Oasis. Abanderats del Brit Pop.

Si els actuals U2, com dèiem en l'últim post, són una banda polèmica, aquestos no es queden molt enrere, de fet ho han segut des del primer dia. Genis o farsants? Doncs, per a mi, ni una cosa ni l'altra. Per un costat, la seva actitud, especialment la dels germanets, és poc menys que lamentable, això si, s'ho han sabut apanyar bé per guanyar-se la fama de polèmics, algo que sempre funciona.


Centrant-nos més en la banda, no he tingut ocasió de veure'ls mai en directe, però pel que he pogut veure en els vídeos, són una banda gelada, no hi ha sang en els seus concerts. No fa massa temps vaig veure en algun lloc una enquesta en la que es triaven els millors frontman de la història, i sabeu qui va quedar en primer lloc? Liam Gallagher!! No sé qui votaria en eixa enquesta, però que eixe tio que canta amb les mans dins les butxaques siga elegit com a millor frontman de la història és un dels xistes més graciosos que m'han contat mai. 

Ara bé, si parlem expressament de la seva música la cosa canvia. Gaudeixo dels seus tres primers discos. No, ni "Definitely Maybe" ni "(What's The Story) Morning Glory?" són uns dels millors discos de la història, com he llegit en algunes llistes. No, tampoc eren els nous Beatles, eixa és la xorrada més intel·ligent que se'ls va ocórrer, però una gran xorrada. Però tant eixos discos com el tercer, "Be Here Now", m'agraden. És cert que són discos bastant repetitius i plans, però també és cert que estan replets de cançons fresques i addictives. La formula era senzilla: melodies pop sixties, guitarres contundents i tonades irresistibles. No són discos per escoltar a cada dos per tres, però m'agrada tornar a ells una vegada o dos a l'any, i a més em porten bons records, perquè als Oasis se'ls podrà criticar moltes coses, però que foren l'últim gran fenomen de masses en el món del rock és indiscutible, per alguna cosa va haver de ser...