Guns n' Roses "St Louis incident" (1991)

Les eixides de tono de l'amic Axl son tot un classic. Ací us deixe un dels seus incidents més mítics.

És l'any 1991 i els creadors d'un dels discs definitius del Rock estàn actuant en St Louis (Estats Units).
És en el moment que tocaven "Rocket Queen" quan derrepent Axl para de cantar i comença a cridar a un tio del públic, pareix ser que el tio estava fotografiant-lo o gravant-lo perque té una camera en les mans. Al veure que els de seguretat no fan res al respècte decideix fer de Superman des de dalt de l'escenari i pegar-li dos hòsties al pobre xic. Acte seguit puja dalt de l'escenari, es caga amb els de seguretat i pega a fugir. La gent és torna boixa, no han pagat per açò, començen a destrossar tot el pavelló i després pujen dalt de l'escenari a pegar-los de hòsties al grup, aquestos ixen per pates.

En aquest video no es veu tot, us recomane que se'l descarregueu en algún lloc complet.

Sincerament no m'aguera agradat estar en eixe concert, però sempre m'han divertit les flipaes que té aquest home.

Bad Religion "Stranger Than Fiction" (1994)

El punk rock i hardcore melòdic californià mai a segut el meu fort, però Bad Religion sempre m'han paregut un bon grup. Ells foren els que d'alguna manera inventaren aquest estil que ens ha donat més penes que alegries amb milers de bandes infumables per tot el món, cosa que no és el seu cas. La principal diferència que té aquest grup respècte als altres del mateix estil és que són una banda que realment els agrada el Rock n' Roll, no com les típiques bandes que diuen que son punks i tenen menys de punk que jo de beato, que solen eixir en pel·lícules d'intituts americans i merdes d'eixes i que sonen totes exactament igual.
Cançons amb velocitat, riffs atronaors, bons solos de guitarra i el bon gust per la melodia amb eixes harmonies vocals tan caracteristisques, fan de Bad Religion una banda molt especial dins del seu gènere.
El grup es va fundar l'any 1980 però no va ser fins a finals dels 80 i principis dels 90 quan aconseguiren l'èxit massiu amb discs com "Suffer", "Recipe For Hate" o aquest "Stranger Than Fiction", el seu disc que escolte més a sovint. Hits com "Infected" o "21 st centuri(Digital boy)" arrasaren però el disc està replet de bones cançons com per exemple "Tiny voices", "Better off dead" o la atronaora cançó que obri el disc "Incomplete".

Bon disc, bona banda.

Smashing Pumpkins "Siamese Dream" (1993)

Hi va haver una una època que estava obsessionat amb aquest grup, obres com aquesta o "Mellon Collie and the Infinite Sadness" (sempre he tingut dubtes de quin d'aquestos dos discs m'agrada més...) els vaig escoltar fins la sacietat. Hui en dia ja no els maxaque tant però sempre és un plaer "desenpolvar" els seus discs de tant en tant, aquestos últims dies estic escoltant-los prou i el que més m'impressiona és que aquell fabulós Rock alternatiu que feien després de més de 15 anys continua sonant molt potent, fresc i per a res desfasat.
"Siamese Dream", segon disc dels de Chicago, va ser el que els llançara a la fama mundial, el disc més venut de la seva carrera (sols en els Estats Units van vendre 4 milions de copies) i un dels millors treballs del Rock alternatiu dels meravellosos anys 90. Un so brutal i cançons tan redones com "Quiet", "Today", "Disarm", "Geek U.S.A" o "Mayonaise" van tindre la culpa. Fa uns anys la banda es va tornar a reunir i gravaren un nou disc del que millor no parlar perquè a mi personalment em pareix molt fluix. Actualment sols queden Billie Corgan i el baterista Jimmy Chamberlin de la formació original, el Corgan sempre a segut el cervell del grup, per tant encara tinc l'esperança de que tornen a gravar un bon disc algun dia, encara que pareix que a este home se li van acabar les idees fa molts anys.

Los Rebeldes "Más allá del bien y del mal" (1988)

En els vuitanta hi va haver una gran fornada de grups que facturaven Rock n' Roll del més classic, aquell que feien Eddie Cochran, Elvis Presley o Chuck Berry en els anys cincuanta, el Rockabilly tornava a estar de moda. En Espanya també hi va haver eixa fornada de tupés, botes de punta i guitarres Grech, i un dels màxims representants van ser Los Rebeldes, la banda del gran Carlos Segarra.
Aquest "Más allá del bien y del mal" (el seu quart disc d'estudi) va ser un disc molt criticat per els fans més puristes per ser més comercial, però per a mi és el millor de la seva carrera i un dels meus discos preferits de la història del Rock estatal. En aquest álbum Carlos Segarra i els seus s'allunyaven del Rockabilly més pur (sense deixar-lo mai del tot) fusionant altres estils com el Funk, Pop o el Surf amb Rock n' Roll. El disc està format per 11 cançons impecables, entre elles les conegudes "Mediterráneo" (que s'ha convertit en una aburrida cançó d'orquesta, però que no deixa de ser un Surf-Rock que no està gens mal...) o "Bajo la luz de la luna", una de les balades definitives del Rock cantat en castellà.

The Stooges "Fun House" (1970)

Possiblement el disc de rock més salvatge de la història. Ací podem veure a un Iggy totalment passat de voltes i posseït pel mateix dimoni berrejant cançons tan burres com "Down on the street", "Loose", "T.V eye" o "1970". El disc va ser gravat tocant tots en directe, i per moments es nota que és deixaven portar per la improvitsació. El resultat va ser un disc on es respira maldat en tot moment, agressiu i caòtic. Un clàssic indiscutible del que per a molta gent és un dels discos definitius de la història del rock.

Un altra dada curiosa és que just per els temps que van gravar aquest disc l'amic Iggy estava totalment enganxat a l'heroïna, i conta la llegenda que durant la gravació de "Fun House" anava fins les orelles, un santet l'home...

L'any passat vaig tindre el plaer de poder gaudir dels Stooges en directe i va ser una gran experiència, no vull ni pensar com seria en els 70...

"La cuenta atras" La millor cançó de Los Enemigos?

La cuenta atras" és la cançó que obri el seu disc del mateix títol, un dels millors de Los Enemigos. Josele Santiago va compondre una cançó amb un riff de guitarra sencill però molt efectiu, una molt bona melodia i una lletra preciosa, aconseguint una de les millors cançons de la seva carrera, pura màgia...



Hola chaval,
prepárate para dejar de jugar.
1, 2, 3, ya!
Ahora la carrera es de verdad

Habrá que limpiar
los colores que hay en tu cristal.
¿Lo ves claro ya?
Bienvenido hijo, a la realidad.

Llave en mano,
entra, hijo, entra sin llamar,
y no cedas jamás
¡No cedas jamás!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

Deber ganar
y pisar fuerte, hay que impresionar.
Vas a flipar.
Tenderás que ser mejor que los demás.

¡Qué solo estás!,
mi queridísimo hijo, mi chaval.
La cuenta atrás,
4, 3, 2, 1, 0, ¡ya!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

Bienvenido
al club de los que vamos a triunfar.
La vuelta ya nos la darás.
¡Tú vales, tú vales chaval!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

El mundo rula y al caer
se muerde la cola.
¿Por qué has tenido que crecer?
¡Maldita la hora!

Seguridad Social "Introglicerina" (1990)

Si, ja se que aquest grup ara és una puta merda, però en el passat van ser un bon grup de punk rock i gravaren alguns bons àlbums, especialment aquest "Introglicerina". Si amb el seu anterior i recomanable disc "Vino, tabaco y caramelos" ja es podia apreciar una gran evolució respecte als seus anteriors treballs, ací tenim a una banda molt més maura, facturant un rock guitarrer, agressiu, fresc, directe, macarra i sense pedrer la veneta punk dels seus inicis. Cançons tan molones i fetes a base de riffs maxacons i bones melodies com "La bomba", "El ritmo de apostar", "Blanca", "Acción", "¿Quien eres tu?" o "Perdido" son bona prova d'això, i col·locaven a Seguridad Social com a una de les millors bandes de rock estatal del moment.
Cal destacar també que en aquest disc treballaren amb un productor de luxe, l'americà Andy Wallace, que també ha treballat en discs tan imprescindibles com: "Reign in Blood" de Slayer, "Nevermind" de Nirvana, "Arise" de Sepultura, "Soup" de Blind Melon, "Rage against the machine" de Rage against the machine o "La sexorcisto: Devil Musiv Vol.1" de White Zombie, per citar alguns... Casi res.... Increïble!!
Després de enregistrar "Introglicerina" començaren les tensions en el grup i acabaren deixant tots la banda excepte el cantant, José Manuel Casañ, pareix ser que aquest home volia donar-li un altra "orientació" al grup. Posteriorment va eixir a la llum el disc "Que no se extinga la llama", un disc que per el meu gust encara té un grapat de bones cançons, però ja es notava que anaven camí de convertir-se en la merda que son hui en dia. El Casañ este estarà content, però jo em cague en la mare que el va parir!