Sôber "Morfologia" (1999)

Continuem amb un altre disc de la mateixa època. La noticia de la reunió de Sôber per a aquest 2010 és el que m'ha fet que recuperara aquest disc. Se que hi ha molta gent que no pot amb ells, val, per a mi tampoc son sants de la meva devoció, però pense que eren una bona banda i li donaren frescura al panorama estatal. Al igual que Hamlet, feia moltíssim que no els escoltava, però "Morfologia" està fent-me passar bones estones aquestos dies. Bon disc. El seu metall alternatiu mesclant contundència amb molta melodia crec que el van plasmar en aquest disc millor que en cap altre, i a pesar de que hi han algunes cançons fluixes la majoria son bones, i algunes d'elles de les més clàssiques del grup com "La prisión del placer", "Loco", "Cubos" "Condenado" o "Si". En fi, sempre és un plaer recuperar alguns dels discs que van marcar una època especial de la teva vida. Ara ha esperar que serà d'aquesta reunió. L'últim treball que van treure no em va interessar massa, però sincerament tindria curiositat si gravaren de nou, i també molaria tornar a veure'ls en viu.

Hamlet "Insomnio" (1998)

Hi va haver una època que perdia el cap amb aquesta banda, discos com "Revolución 12.111" (1996), "Inferno" (2001) o el que hui ens ocupa, eren, són i seràn bons treballs replets de bones cançons d'eixa mescla de hardcore i metall que tan bons resultats els va donar, i van passar pe'l meu reproductor casi a diari durant molt de temps. Els seus concerts eren autèntiques descarregues d'energia, i ho feien perfecte, però derrepent em vaig cansar d'ells. El disc posterior al "Inferno" (l'album negre), no em va acabar de convencer i els vaig perdre la pista. Aquesta setmana he recuperat aquest disc i cert és que no flipe amb ell com abans, però de tota manera l'estic gaudint molt. No hi ha dubte que és un bon treball, posiblement el millor de la seva carrera. Un disc en el que es pot apreciar una clara evolució respècte al anterior "Revolución 12.111", fent unes lletres més currades, tinguent un so més net, siguent un poc menys agressiu (Sols un poc eh, que ací també hi ha canya) i sobretot més melodic, algo que va ser criticat pe'ls fans més trallers. Hi ha grans temes en aquest disc, "Tortura - visión", "Tu medicina", "Dementes cobardes" o "Muérdesela" són pura dinamita, on la potència de les guitarres mesclen a la perfecció amb els berretjos del Molly. I "1998" i "Antes y despues" ens mostra la cara més melodica i accecible del disc, però no per això de menys qualitat, és més, per el meu gust són del millor d'aquest treball. "Insomnio" va ser el disc que els va obrir al gran públic, consolidant-los com a una de les millors bandes de metall modern estatal.
M'han agafat ganes de tornar a escoltar tots els seus vells discos, inclòs el llunyà "Sanatorio de muñecos" (1994) tenia bons moments. I perquè no danar-li una oportunitat al seus últims treballs? Pot ser que em sorprenguen i torne a obsesionar-me amb aquest grup com en el passat, mai es sap...

Los Rebeldes "Noches de luz, días de gas" (2010)

Los Rebeldes acaben de gravar un nou cd + dvd en directe en motiu de celebració del 30 aniverssari de la banda. Un treball que de segur ens farà passar bones estones a base del més pur Rock n' Roll. Aquesta nit és la presentació d'aquest treball en la Sala DF, de Cornellà de Llobregat, Barcelona. Afortunats seran els que podran assistir a aquest event tan especial d'una de les millors bandes de Rock que ha donat aquest estat.

Anem a recordar una vella actuació d'una de les seves cançons més clàssiques...

Soundgarden

Ara que pareix que la reunió de Soundgarden és tota una realitat, és moment per recordar algunes d'aquelles cançons que van fer que aquesta banda fora tan gran...

Manic Street Preachers "Send Away The Tigers" (2007)

En primer lloc desitjar-vos un feliç 2010 a tots, salut i Rock n' Roll! El primer post de l'any és d'una de les meves bandes preferides, i de al que per a mi és un dels millors discos dels últims anys. Després d'alguns treballs un tant irregulars, amb "Send Away The Tigers" els Manics sorprenien a tots els seus seguidors gravant el seu millor disc des d'aquell llunyà "Everything Must Go" (1996). Tornava el Rock guitarrer, els textos reivindicatius, les fabuloses melodies marca de la casa, i sobretot, les bones cançons. 10 i una cover del "Woking class hero" de Lennon son els temes que composen aquest disc, tots ells plens de frescura i molta qualitat. Per citar-ne alguns destacaria "Atumn song", una gran cançó on es veuen clarament les influències dels seus adorats Guns N' Roses, la sensacional "I'm just a patsy" i, per supost "Imperial Bodybags", enèrgica cançó amb influències del Rockabilly. Va ser un plaer veure que tornaven a estar en tan bona forma. Cal destacar també el gran treball de James Dean Bradfield, cantant de veu única i un dels guitarristes més infravalorats del Rock. Dos anys després tornarien amb un altre recomanable disc baix del braç, però eixa és altra historia que ja contarem en un altre moment.