The Mission 16-10-2011. Sala Mirror (València)

Tenia moltes ganes de veure'ls, i més tractant-se de la gira de celebració del 25 aniversari de la banda, amb la reunió de la formació original (excepte el baterista) i basant el repertori en els seus primers discos. La sala estava pràcticament plena, i en l'ambient es notaven les ganes de passar-ho bé recordant èpoques passades. Les velles glòries de València recuperaren les millors gales sinistres per a l'ocasió, el negre era el color... Si, per un parell d'hores tornaren a ser els 80, quan l'afterpunk regnava en les discoteques, segurament els més joves de la sala seriem els meus amics i jo, però ja sabeu que èpoques passades es poden viure sense haver-les viscudes, tot és qüestió de mentalitzar-te, qui no s'ha sentit alguna vegada com en els 70 escoltant a Led Zeppelin?

Gene Loves Jezebel foren els encarregats de calfar motors, una banda que no em diu massa, la veritat, però he de reconèixer que el concert no va estar mal, amb bon so i amb la banda bastant entregada.


I per fi arribà la missió! Obriren amb eixa peça envolvent anomenada "Beyond The Pale" per després donar pas a molts del seus temes més clàssics, sonaren "Sepent's Kiss", "Garden Of Delight", "Crystal Ocean", "Stay With Me", "Severina" "Wasteland" (una de les més celebrades), el cover de Neil Young "Like a Hurricane", "Butterfly On A Weel", "Deliverance"... Una hora i vint minuts de bon goth-rock. La banda va sonar bé, a pesar de que Wayne Hussey tenia la veu algo cascada, però, sincerament, per el que he pogut veure en vídeos, sonava millor l'última formació que tingueren abans de separar-se.

Vaig eixir del concert amb una sensació agredolça. Pense que s'hagueren pogut enrotllar un poc més i fer almenys hora i mitja, i és que es deixaren moltes cançons bones per tocar (Hands Across The Ocean! Into The Blue!! Belief!!!). La sensacional "Like A Child Again" en versió de guitarra i veu em va decepcionar, perquè no la tocaren com cal?? I el final amb "Tower Of Strength" no va ser un bon final, una bona cançó, si, però no per a acabar, de fet ningú pensava que el concert havia finalitzat, tant costava tornar a eixir i tocar una canonada com "Hands Across The Ocean"?

En fi, un bon concert que haguera pogut ser memorable.

Així hagueren tingut que acabar el concert...

Bunbury.

Com a fan de Heroes del Silencio de tota la vida, el rotllo amb el que començà Bunbury en solitari em va deixar totalment descol·locat; electrònica?, ranxeres?, world music?, cabaret?, boleros? Buuf!! Allò fou molt fort per a mi, era conscient de que Bunbury era una persona molt oberta musicalment i tots els fans de Heroes sabíem que una de les raons de la ruptura de la banda aragonesa fou per les ganes de fer coses diferents per part del seu lider però... Ostres! Com podia estar cantant ranxeres la mateixa persona que li va posar veu a cançons com "Deshacer el mundo" o "Sangre Hirviendo"? Fort, allò fou molt fort per a mi, tant que vaig passar olímpicament de tot el que feia aquest home.

Bé, algun dia tenia que donar-li una oportunitat, i ho he fet fa poc temps. En tots aquestos anys m'he adonat de que es pot fusionar pop i rock amb tots els generes que he anomenat abans, i més inclús, i donar resultats interessants.

Gran part de la culpa de que m'adonara d'això la té Andrés Calamaro, un mestre a l'hora de fusionar moltes d'aquestes influencies amb pop i rock, donar-li la seva personalitat i honestedat brutal i eixir per la porta gran. Bunbury ha fet algo semblant al ex-Rodriguez, cadascú amb el seu estil, però amb moltes de les mateixes influencies i amb el mateix gust per la fusió.

Si, preferiria que Bunbury gravara discos de hard-rock o de goth-rock, o ja posats, veure'l al front de la banda que el va fer gran, però reconec que la seva proposta és original, atemporal i en ocasions genial, i en els seus discos pots trobar cançons realment bones.

Carcoma "Quiero ver que sonríes"

Hui us presente una cançó de collita pròpia. "Quiero ver que sonríes" és una de les dotze cançons que formaven el nostre primer disc de llarga duració anomenat Mejor en el Infierno. És una de les meves preferides. Recorde que quan estàvem gravant-la a l'estudi el nostre productor deia que no li acabava d'agradar, però a nosaltres ens donava exactament igual. En Carcoma tenim cançons que no ens agraden a tots els components per igual, però aquesta ens agrada a tots.

Espere que us agrade, i si no és així, no passa res, amb un somriure em conforme :)

Quiero ver que sonríes.

"No les escuches, nunca paran de hablar,
no hagas caso a esa gente.
Son amargados sin sueños que realizar,
gente muy cerrada de mente.
Resiste, no olvides,
tu corazón es libre para hacer lo que sientes.
No importan los años, no hay normas para la ilusión,
quiero ver que sonríes.
Gente aburrida, viejos de mentalidad,
son vidas desaprovechadas.
Gente correcta para una sociedad que tiene las normas marcadas"



Si algú vol saber algo més de nosaltres pot buscar-nos en facebook o bé visitar el nostre myspace: www.myspace.com/carcomadicto

I en aquest enllaç es podeu descarregar el nostre disc: http://carcomadicto.bandcamp.com/

R.E.M. "Green" (1988)

En poc temps dos notícies han tingut un fort impacte sobre mi, una bona i l'altra... mala. La bona és que Los Enemigos, una de les bandes de la meva vida, tornen per a fer una gira, la mala supose que ja sabreu quina és, no? Si, és possible que retirar-se no siga tan mala idea, però si has admirat sempre a aquesta banda és inevitable no sentir-te un poc mal.

Reconec que mai he segut un gran fan de R.E.M. però sempre m'han agradat, la seva música sempre ha estat ahí, des del principi, la veritat és que sempre li he tingut un gran afecte a aquesta encantadora banda. Vaig tindre l'oportunitat de veure'ls en directe i, malgrat que els seus temps de gloria ja quedaren arrere, vaig gaudir molt del seu show. L'únic mal record d'aquella nit és que tenia al meu costat una colla de bakales que ni ells mateixos sabien que feien allí, segurament creurien que el concert es basaria en una versió de dos hores de duració de "Losing My Religion", perquè és l'única cançó que es coneixien. Però a banda d'això, el concert fou memorable.

Aquestos dies la música de R.E.M regna en casa, no puc evitar-ho. Ara mateix tinc el "Green" en el reproductor, que gran disc... Possiblement siga, junt amb "Document", el seu disc disc que més he gaudit. Tot el que més m'agrada d'aquesta banda està ací: rock guitarrer, folk, pop, obscuritat, melodies precioses... I unes quantes cançons d'eixes que t'acompanyen tota la vida des de la primera vegada que les escoltes: "Pop song 89", "Stand", "The Wrong Child", "Orange Crush", "Turn You Inside-Out"... Una meravella.

Doncs si, R.E.M. es separen, però per sort aquesta banda ens ha deixat un gran llegat, i això no pot fugir a cap lloc.

Com diu el meu amic Nahim... Gràcies per la música R.E.M.!!

Concrete Blonde "Joey" (1990)

Hi han cançons que et marquen de per vida, en el meu cas "Joey" és una d'elles. Si, el mega-hit de Concrete Blonde és una cançó que va ser molt radiada en la seva època, tant que va acabar un poc socarrada. També s'han fet multitud de covers que no mereixen ser escoltades però... Que collons! Eixa cançó és una puta meravella!!

"Joey" és un tema senzill, d'una bellesa inigualable, amb la meravellosa veu de Johnette Napolitano cantant amb el sentiment que la cançó requereix, aquella que parlava d'una parella desgraciada per culpa de l'alcohol.

Els anys passen, i després d'escoltar-la per enèsima vegada continua posant-me la pell de gallina.

Sonotones "La rebelión de las monjas" (2010)

Últimament estic en un nuvol amb l'últim disc dels Sonotones. "La rebelión de las monjas" ja fa temps que va eixir a la venda, així que ja tardava en aparèixer un post dedicat a ell per ací. La veritat és que és un plaer seguir els passos d'una banda com Sonotones, els madrilenys passen per el millor moment de la seva carrera, i cada nou treball és sinònim de qualitat, mai fallen.

Dotze són les cançons que formen aquest disc. Dotze temes redons, amb un estil que de cada vegada està més marcat i que els converteix en una banda única. Com sempre, ací hi ha Rock & Roll per un tubo, d'eixe que sols ells saben fer, amb eixes melodies tan característiques i amb la peculiar veu de Javi entonant uns textos que de cada vegada estan més treballats.

Cançons com "No practicar", "Fuego en la sangre", "Los malos tiempos", "Lo que toca", "Me rindo para siempre" o en especial eixa meravella pop que és "Los peligros del amor", són del millore't que han fet. Així que si encara no estas familiaritzat amb la música dels aparells per a la sordera, aquest és un bon disc per a començar a escoltar a la banda més infravalorada del Rock espanyol.

Almodóvar.

Recorde que quan era més jove no podia amb les seves pelis, però amb el temps he sabut apreciar el seu talent. Molta gent opina que és un director sobrevalorat, no estic d'acord, aquest home ha creat el seu propi segell personal, i això no és fàcil. També hi ha que tindre en compte que ha arribat al més alt fent un cinema que no precisament pot considerar-se comercial, i pense que té alguns films molt recomanables.

"La piel que habito" ja està en els cines, però encara no l'he poguda veure. Segurament no siga la pel.lícula de l'any, però estic segur que com a mínim no deixarà a ningú indiferent, com sol passar amb tot el que fa aquest home.