Manic Street Preachers "Rewind The Film" (2013)

Ací la meva última col·laboració per a la web musical Rock On. Aquesta vegada analitzant l'últim treball de Manic Street Preachers.

Enllaç ACÍ

Radio Futura " La canción de Juan Perro" Edició 25 aniversari.

Aquesta és l'última col·laboració que he fet en la web Rock On: una ressenya de la flamant reedició de "La canción de Juan Perro", l'emblemàtic àlbum de Radio Futura. 

ACÍ la podeu llegir.

Salutacions!

Homenatge als Stones.

En motiu del 50 aniversari de la banda més gran del planeta, en la web Rock On li estan fent un merescut homenatge on col·laboradors de la web i músics han exepressat el que senten per aquesta irrepetible banda. Per suposat, per a mi ha segut un gran plaer poder-hi participar.

                  Stones by Juanvi Pedro Gilabert:

Quedaría muy bien decir que crecí con sus canciones, pero mentiría como un bellaco. Como cantaba aquel Loquillo que sentía “Simpatía por los Stones”:  No fueron al principio santos de mi devoción,  pero mi vida se fue ensuciando al ritmo de su rock and roll, aunque lo mío más que simpatía es pasión, y es que, aunque ellos siempre estuvieron ahí, hubo otras bandas que me encandilaron antes, pero en el momento en que penetró en mi sangre el veneno de su música, ya no hubo marcha atrás. Para mi The Rolling Stones son la definición perfecta de lo que significa el Rock & Roll: rebelión, talento, provocación, magia, rabia, sexo, fuerza, actitud… Ellos, al igual que sus eternos rivales: The Beatles, cogieron el viejo Blues y el Rock primitivo de sus ídolos de los cincuenta y lo llevaron a otro nivel, trayendo al mundo algo novedoso y excitante que lo cambiaría todo, desde entonces ya nada sería igual, y su influencia, a todos los niveles y hasta nuestros días, es infinita. Es cierto que su discografía no es perfecta, pero es imposible mantener un nivel tan alto durante una trayectoria tan longeva, estoy seguro de que grandes bandas con discografias prácticamente impecables como The Beatles o Led Zeppelin también hubieran dado algún paso en falso de haber estado tantos años en activo, es inevitable. Nuestras queridas Majestades Satánicas tuvieron algún tropezón en los ochenta (“Undercover”, “Dirty Work”…), discos con algunos buenos momentos, pero irregulares en su conjunto, y desde aquel fantástico “Voodoo Lounge”, de hace ya casi veinte años, que no han vuelto a firmar un gran trabajo (aunque si digno), pero en directo siempre han sido imbatibles, y su discografia clásica es simplemente insuperable. Ahora se cumplen cincuenta años desde que lanzaron su primer single, aquella versión de una vieja canción de su admirado Chuck Berry llamada “Come On”, y eso es motivo de celebración. Aunque para muchos esta banda debería haber desaparecido hace ya muchos años, para otros muchos, en los que me incluyo, haber  tenido la oportunidad de disfrutar de sus últimos discos y sus respectivas giras, y esperar con excitación a que en pleno 2013 anuncien nuevos conciertos por estas tierras (aunque tal vez no lo hagan) es una bendición, y todo un ejemplo de que el Rock & Roll no tiene edad. La verdad es que cuesta imaginar una vida sin los Stones, pero me temo que está al caer, solo su música será eterna.

3 discos:

               

                     Sticky Fingers (1971)

No solo considero este el mejor disco de los Stones, para mi es EL DISCO de Rock & Roll; el trabajo que a todo músico o banda le hubiera gustado componer. Una obra maestra, desde su mítica portada, obra de Andy Warhol, a su impecable contenido repleto de clásicos inmortales llenos de rock clásico, blues, country y unos fantásticos textos donde, entre otras cosas, se hablaba abiertamente de sexo y drogas como nunca antes habían hecho.

             Exile On Main Street (1972)

Otra obra maestra indiscutible. Por alguna razón siempre le he tenido más cariño a los “Dedos Pegajosos”, tal vez el hecho de que este se trate de un álbum doble (siempre he preferido los discos relativamente cortos) sea el motivo por el cual no le tenga tanto aprecio como a su antecesor; de todas formas, se trata de otro disco perfecto de principio a fin, con un nivel de composición tremendo, un sonido único y especial, y repleto de clásicos inmortales donde la influencia de la música americana de raíces está más presente que en ningún otro. Una maravilla.

                                    “Some Girls” (1978)

El saber adaptarse a los nuevos tiempos con acierto y mucha clase. Un disco atrevido, donde fusionaron su clásico Rock & Roll con la Disco-Music, el Punk o la New Wave y salieron airosos. Asombroso.

3 canciones:

1-    Sympathy For The Devil

2-    Dead Flowers

3-    Tumbling Dice

The Virginmarys "King of conflict" (2013)

Continue fent alguna col·laboració en la web de rock & roll (i altres coses) Rock On. Aquesta vegada ressenyant el debut de The Virginmarys, una de les bandes més interessants de l'actualitat. 

Pasen y vean.

Enllaç ací.

Covers (XIII) Iron Maiden "Doctor Doctor"

Ho sé, tinc el blog molt abandonat, reconec que l'entusiasme que tenia amb aquest espai s'ha gelat un poc, però açò és temporal, promet tornar ha agafar força.

De moment, recupere la secció de "covers" amb els meus adorats Maiden i la seva versió de "Doctor Doctor", possiblement la millor cançó dels grans i sempre reivindicables UFO.

Iron Maiden sempre han segut fans declarats de la banda de Michael Schenker. Des de fa temps sempre solen posar la versió original de "Doctor Doctor" moments abans de començar cada show per a calfar l'ambient. I, per suposat, la seva influència és evident en moltes de les seves cançons, sobretot en el sentit melòdic de les guitarres. 

Aquesta versió és un més que digne homenatge a una banda irrepetible que, malauradament (o no...), sempre ha quedat en segona fila. 

I si, en eixos dies Iron Maiden passava per la pitjor època de la seva carrera, eren els temps de Blaze Bayley com a cantant, un vocalista molt llimitat per a una banda com ells. Dels discos que gravaren amb ell al front més val no parlar, però hi ha que dir que en aquesta cançó no ho fa mal; amb Buce Dickinson haguera quedat molt millor,  si, però en aquest cas la veu Bayley no queda gens malament.

"Doctor Doctor" és d'eixa classe de cançons que tenen algo especial, i que et marquen de per vida. 

Doneu-li al "play", i a gaudir s'ha dit!!

Los Rebeldes. 08 - 06 - 2013 (Gandía)

Gran vetllada de Rock & Roll la que passarem dissabte passat de la mà de Carlos Segarra i els seus Rebeldes. Pels que adorem el Rock & Roll més primitiu, i a demés no li fem fàstics a la música feta ací, Los Rebeldes continuen sent una benedicció; i és que ningú ha sabut plasmar l'essència del Rock fifties millor que ells en aquestes terres.

Carlos es manté en plena forma, la seva veu continua sent extraordinària, i no ha perdut res de l'energia que sempre l'ha caracteritzat; a més, en aquesta gira l'acompanya una gran banda: músics que, a banda de ser competents, rebossen carisma a raudals.

Per tant, va ser un autèntic plaer poder ballar i cantar cançons tan emblemàtiques com "Eres Especial", "Harley del 66", "Mía", "Quiero Ser Una Estrella", "Rebelde Con Causa", "Rebeca"... i tantes altres, de la mà del seu creador, i a demés, acompanyades per velles tonades del Rock & Roll de llegendàris com Chuck Berry o Ray Charles, entre d’altres.

La veritat és que em va sorprendre veure el recinte ple fins la bandera, però així és com deuria de ser sempre, perquè si Segarra fora americà la gent allí el consideraria una llegenda, però açò és Spain, i per a la majoria, una eminència com ell ací és una vella gloria passada de moda,  en fi... és el que té viure en un estat on el "electro latíno" és el que triomfa.

Llarga vida a Los Rebeldes!! Llarga vida al Rock & Roll!!!

Retroressenya en Rock On de "War", una de les obres mestres de U2.

Amb motiu del 30 aniversari del genial "War", recentment li he dedicat unes línies en la sempre fantàstica web Rock On. 

Recordeu que hi va haver un temps que ser fan d'aquesta banda era tot un orgull.

                                                    U2 WAR

Hace poco se cumplió el trigésimo aniversario de uno de los mejores discos de U2, el fantástico 'War'. Lejos quedan ya los días en que los irlandeses eran una de las más grandes bandas del mundo, pero la verdad es que, al menos para quien suscribe, siempre es un placer recuperar sus viejos discos de vez en cuando; y esta es una buena excusa para quitarle el polvo a este gran álbum una vez más. Con este disco, U2 dieron un paso de gigante: después de un notable debut (en donde la banda todavía se encontraba buscando su sonido) y un mediocre segundo disco, con 'War' lograron crear su primera obra maestra, aunque no fue hasta la publicación del afamado 'The Joshua Tree' (1987) cuando les llegó el gran éxito. Es posible que 'War' sea el disco de Bono y compañía que peor haya soportado el paso de los años, debido a una producción muy ligada a su época, pero las canciones que lo conforman son tan buenas que ese problema carece de importancia: desde piezas emblemáticas como "Sunday Bloody Sunday", "New Years Day" o "40", a otras no tan reconocidas pero no por ello de menos calidad, como la rockera "Red Light", "Two Hearts Beat as One", la sombría "Surrender" o una de mis preferidas y más olvidadas, "Like a Song…". Es cuando recuperas un disco como este cuando te das cuenta de que hubo un tiempo en que el ahora insufrible Bono era un gran artista que se preocupaba por componer buenas canciones, y The Edge uno de los músicos más interesantes de su época. En fin, nada es eterno; pero solo por su brillante pasado, en mi opinión, U2 merecen ser respetados eternamente. 

Jefferson Airplane "Surrealistic Pillow" (1967)

És fascinant el poder que té la música en transportar-te a altres llocs o a altres èpoques; inclús, a vegades, et fa sentir nostàlgia d'una època que mai has viscut, i això precisament és el que em passa a mi quan escolte als Jefferson Airplane, especialment amb el seu disc més emblemàtic, el meravellós Surrealistic Pillow. És escoltar els primers acords de "She Has Funny Cars" i agafar una màquina del temps que em transporta directament als dies del poder de les flors, Woodstock, la marihuana i el LSD.

Què gran disc... el pop rock psicodèlic roça la perfecció amb cançons com "My Best Friend", "Today", "Comi'n Back to Me", "3/5 of a Mile in 10 Seconds" o "D.C.B.A.-25". Menció especial per a l'immensa i exitosa "Somebody to Love" i la meva preferida, eixa peça psicodèlica inspirada en el surrealisme del conte de "Alicía en el País de las Maravillas": "White Rabbit"; cantades les dos per la bellíssima i gran cantant Grace Slick, foren dos dels principals himnes del moviment hippy, la classe de cançons que marquen època.

Per al que subscriu, Surrealistic Pillow és un dels millors àlbums de rock psicodèlic que s'ha pogut tirar a l'orella, un treball plé de meravelloses cançons que olen a pau, llibertat i, per suposat, a marihuana. 

Encén una barreta d'encens, punxa el "Surrealistic Pillow, i, durant poc més de 30 minuts, el món serà molt millor per a tu.

La recent visista de Los Enemigos a Castelló comentada en Rock On.

La "revuelta enemiga" ha passat per terres castellonenques, i servidor no s'ho anava a pedrer.

LOS ENEMIGOS Sala Opal, Castelló (23-03-13)

Había muchas ganas de verlos. Después de más de diez años sin pisar los escenarios, y un año más o menos desde el anuncio de "la revuelta enemiga", por fin servidor ha podido asistir a uno de sus shows; y, amigos, la espera ha valido la pena, ya lo creo que sí. Desde que Josele se marcó el riff de la inmortal "John Wayne" hasta ese contundente final con "Alegría", lo vivido esa noche en Castellón fue un sinfín de sensaciones, vivencias y recuerdos. Puede que al principio la audiencia estuviera un poco fría, quizás la extraña sala en la que tocaban (más parecida a un salón de comuniones que a otra cosa) influyera, pero pronto se caldeó el ambiente: la magia de esa maravillosa banda volvió a brotar y su Rock & Roll, auténtico y visceral, nos volvió a volar la cabeza. Los allí presentes nos dejamos las cuerdas vocales cantando todas esas canciones que llevamos muy adentro, amén de una banda que disfrutó en todo momento, dejándose la piel sobre las tablas durante más de dos horas y destilando Rock & Roll a destajo. A Josele, Fino, Chema y Manolo, el paso de los años les ha sentado de maravilla: puede que en el escenario no se muevan tanto como antaño, pero se han vuelto más profesionales, mostrando cada uno de ellos una solvencia asombrosa. Parece ser que la banda se lo está pasando en grande en esta reunión y les ha entrado el gusanillo de grabar nuevo material; esperemos que así sea, y que esté a la altura de su leyenda, que no es poca. 

Ressenya de "Gold Against The Soul" dels Manics en Rock On.

Fa poc vaig fer una ressenya d'un disc molt important per a mi, i que fa temps ja li vaig dedicar unes línies per ací,  com és el "Gold Against The Soul" de Manic Street Preachers, en la sempre fantàstica web Rock On. 

M'agradaria compartir-la amb vosaltres per ací, perquè es tracta d'un disc que mai em cansaré de recomanar.

Gold Against The Soul (1993) Manic Street Preachers (Columbia)

Cuando se habla de las grandes bandas de los 90 nunca se suele citar a los Manic Street Preachers, pero algunos los consideramos uno de los grupos más especiales de aquellos años. Estos chicos hicieron cosas muy interesantes en el pasado: álbumes como "Generation Terrorist" (1992) o "The Holy Bible" (1994) son verdaderos discazos, llenos de buenísimas canciones; pero para el que suscribe, esta banda tocó techo con "Gold Against The Soul" (1993), uno de los grandes discos más olvidados de la última gran época del rock & roll. En este excelente trabajo se reúnen todos los elementos que hicieron que esta banda fuese tan grande, elementos que, lamentablemente, irían perdiendo en trabajos posteriores, inclinándose más hacia un Pop muy mainstream: aguerridos riffs y solos de guitarra cercanos al hard rock, melodías preciosas, emotivos medios tiempos, toques de rock alternativo, gotas de oscuridad, exquisitos arreglos orquestales en algunos cortes… y, por supuesto, unos excelentes textos nacidos de la extraña mente del desaparecido y añorado Richey James Edwards, hacen de este álbum algo muy especial. Y es que es imposible resistirse a canciones tan mágicas como "Sleepflower", "From Despair To Where", "La Tristesse Durera", "Life Becoming A Landslide", "Drug, Drug, Druggy" o "Roses In The Hospital", donde el rock duro y el pop de calidad se daban de la mano de una forma única, nunca antes vista. Sí, amigos, puede que este álbum no tenga la repercusión de obras como "Superunknown", "The Southern Harmony and Musical Companion", "Dirt" u otros grandes discos de aquellos años, pero algunos siempre lo tendremos en un lugar privilegiado de nuestro corazón. Manics forever!!

Covers (XII) Iván Ferreiro "Desde el jergón"

Mai he segut fan d'aquest home, però Los Piratas eren una bona banda de pop-rock, i sempre he pensat que és un artista amb talent. 

El cas és que m'he trobat aquest vídeo per la xarxa i he volgut compartir-lo amb tots vosaltres, perquè m'ha cridat bastant l'atenció: Iván interpretant la mítica cançó de Los Enemigos ell sol al piano. Interessant cover. 

Gaudeixin vostès.

Supertramp "Paris" (dvd)

L'edició en dvd de "Paris", l'històric concert del 79, ha segut un regal per a tots els que adorem l'etapa clàssica de Supertramp. 

La banda passava pel millor moment de la seva carrera, tenien el món als seus peus degut al super-èxit de "Breakfast in America", i les tensions entre Roger Hodgson i Rick Davies encara no existien, per tant, regnava bon ambient en l'escenari; i ahi tenim a eixa meravellosa banda interpretant totes les seves millors composicions de forma impecable, moltes d'elles sonen inclús millor que en el disc original, i es que una cosa està clara: Supertramp no seran la banda més rockera del món, però que són uns músics i compositors excepcionals és inqüestionable; qui tinga algun dubte que li pegue una miradeta a aquest dvd. 

La qualitat d'imatge i so és excel·lent, per tant, es tracta d'un llançament imprescindible per a tot aquell que admire a aquesta mítica formació.

Ressenya de "Miguel Ríos: 50 años de Rock y carretera" en Rock On.

De nou he tingut el plaer de col·laborar en la fantàstica web: Rock On. Aquesta vegada ha segut ressenyant el llibre que repassa tota la trajectòria del gran Miguel Ríos.

Miguel Ríos. 50 años de rock y carretera. Jesús Sanchez (Quarentena Ediciones)

Si hay un artista español en esto del Rock & Roll con una trayectoria digna de ser analizada en profundidad, ese es Miguel Ríos. La friolera de cincuenta años ha estado este hombre sacando discos, pateándose escenarios y, de paso, alegrándonos la vida a muchos de nosotros. Este libro no es más que eso: un buen repaso a la vida y obra del rocker más grande que hemos tenido, el indiscutible Rey del Rock patrio. De lectura fácil y entretenida, Jesús Sánchez, crítico y periodista musical y paisano de nuestro protagonista, realiza un magnífico trabajo analizando cada paso del artista granadino con todas sus múltiples facetas; desde sus difíciles comienzos a principios de los 60, cuando el Rock era aquí considerado poco menos que un delito, hasta el día de hoy. Sus primeros pasos como "El Rey del Twist", el rotundo éxito con la famosa adaptación de "El Himno de la Alegría" de Beethoven, su fascinación por el Rock progresivo en los 70, la grabación del mítico Rock & Ríos, la histórica gira de "El Rock de una noche de verano" del 83 junto a Leño y Luz Casal, sus años de madurez en los 90 convertido en artista crooner, su emotiva gira de despedida… todo eso y mucho más está aquí muy bien documentado, además de analizar todos sus discos y las canciones más destacables de cada uno de ellos. Y para completar el trabajo y hacerlo mucho más interesante, Sánchez también incluye algunos extractos de entrevistas de diversas publicaciones (y de todas las épocas) que le hicieron en su día tanto a Miguel como a sus músicos y compañeros de viaje. En definitiva, un gran y necesario trabajo hecho con el respeto y el cariño que merece un artista único e irrepetible: un hombre que seguramente habrá hecho más que nadie por el Rock en este país, algo que muchos deberían tener muy en cuenta.

Status Quo "Quo" (1974)

  

Curiós cas el d'aquesta banda. Mai he entès el perquè d'eixe cert menyspreu per gran part de la comunitat rockera cap a ells. Tal volta els seus tan cremats hits dels 80 no els feren ningun bé, però qui es pense que Status Quo només són coses com "Whatever You Want" o "In The Army Now", està molt equivocat.

Qui tinga ganes de profunditzar en la seva discografia, sense prejudicis, es sorprendrà gratament. El que descobreix-ca  els primers discos dels 60 es trobarà amb uns interessants treballs on els anglesos juguen amb la psicodèlia, tan de moda en aquells anys. Però on realment funciona aquesta banda és fent Rock & Roll senzill i directe, ahi és on es mouen com peix en l'aigua, i aquest "Quo" (1974), a demés de tindre un "portadón" per a emmarcar, és un dels seus treballs on millor ho demostren.

No, no espereu cançons amb estructures complexes, textos transcendentals i solos de guitarra virtuosos: açò és pur Rock & Roll, ni més ni menys, música per a ballar amb els col•legues en una nit de desenfreno birra en mà, res més. Però què disc!!  No li sobra ni li falta absolutament res, totes les cançons són excel•lents: la classe de disc que d'enseguida s'acaba i tens gana de repetir.

Si amics, si us agrada el Rock & Roll més bàsic i efectiu proveu amb aquest disc, segurament començareu a veure a aquesta banda d'un altra manera. Hi ha poques bandes com aquesta que tan bé els defineix-ca aquella vella frase dels Stones que dona nom a aquest humil espai.

Covers (XI) Nina Hagen "My Way"

Molts han segut els que han versionat la clàssica cançó d'origen francès que va popularitzar Frank Sinatra en el seu dia; ara mateixa em venen al cap les versions que feren Kiss en el seu Crazy Nights o Syd Vicious en la banda sonora del film The Great Rock & Roll Swindle; però no ens podem oblidar del gran cover que va fer Nina Hagen als principis dels 80 i que ja interpretava en els 70. La senyoreta Hagen, amb eixa gran veu de cantant d'òpera que sempre ha tingut, i una ràbia punk descontrolada, es va marcar una versió realment curiosa, i plena d'eixe surrealisme que sempre l'ha caracteritzada.

Amb tots vosaltres, i per primera vegada al "Sols és Rock & Roll, però ens agrada", sa majestat, la Reina del Punk, Nina Hagen!!

Rock On!!

Rock On és una de les millors webs de Rock & Roll espanyoles que existeixen actualment. Creada per Xavi Matínez, Alberto Díaz i Jordi del Rio, tots ells reputats redactors de publicacions com Ruta 66 o Popular 1, entre d'altres, i autors d'alguns llibres com Discos Conceptuales: 150 Títulos Imprescindibles o La Pequeña Historia de Roc, i amb l'ajuda de col·laboradors i amics, han donat forma a aquest projecte on, a demés de rendir-li tribut al Rock, també ens mostren el seu amor per la literatura o el setè art. En definitiva, un lloc on passar una bona estona i aprendre molt més sobre tot allò que més ens apassiona.

Dir-vos que servidor a tingut el plaer de col·laborar amb un text dedicat al primer disc d'una de les meues bandes preferides, els entranyables Enuff Z'Nuff, i no serà l'única col·laboració que tindré el gust de fer. 

Us convide a que li pegueu una ullada, segur que no us decepcionarà. Ací us deixe alguns enllaços.

Web de Rock On.

Facebook de Rock On.

Enuff Z’Nuff (1989)

Los de Chicago deben de ser una de las bandas más infravaloradas de la historia del Rock. Acompañados siempre por la mala suerte, y un tanto incomprendidos en su momento, esta encantadora banda procedente de Chicago nunca alcanzó su merecido estrellato; y es una verdadera lástima, porque talento para ello nunca les ha faltado. Su particular mezcla de Hard Rock y Power Pop ha dado grandes resultados, convirtiéndolos en una banda realmente especial. Ya en éste, su álbum de debut, dejaron claro que lo suyo era diferente a lo que hacían las otras bandas de esa escena hard rockera en la que se empeñaron en meterlos: su música es contundente, pero llena de luz y de color; las guitarras afiladas de ese grandioso y demasiado olvidado guitarrista que fue Derek Frigo empastan de manera sublime con esas brillantes melodías que salen de la característica y fabulosa voz de Donnie Vie, dando forma a un puñado de canciones irresistibles, canciones llenas de una magia que te transporta a un lugar mejor. Perlas como "New Think", "Fly High Michelle", "For Now" o "I Could Never Be Without you" son capaces de sacarte de la más profunda de las depresiones con esa frescura y buen rollo que desprenden, y nos recuerdan a grandes maestros de la melodía como The Beatles, Cheap Trick o los siempre reivindicables Redd Kross. Otras piezas como "Hot Little Summer Girl", "Little Indian Angel", "Kiss The Clown" o ese fantástico medio tiempo que cierra el álbum llamado "Finger On The Trigger" les emparentan un poco más con el Hard Rock de la época, dando un toque más contundente al trabajo y completando un disco redondo, sin ningún desperdicio. Gran debut de una gran banda que aún nos daría muchas más alegrías aunque, lamentablemente, siempre desde la segunda división. Alguien dijo una vez que Donnie Vie y Chip Z'Nuff son los Lennon y McCartney del Hard Rock… y no puedo más que arrodillarme ante tal afirmación. 

Anem a jugar amb... Los Enemigos!!

No sóc jo molt d'aquest tipus de jocs, però aquest l'he vist en el bloc d'una amiga i m'ha fet gràcia. Vaig a animar-me! Es tracta de contestar una serie de preguntes amb títols de cançons. Jo he decidit fer-ho amb la meva banda estatal preferida, els més grans, Los Enemigos.

D'amunt de cada títol hi ha un link amb un vídeo de cada cançó.

¿Eres hombre o mujer? Soy un ser humano. (era la que millor quedava)

Descríbete: Un tío cabal.

¿Qué sienten las personas cerca de ti? La felicidad

¿Cómo te sientes? Ferpectamente (ok, aquest no és el títol d'una cançó, és el d'un disc, però és que quedava de puta mare!!)

¿Donde quisieras estar ahora? La otra orilla.

¿Cómo eres respecto al amor? John Wayne. (jajajaja!!)

¿Cómo es tu vida? Mejor.

¿Qué pedirias si sólo tuvieras un deseo? Alegría.

Escribe una frase o cita famosa: Odio a los nº 1.

Ahora despídete: Hasta el lunes.

Per descomptat que aquestes respostes no em descriuen al 100%, i menys tenint en compte els textos de les cançons, però pense que són les que millor queden. Bé, espere que s'animeu vosaltres també a jugar. Salut i... hasta el lunes.

Soziedad Alkoholika "Tiempos Oscuros" (2003)

La línia que segueix aquesta banda des de "Mala Sangre" (2008) fins al darrer "Cadenas De Odio" (2011) no acaba d'agradar-me. Molta canya i un so bestial, si, però poca "xixa", no hi ha apenes cançons bones en eixos discos, i això és el més important. No són roïns del tot, és cert, hi han coses interessants ahi, algunes bones idees soltes per ací i per allà, però si les cançons no són bones ja pots tindre algunes idees brillants, fer tota la canya que vulgues i tindre el so més bestial del planeta, que a mi em cansa i m'avorreix. 

Per això pense que Tiempos Oscuros és l'últim gran treball de S.A. (el "Sesión 2" no conta, of course). Un disc que, per suposat, no arriba al nivell de la seva primera trilogia sagrada, però si que supera als anteriors i bastant recomanables "Polvo En Los Ojos" (2000) i "No Intente Hacer Esto En Su Casa" (1997). 

Aquest és un disc que reflexa clarament, tant en la música com en els textos, l'obscura situació per la que passava la banda en eixos dies, perseguits per una absurda i injusta censura que els tractava de poc menys que terroristes i que volia acabar amb ells. Fou eixa la raó per compondre un grapat de cançons tan bones? No ho sé, però del que no hi ha dubte és de que aquestos xicots estaven inspirats, siga pel que siga.

Ací ens trobem un barreig de tots els "palos" que ha tocat aquesta banda al llarg de tota la seva carrera: thrahs, punk, metall, rock, hardcore... Amb un so brutal, greu i obscur, però net al mateix temps, i un Juan que canta (i brama) millor que mai, S.A. ens presentaren un gran conjunt de cançons ben acabades del que pràcticament no sobra res. "Tiempos Oscuros", "Piedra Contra Tijera", "Stop Criminalización", "Bufón", "Casas Vacías" o "Terrorismo Patronal" són algunes de les més destacables. Cançons plenes de ràbia a base de riffs pesats, ritmes frenètics, melodies justes, però encertades, i unes lletres agressives, clares, i molt aconsseguides.

Gran disc. Tralla ben feta. Mala hòstia de primera qualitat. Esperem que canvien la direcció de la seva música i que es tornen a calfar el cap per compondre cançons redones, com qualsevol de les que apareixen en aquest àlbum.

Reckless Side. Hard Rock made in Pedreguer.

Hui anem a parlar de Rock fet a la terreta, perquè, tot siga dit, en aquest raconet del nord de la província d'Alacant últimament s'ha format una escena rockera realment interessant amb un bon grapat de bandes amb coses que dir. Una d'elles és la que hui us presente, els genials Reckless Side. 
 

Aquesta banda, formada en la localitat de Pedreguer per quatre joves amb gana de menjar-se el món, practiquen un Hard Rock de primera qualitat molt a tindre en compte. Amb veu femenina, per part d'eixa gran cantant i front-woman que és Noelia, i de la mà d'uns bons músics, tots ells d'un nivell admirable, han donat forma a un grapat de cançons que beuen dels clàssics del Rock dur internacional, tant dels 70 com dels 80. L'ombra de monstres com Led Zeppelin, Guns N' Roses, Whitesnake o AC/DC, sobrevola per totes les seues cançons, però Reckless Side tenen una personalitat pròpia ben marcada.

Discogràficament debutaren al 2007 amb una maqueta de quatre temes titulada "Breakin' the Silence". Unes cançons amb un so un poc maquetero, però acceptable, que ja ens mostrava que ahí hi havien maneres, i que la seva proposta els desmarcava clarament de la resta de bandes de la zona. Bona manera de començar a trencar el silenci, si senyor!

Posteriorment, ja al 2010, la banda entra a l'estudi a gravar el que es pot considerar el seu primer  treball en tota regla, el recomanable "Hell is Coming". Un molt bon disc de Hard Rock amb cançons molt aconsseguides i amb un so i una producció molt més professional que en el seu anterior llançament.  Cançons com la que li dona títol al disc, o la pròpia "Reckless side", són del més destacable del treball, però es tracta d’un disc que no té desperdíci i que agradarà molt als amants del Hard Rock més genuí.

Cal destacar també els seus directes, senzillament aplastants. Si aquesta gent toca aprop de ta casa, no dubtes en acudir, en directe són encara millor que en disc, una bomba!!

Els Reckless són grans, tenen una bona imatge, l’actitud correcta, i el més important: talent. Des d'ací els desitge el millor. 

Per a més informació sobre la banda i controlar tots els seus moviments, podeu visitar el seu myspace i la seva pàgina de facebook.

www.myspace.com/recklessside

 Facebook

R.E.M. "Automatic For The People" (1992)

 

Doncs si, "Automatic For The People" ha segut el disc més votat pels lectors d'aquest bloc com el millor disc de R.E.M., i la veritat és que, a pesar de que jo no estiga d'acord amb això, tampoc m'estranya, ja que es tracta d'un treball molt bo, d'això no hi ha dubte.  

Però jo sóc dels que pensa que el millor d'els d'Athens acabà amb el genial "Green" (1988). Per a mi els vuitanta foren els seus anys daurats, obres com "Murmur" (1983), "Lifes Rich Pageant" (1986), "Document" (1987) o el citat "Green",  són el que jo considere els R.E.M. més autèntics i inspirats,  però això no vol dir que no m'agrade el que feren posteriorment, de fet, gaudeix-ho, en menor o major mesura, de pràcticament tots els seus discos, però algo va anar perdent-se pel camí des de que publicaren aquell exitós "Out Of Time" (1991).

 

En qualsevol cas, "Automatic For The People" em sembla un bon disc, relaxat i un tant melancòlic, però molt lograt, i amb un so i una producció perfecta. Els arregles orquestrals dirigits per John Paul Jones, l'inimitable multi-instrumentista i baixista de Led Zeppelin, li donaren una màgia especial a unes cançons realment precioses que es mouen entre el folk, el pop i el rock, però que, com era habitual en ells, no sonen a res més només que a ells mateixos, algunes molt exitoses i fixes en el seu repertori com la bonica "Everybody Hurts" o la celebrada "Man On The Moon", cançó que la banda solia gastar per a tancar els seus shows fins als seus últims dies com a banda.

Un disc per a paladars fins, ideal per a escoltar-lo un dia de pluja, al racó del foc , en la intimitat.