock & Roll no tiene edad. La verdad es que cuesta imaginar una vida sin los Stones, pero me temo que está al caer, solo su música será eterna.

3 discos:

               

                     Sticky Fingers (1971)

No solo considero este el mejor disco de los Stones, para mi es EL DISCO de Rock & Roll; el trabajo que a todo músico o banda le hubiera gustado componer. Una obra maestra, desde su mítica portada, obra de Andy Warhol, a su impecable contenido repleto de clásicos inmortales llenos de rock clásico, blues, country y unos fantásticos textos donde, entre otras cosas, se hablaba abiertamente de sexo y drogas como nunca antes habían hecho.

             Exile On Main Street (1972)

Otra obra maestra indiscutible. Por alguna razón siempre le he tenido más cariño a los “Dedos Pegajosos”, tal vez el hecho de que este se trate de un álbum doble (siempre he preferido los discos relativamente cortos) sea el motivo por el cual no le tenga tanto aprecio como a su antecesor; de todas formas, se trata de otro disco perfecto de principio a fin, con un nivel de composición tremendo, un sonido único y especial, y repleto de clásicos inmortales donde la influencia de la música americana de raíces está más presente que en ningún otro. Una maravilla.

                                    “Some Girls” (1978)

El saber adaptarse a los nuevos tiempos con acierto y mucha clase. Un disco atrevido, donde fusionaron su clásico Rock & Roll con la Disco-Music, el Punk o la New Wave y salieron airosos. Asombroso.

3 canciones:

1-    Sympathy For The Devil

2-    Dead Flowers

3-    Tumbling Dice

The Virginmarys "King of conflict" (2013)

Continue fent alguna col·laboració en la web de rock & roll (i altres coses) Rock On. Aquesta vegada ressenyant el debut de The Virginmarys, una de les bandes més interessants de l'actualitat. 

Pasen y vean.

Enllaç ací.

Covers (XIII) Iron Maiden "Doctor Doctor"

Ho sé, tinc el blog molt abandonat, reconec que l'entusiasme que tenia amb aquest espai s'ha gelat un poc, però açò és temporal, promet tornar ha agafar força.

De moment, recupere la secció de "covers" amb els meus adorats Maiden i la seva versió de "Doctor Doctor", possiblement la millor cançó dels grans i sempre reivindicables UFO.

Iron Maiden sempre han segut fans declarats de la banda de Michael Schenker. Des de fa temps sempre solen posar la versió original de "Doctor Doctor" moments abans de començar cada show per a calfar l'ambient. I, per suposat, la seva influència és evident en moltes de les seves cançons, sobretot en el sentit melòdic de les guitarres. 

Aquesta versió és un més que digne homenatge a una banda irrepetible que, malauradament (o no...), sempre ha quedat en segona fila. 

I si, en eixos dies Iron Maiden passava per la pitjor època de la seva carrera, eren els temps de Blaze Bayley com a cantant, un vocalista molt llimitat per a una banda com ells. Dels discos que gravaren amb ell al front més val no parlar, però hi ha que dir que en aquesta cançó no ho fa mal; amb Buce Dickinson haguera quedat molt millor,  si, però en aquest cas la veu Bayley no queda gens malament.

"Doctor Doctor" és d'eixa classe de cançons que tenen algo especial, i que et marquen de per vida. 

Doneu-li al "play", i a gaudir s'ha dit!!

Los Rebeldes. 08 - 06 - 2013 (Gandía)

Gran vetllada de Rock & Roll la que passarem dissabte passat de la mà de Carlos Segarra i els seus Rebeldes. Pels que adorem el Rock & Roll més primitiu, i a demés no li fem fàstics a la música feta ací, Los Rebeldes continuen sent una benedicció; i és que ningú ha sabut plasmar l'essència del Rock fifties millor que ells en aquestes terres.

Carlos es manté en plena forma, la seva veu continua sent extraordinària, i no ha perdut res de l'energia que sempre l'ha caracteritzat; a més, en aquesta gira l'acompanya una gran banda: músics que, a banda de ser competents, rebossen carisma a raudals.

Per tant, va ser un autèntic plaer poder ballar i cantar cançons tan emblemàtiques com "Eres Especial", "Harley del 66", "Mía", "Quiero Ser Una Estrella", "Rebelde Con Causa", "Rebeca"... i tantes altres, de la mà del seu creador, i a demés, acompanyades per velles tonades del Rock & Roll de llegendàris com Chuck Berry o Ray Charles, entre d’altres.

La veritat és que em va sorprendre veure el recinte ple fins la bandera, però així és com deuria de ser sempre, perquè si Segarra fora americà la gent allí el consideraria una llegenda, però açò és Spain, i per a la majoria, una eminència com ell ací és una vella gloria passada de moda,  en fi... és el que té viure en un estat on el "electro latíno" és el que triomfa.

Llarga vida a Los Rebeldes!! Llarga vida al Rock & Roll!!!

Retroressenya en Rock On de "War", una de les obres mestres de U2.

Amb motiu del 30 aniversari del genial "War", recentment li he dedicat unes línies en la sempre fantàstica web Rock On. 

Recordeu que hi va haver un temps que ser fan d'aquesta banda era tot un orgull.

                                                    U2 WAR

Hace poco se cumplió el trigésimo aniversario de uno de los mejores discos de U2, el fantástico 'War'. Lejos quedan ya los días en que los irlandeses eran una de las más grandes bandas del mundo, pero la verdad es que, al menos para quien suscribe, siempre es un placer recuperar sus viejos discos de vez en cuando; y esta es una buena excusa para quitarle el polvo a este gran álbum una vez más. Con este disco, U2 dieron un paso de gigante: después de un notable debut (en donde la banda todavía se encontraba buscando su sonido) y un mediocre segundo disco, con 'War' lograron crear su primera obra maestra, aunque no fue hasta la publicación del afamado 'The Joshua Tree' (1987) cuando les llegó el gran éxito. Es posible que 'War' sea el disco de Bono y compañía que peor haya soportado el paso de los años, debido a una producción muy ligada a su época, pero las canciones que lo conforman son tan buenas que ese problema carece de importancia: desde piezas emblemáticas como "Sunday Bloody Sunday", "New Years Day" o "40", a otras no tan reconocidas pero no por ello de menos calidad, como la rockera "Red Light", "Two Hearts Beat as One", la sombría "Surrender" o una de mis preferidas y más olvidadas, "Like a Song…". Es cuando recuperas un disco como este cuando te das cuenta de que hubo un tiempo en que el ahora insufrible Bono era un gran artista que se preocupaba por componer buenas canciones, y The Edge uno de los músicos más interesantes de su época. En fin, nada es eterno; pero solo por su brillante pasado, en mi opinión, U2 merecen ser respetados eternamente. 

Jefferson Airplane "Surrealistic Pillow" (1967)

És fascinant el poder que té la música en transportar-te a altres llocs o a altres èpoques; inclús, a vegades, et fa sentir nostàlgia d'una època que mai has viscut, i això precisament és el que em passa a mi quan escolte als Jefferson Airplane, especialment amb el seu disc més emblemàtic, el meravellós Surrealistic Pillow. És escoltar els primers acords de "She Has Funny Cars" i agafar una màquina del temps que em transporta directament als dies del poder de les flors, Woodstock, la marihuana i el LSD.

Què gran disc... el pop rock psicodèlic roça la perfecció amb cançons com "My Best Friend", "Today", "Comi'n Back to Me", "3/5 of a Mile in 10 Seconds" o "D.C.B.A.-25". Menció especial per a l'immensa i exitosa "Somebody to Love" i la meva preferida, eixa peça psicodèlica inspirada en el surrealisme del conte de "Alicía en el País de las Maravillas": "White Rabbit"; cantades les dos per la bellíssima i gran cantant Grace Slick, foren dos dels principals himnes del moviment hippy, la classe de cançons que marquen època.

Per al que subscriu, Surrealistic Pillow és un dels millors àlbums de rock psicodèlic que s'ha pogut tirar a l'orella, un treball plé de meravelloses cançons que olen a pau, llibertat i, per suposat, a marihuana. 

Encén una barreta d'encens, punxa el "Surrealistic Pillow, i, durant poc més de 30 minuts, el món serà molt millor per a tu.

La recent visista de Los Enemigos a Castelló comentada en Rock On.

La "revuelta enemiga" ha passat per terres castellonenques, i servidor no s'ho anava a pedrer.

LOS ENEMIGOS Sala Opal, Castelló (23-03-13)

Había muchas ganas de verlos. Después de más de diez años sin pisar los escenarios, y un año más o menos desde el anuncio de "la revuelta enemiga", por fin servidor ha podido asistir a uno de sus shows; y, amigos, la espera ha valido la pena, ya lo creo que sí. Desde que Josele se marcó el riff de la inmortal "John Wayne" hasta ese contundente final con "Alegría", lo vivido esa noche en Castellón fue un sinfín de sensaciones, vivencias y recuerdos. Puede que al principio la audiencia estuviera un poco fría, quizás la extraña sala en la que tocaban (más parecida a un salón de comuniones que a otra cosa) influyera, pero pronto se caldeó el ambiente: la magia de esa maravillosa banda volvió a brotar y su Rock & Roll, auténtico y visceral, nos volvió a volar la cabeza. Los allí presentes nos dejamos las cuerdas vocales cantando todas esas canciones que llevamos muy adentro, amén de una banda que disfrutó en todo momento, dejándose la piel sobre las tablas durante más de dos horas y destilando Rock & Roll a destajo. A Josele, Fino, Chema y Manolo, el paso de los años les ha sentado de maravilla: puede que en el escenario no se muevan tanto como antaño, pero se han vuelto más profesionales, mostrando cada uno de ellos una solvencia asombrosa. Parece ser que la banda se lo está pasando en grande en esta reunión y les ha entrado el gusanillo de grabar nuevo material; esperemos que así sea, y que esté a la altura de su leyenda, que no es poca.