Sols és Rock 'n Roll, però ens agrada.

Putney Bridge.

2012-02-03T11:38:00.000-08:00

Ramoncín, personatge odiat com pocs hui en dia. Mai oblidaré la seva actuació en un Viñarock de fa ja uns quants anys, aquell concert fou memorable, però no precisament per el que ens oferiren El Rey del pollo frito i la seva banda, allò fou inoblidable pel fet d'assistir a l'esbronc més gran de la meva vida. El senyor Ramón no va durar ni una cançó dalt l'escenari. Molt fort.

En fi, no vaig a entrar jo en polèmiques, servidor prefereix centrar-se amb el Ramoncín artista. Jo sempre dic que si tinguérem molt en compte les accions extra-musicals dels artistes que admirem deixaríem de gaudir d'una bona part de la música que ens agrada, així que a mi el que m'importa és la música, la resta me la porta fluixa.

I no, no no seré jo el pose a aquest home en un pedestal, no em considere fan de la seva obra, els seus discos no són sant de la meva devoció, però és indubtable que aquest home, en un temps molt llunyà, quan encara no se li passava pel cap fer catastròfiques covers de Nirvana, va compondre algunes bones cançons, i mentiria si digués que no m'hagués agradat veure'l actuar en els seus millors anys. Cançons com "Al límite", "La chica de la puerta 16", "Estamos desesperados", "Rock & Roll dudua", "La cita" o "Angel de cuero" mereixen ser reivindicades, però jo tinc especial debilitat per "Putney bridge", pense que amb eixa cançó, single tret del disc "Arañando la ciudad" (1981), aquest home va fer història. Es tracta d'una cançó molt senzilla, però amb un encant especial. Els de la vella escola la recordaran, altres la coneixeran per la versió que feren els Porretas en el seu disc "Clásicos", i els que no la coneguen, si es deixen els prejudicis en casa gaudiran d'una bona cançó de senzill i pur Rock & Roll.

Bruce Springsteen "I Wish I Were Blind", la perleta del Human Touch.

2012-01-26T03:55:00.000-08:00

És evident que en els temps de Lucky Town i Human Touch el millor Springsteen ja havia quedat enrere, però per a res em semblen mals discos. Són irregulars, si, però en els dos hi han cançons molt bones.

Però no, aquest no és un post dedicat als dos polèmics discos que el Boss publicà als principis dels noranta, tal volta en un altre moment. Aquest petit article està dedicat a la que per a mi és una de les cançons més emotives que ha creat aquest home, "I Wish I Were Blind", sens dubte, la millor cançó del citat Human Touch. La veritat és que sols per aquesta cançó eixe disc ja valdria la pena, que preciositat...

El jefe canta quant dur pot arribar a ser l'amor, sobretot quan el que volem li pertany a altre, i ho fa en forma de balada, amb sentiment, amb una bella melodia... amb una màgia que sols els grans mags del rock & roll saben crear.

Sublim.

Savatage "Poets and Madmen" (2001)

2012-01-19T07:19:00.000-08:00

En el món del Heavy Metal, al igual que en tots els generes, hi han bandes que, a pesar de tindre un indubtable talent, sempre han quedat en segon pla, una d'elles seria la que hui us presente, els americans Savatage. Formats a l'any 1979 i amb un bon grapat de discos publicats, Savatage sempre han quedat com una banda de segona, sempre a l'ombra dels grans. I bé, no seré jo el que diga que aquesta banda deuria de ser igual de gran que uns Maiden o uns Metallica, no és cert, però si que pense que tindrien que ser més reconeguts i respetats del que són.

La banda porta dissolta des del 2001, i ho deixaren amb el disc que hui us presente, el genial Poets and Madmen. L'estil de Savatage evolucionà al llarg dels anys, la seva música va passar a ser de més bàsica a més grandiloqüent i progressiva, arribant a publicar inclús algunes opera-rock, i aquest disc porta eixa línia. Es tracta d'un disc conceptual, però vaig a centrar-me en la música, la història la descobrireu vosaltres mateix, si és que us interesseu per aquest treball.

El que us trobareu per ací és bon metall clàssic. Atmosferes obscures, introduccions de piano amb aire de misteri, riffs pesats de escola Sabbath que per moments els apropa al doom o inclús al trash, hard rock, puntejos de guitarra afilats, melodies treballades... i dosis justes de grandilocuencia (no, aquestos no tenen res a veure amb el rotllo medieval i exageradament grandiloqüent que practiquen molts grups heavys). Moltes de les cançons passen de la calma més absoluta a la boixeria sònica, i el disc pràcticament no te desperdició.

Si hi ha alguna banda que se'ls puga emparentar al que fan Savatage en aquest disc crec que seria amb els Megadeth menys trashers, els de discos com Youthanasia o Countdown to Extinction. Gran part de la raó de que puguen recordar a ells és per la semblança de la veu de Jon Oliva amb la del Dave Mustain, però a pesar de tindre també altres similituds amb ells, el de Savatage és altra història.

Poets and Madmen no és una obra mestra, però si us agrada el Heavy Metal clàssic pense que no us defraudarà. A vegades submergir-se en les discografies de bandes considerades de segona és un plaer, i es descobreixen coses interessants.

Pildora X. Una banda de culte.

2012-01-10T11:21:00.000-08:00

Anem a començar l'any recordant a una banda de la meva terra, els oblidats Pildora X. Aquesta banda, formada a Dénia (Alacant) als principis dels anys noranta, practicaven un rock d'Influències sixties a mig camí entre el so mod i el rock psicodèlic, i amb alguns tocs de rock dur. En els seus vuit anys, aproximadament, d'existència arribaren a publicar dos lp's i alguns singles. Però on mostraven el seu potencial era en directe, on eren realment bons. La banda arribà a tindre una certa repercussió en el underground, tocaren per tot arreu de l'estat, foren els teloners d'una gira espanyola dels Ocean Colour Scene, per petició de la banda britànica, als mitjans dels noranta, i arribaren a fer un tour per Holanda amb bastant èxit, però finalment les tensions dins de la banda provocaren la dissolució.

Per al que subscriu es tracta de la millor banda que em tingut en aquest racó de la província d'Alacant, i una de les que millor han sabut practicar aquest estil cantant en castellà (també en cantaven algunes poques en anglès). I pense que si no s'hagueren dissolt amb un poc de sort hagueren pogut arribar molt lluny.

Tota la seva curta discografia és interessant, però el més destacable pense que és el seu primer llarg, el de la imatge principal d'aquest post. En ell estan les millors cançons que feren. Es tracta d'un molt bon disc de pop-rock (més rock que pop) totalment sixties amb un so que pot recordar a bandes com The Doors, The Beatles, Iron Butterfly, els primers The Who o els Pink Floyd de Syd Barrett, per citar-ne algunes, però amb estil propi. La veu de Crivi és interessant, no és un gran cantant, però té un timbre peculiar que a mi personalment m'agrada bastant. Un sensacional Hammond sobrevola per tot el disc, i el treball de les guitarres, en ocasions hipnòtiques, és molt bo. En definitiva, una joieta totalment desconeguda per molts. Algú tindria que animar-se i reeditar els seus discos per a que estigueren al alcans de tot el món en bones condicions, seria gran, perquè aconseguir els seus vells discos hui en dia és realment difícil.

Foren una molt bona banda, i cal recordar-la com a tal.

Qui vulga escoltar-los i llegir més info sobre ells pot visitar el seu myspace ací.

Soy un hombre enfermo.

2012-01-01T04:22:00.000-08:00

No sé si serà que estic fent-me vell o és que tot és falta de costum, però el ben cert és que si empine el colze una mica, sols una mica, l'endemà estic fet pols. Abans això no em passava!!

Si, hui soc un "hombre enfermo", i és una putada, però almenys que serveix-ca per recordar als primers Deltonos, aquells que practicaven power-blues com ningú abans ho havia fet per ací.

Que sonen Los Deltonos!! (però no massa fort, em fa mal al cap)

Bon any!!

2011-12-31T02:56:00.000-08:00

Us desitge a tots un feliç any nou, ple d'alegries, salut i, per suposat, molta música, açò últim que no falte, sempre serà tot molt més fàcil amb ella.

Cuideu-se! Abraçades!!

Eagles "Hotel California" (1976)

2011-12-28T11:50:00.000-08:00

El 2011 s'acaba i és moment per fer llistes del més destacat de l'any, però ací estic jo parlant d'un disc del l'any 76.
No és que no m'agraden eixes llistes, al contrari, de fet en aquestes dates m'encanta anar de bloc en bloc llegint-les, i he descobert treballs interessants gràcies a elles, però jo no puc fer cap llista, seria massa curta, i amb això no vull dir que ara no hi han coses interessants, si no que em passe la major part del temps escoltant als clàssics i descobrint bandes i discos d'altres èpoques.

Ho sé, fer un post dedicat a un dels discos més famosos de la història no és molt original que digam, però una obra mestra d'eixa magnitud tenia que passar per ací si o si.

Hotel California és el disc que va convertir als Eagles en una llegenda, i no és per a menys, estem parlant d'un dels millors discos de la història del rock americà. Una obra redona, on totes les cançons formen una unitat que fa que el disc s'escolte d'un tiró i tingues gana de repetir. El rock d'arrels americanes roça la perfecció a base de melodies realment precioses en balades i mitjos temps com "New kid in town", "Wasted time", "Pretty maids all in a row", "Try and love again", "The last resort" o, per suposat, la sobreexplotada cançó que li donava títol al disc, eixa cançoneta que tots estem fins als collons d'escoltar-la, però que seria una tonteria negar la seva grandesa, ja que es tracta d'una cançó perfecta.
Però tot no és rock suau el que hi ha en aquest disc, als Eagles també els agradava rockejar dur, i ho feien la mar de bé, ahí estan cançons com "Life in the fast lane" o "Victim of love" per demostrar-ho.

En fi, un altre disc imprescindible que deuria de estar en qualsevol col·lecció de qualsevol persona li apassione el millor rock and roll. Una joia.

Bon Nadal!!

2011-12-24T10:14:00.000-08:00

Supertramp "Crisis? What Crisis?" (1975)

2011-12-15T12:25:00.000-08:00

No entenc eixa mania que se li ha tingut sempre a Supertramp per gran part de la comunitat rockera, és cert que la seva actitud no és molt Rock & Roll, però si parlem de qualitat musical la cosa canvia, i no parle sols de ser bons músics, que ho són i molt, si no d'haver creat grans cançons i grans discos, com aquest.

El que més m'agrada d'aquesta banda és que en els seus millors discos demostraren que es pot fer música virtuosa sense avorrir, i amb certa sensibilitat pop que feia que la seva música fora fàcil i agradable de escoltar.

Crisis? What Crisis? A banda de tindre una de les portades més genials de la història és, sens dubte, un dels seus millors treballs, una autèntica obra mestra. Un disc amb una producció perfecta, per a escoltar detingudament, amb calma, i saborejar cadascun dels seus infinits detalls. Ple de grans cançons com "Sister Moonshine", "Ain't Nobody But Me", "A Soapbox Opera", "Another Man's Woman", "Poor Boy" o "Just a Normal Day". Amb la forta presencia d'un saxo i un piano que apareixen en gran part de les cançons i sonen a gloria. Melodies precioses, tocs de Soul, temes rockers, balades, tocs progressius ... i màgia, molta màgia.

Un disc imprescindible.

El Drogas diu adéu a Barricada.

2011-12-03T04:08:00.000-08:00

Aquest és el comunicat que ha deixat recentment Enrique Villareal "El Drogas" en la web de Txarrena:

"Agur Barricada (El Drogas)
(Contra)comunicado al (no)comunicado de los (in)comunicados

Unos dirán que me he ido
El otro (que soy yo) que lo han largao
Que todavía tengo en el culo
Algún que otro morao

Unos parecen afligidos
El otro (que soy yo) es un manirroto
Que ya no encuentra su sitio
En el momento de la foto
(Andá! Esto es de Rulo)

Ni dejé ni dejaré nunca
Eso que llaman BARRICADA
Dejo camisa de once varas
Y alguna que otra peluca

Podrá tener muchos nombres
Podrá dar muchas sorpresas
Pero conmigo no cuenten
Que no me vale la pena

Por su tiempo muchas gracias
Por las idas y venidas
Ahora me toca comprar la entrada
Y aunque sea un poco a tientas
Ya encontraré la salida

Firman el (contra)comunicado: El Drogas, Ázida, Eva Zanroi, El dr. Gas, Enrique Villarreal, Andalaostiamiraeldelpañuelodebarricada y Un Señor Mayor
(Ahora parece ser que con el ex delante)"

S'haurà cansat? És sentirà més còmode en Txarrena? Haurà tingut mals rotllos amb els seus companys? Per el que diu al comunicat sembla que l'han tirat, però com sol passar en aquestos casos, els altres tindran la seva pròpia versió del que ha passat. No ho sé, però del que no hi ha dubte és que aquesta banda ja no serà mai el mateix sense ell.

La veritat és que a Barricada actualment no els tinc molt presents, però sempre m'han agradat, i en la memòria queden molts bons records relacionats amb la seva música.
Parle com si aquesta banda s'haguera desfet, i ningú sap el que passarà, però és que, a pesar de que Boni és tan important com ell en la banda, no puc imaginar-me a uns Barricada sense El Drogas.

Led Zeppelin "In Through The Out Door" (1979)

2011-11-25T04:32:00.000-08:00

Si, sóc dels que pensa que "In Through The Out Door", l'últim disc de Led Zeppelin, és un gran treball. Està clar que tant aquest com l'anterior, "Presence" , no arriben a la grandesa de tots els altres (el "Coda" no el conte), ja que estem parlant d'alguns dels millors discos de la història del rock, però són grans també.

Sé que a molts fans de la banda no els agrada aquest disc, i la veritat és que no ho entenc. Val, la producció és diferent, es nota que els anys vuitanta hi eren aprop, els teclats guanyen protagonisme mentre que les guitarres queden més en segon pla, és cert, però el que realment importa és que les cançons siguen bones, i aquest disc no té deperdició. A més, és d'agrair que en aquest treball passaren pel seu filtre tocs d'altres estils que no acostumaven a tocar, com el country o la música llatina, i que donaren tan bons resultats.

Detractors d'aquest disc, feu-me cas, doneu-li un altra oportunitat a "In Through The Out Door", al cap i a la fi, estem parlant de Led Zeppelin, i això són paraules majors.

Death Note.

2011-11-21T10:26:00.000-08:00

El món del Manga, a excepció de La bola Del Drag, mai m'ha cridat massa l'atenció, però sembla que hi han coses interessants ahi.

Fa poc, un amic aficionat al Manga em recomanà aquesta serie de dibuixos animats i he de reconèixer que m'ha sorprès bastant, de fet, pensava que no veuria més d'un parell de capítols i en pocs dies m'he fet amb ella.

En un principi, l'idea d'acabar amb tota la maldat del món convertint aquest en un lloc ideal amb l'ajuda d'un quadern (el quadern de la mort) pot no convèncer massa, però després d'haver vist el primer capítol ja no penses igual. Aquesta serie és bona, està ben feta i enganxa moltíssim. I el que també m'agrada és que no és llarga (típic problema que tenen la majoria de les series), la història dura una temporada de 37 capítols, i cadascun dura uns 20 minuts, aproximadament.

No crec que vaja a fer-me un freak dels dibuixos japonesos, i tampoc crec que aniré a la pròxima fira del Manga disfressat de Son Goku o d'un Shinigami (els deus de la mort), però ho he passat bé veient aquesta serie. Us la recomane.

Carcoma. Descarrega't gratis el nostre disc!!

2011-11-11T11:27:00.000-08:00

Si, ja estic ací un altra vegada pegant-vos la pallissa amb el meu grup, I'm Sorry!! Però és que em penjat el nostre disc per descarrega directa i m'agradaria compartir-lo amb tots vosaltres. Sé que alguns ja el teniu, però els que no el tingueu en aquest enllaç el podeu descarregar:

http://www.megaupload.com/?
d=L8N0U6UF

I si algú vol una copia original que m'ho faja saber i ho arreglem.

Espere que us agrade... Rock & Roll!!

Paul Di'Anno 05-11-2011 (València)

2011-11-08T03:50:00.000-08:00

Com he dit en altres ocasions, Iron Maiden són la meva banda de Heavy Metal preferida, adore a molts grups del genere com Judas Priest, Metallica, o Pantera, però la Doncella és algo molt especial per a mi. Els he vist en varies ocasions i sempre han segut experiències intenses, però del que no havia pogut gaudir encara era d'un show en el que s'interpretaren les cançons dels seus primers dos discos amb el seu cantant original, l'entranyable Paul Di'Anno. Quan vaig veure que venia a València no m'ho vaig pensar i enseguida vaig comprar l'entrada.

Del que ha fet aquest home en solitari no coneixia res, ho reconec, però suposava que el repertori seria basat en els llegendaris discos que va gravar amb els Maiden, i així va ser.

És possible que algú eixira decepcionat del concert, pot ser per no saber el que li esperava. Jo ho tenia clar, no anava a ser un concert de Iron Maiden, ni paregut, i la veu de Di'Anno no anava a ser la mateixa, han passat molts anys, i per si fora poc eixa nit la tenia cascada, però... ei! Les cançons d'eixos dos primers discos de Maiden són irresistibles! I estava segur de que portaria una bona banda, per tant, ja tenien que anar mal les coses per a eixir decepcionat del concert.

"Prowler", "Charlotte the Harlot", "Phantom of the Opera", "Running Free", "Wrathchild", "Murders in the Rue Morgue", "Killers" ... Yeah! Les cançons més rockeres i macarres de tota la carrera de Iron Maiden! M'encanten aquestes cançons, i per a mi fou un plaer corejar-les a uns pocs metres de l'home que li va posar veu en el seu dia, eixe metal-head amb alma de punk que ens va deleitar amb una endimoniada cover del "Blitzkrieg Bop" dels Ramones per finalitzar el show.

Up the Irons!!

Journey "Next" (1977)

2011-11-03T03:02:00.000-07:00

Hui anem a recordar un disc molt oblidat, massa, diria jo. Sembla que mai va passar, però en els seus inicis Journey eren una bona banda de rock progressiu, no es menjaven un torrat, però gravaren bons discos. "Next" possiblement siga el més destacable de la seva època prog. En aquest àlbum la banda ja començava a desesperar-se per falta de èxit, per el que intentaren fer que la seva música fora un poc més accessible, però sense deixar del tot el rotllo progressiu que tant els apassionava en aquells temps. Acurtaren el minutat-ge de les cançons i crearen melodies més apegaloses en algunes d'elles, com en eixa meravella que obri el disc anomenada "Spaceman" (sens dubte, la millor cançó del disc). El resultat fou un bon disc de rock clàssic d'un nivell tècnic molt alt i amb tocs progressius que recorda a bandes com Pink Floyd o Rush. Però, de nou, el disc fou un fracàs comercial.

Més avant per fi aconseguiren l'èxit massiu. Orientaren la seva música cap a un rock melòdic molt més comercial, però sempre de qualitat, això si, i amb l'entrada del genial vocalista Steve Perry es convertiren en una de les bandes més populars d'Amèrica, però eixa ja és altra història.

Apuesta por el Rock & Roll.

2011-10-26T11:57:00.000-07:00

Sempre he pensat que aquesta és una de les millors cançons del Rockabilly fet a Espanya, molt original dins del seu genere, i amb una lletra fantàstica. La cançó va ser composta per Gabriel Sopeña i Mauricio Aznar en els temps de Más Birras, la llegendària banda aragonesa, però molta gent la va conèixer per la versió de Heroes del Silencio que incluiren en el seu àlbum "Rarezas", jo vaig ser un d'ells, i de fet, vaig estar bastant de temps pensant-me que era una cançó pròpia. Sens dubte, Bunbury i companyia la feren molt més famosa, però és important que la gent sapiga la realitat.

Más Birras crearen tot un himne, però el cover de Heroes hi ha que tindre'l molt en compte, és una gran versió, la portaren al seu terreny, alçaren el peu del accelerador, i amb la brutal personalitat de la banda la feren arribar a un altra dimensió, se'ls va quedar perfecta.

I ara, la pregunta del milió: amb quina et quedes? Jo... Amb les dos. Ho sé, això és trampa, però és el que hi ha.

The Mission 16-10-2011. Sala Mirror (València)

2011-10-18T09:00:00.000-07:00

Tenia moltes ganes de veure'ls, i més tractant-se de la gira de celebració del 25 aniversari de la banda, amb la reunió de la formació original (excepte el baterista) i basant el repertori en els seus primers discos. La sala estava pràcticament plena, i en l'ambient es notaven les ganes de passar-ho bé recordant èpoques passades. Les velles glòries de València recuperaren les millors gales sinistres per a l'ocasió, el negre era el color... Si, per un parell d'hores tornaren a ser els 80, quan l'afterpunk regnava en les discoteques, segurament els més joves de la sala seriem els meus amics i jo, però ja sabeu que èpoques passades es poden viure sense haver-les viscudes, tot és qüestió de mentalitzar-te, qui no s'ha sentit alguna vegada com en els 70 escoltant a Led Zeppelin?

Gene Loves Jezebel foren els encarregats de calfar motors, una banda que no em diu massa, la veritat, però he de reconèixer que el concert no va estar mal, amb bon so i amb la banda bastant entregada.

I per fi arribà la missió! Obriren amb eixa peça envolvent anomenada "Beyond The Pale" per després donar pas a molts del seus temes més clàssics, sonaren "Sepent's Kiss", "Garden Of Delight", "Crystal Ocean", "Stay With Me", "Severina" "Wasteland" (una de les més celebrades), el cover de Neil Young "Like a Hurricane", "Butterfly On A Weel", "Deliverance"... Una hora i vint minuts de bon goth-rock. La banda va sonar bé, a pesar de que Wayne Hussey tenia la veu algo cascada, però, sincerament, per el que he pogut veure en vídeos, sonava millor l'última formació que tingueren abans de separar-se.

Vaig eixir del concert amb una sensació agredolça. Pense que s'hagueren pogut enrotllar un poc més i fer almenys hora i mitja, i és que es deixaren moltes cançons bones per tocar (Hands Across The Ocean! Into The Blue!! Belief!!!). La sensacional "Like A Child Again" en versió de guitarra i veu em va decepcionar, perquè no la tocaren com cal?? I el final amb "Tower Of Strength" no va ser un bon final, una bona cançó, si, però no per a acabar, de fet ningú pensava que el concert havia finalitzat, tant costava tornar a eixir i tocar una canonada com "Hands Across The Ocean"?

En fi, un bon concert que haguera pogut ser memorable.

Així hagueren tingut que acabar el concert...

Bunbury.

2011-10-14T03:59:00.000-07:00

Com a fan de Heroes del Silencio de tota la vida, el rotllo amb el que començà Bunbury en solitari em va deixar totalment descol·locat; electrònica?, ranxeres?, world music?, cabaret?, boleros? Buuf!! Allò fou molt fort per a mi, era conscient de que Bunbury era una persona molt oberta musicalment i tots els fans de Heroes sabíem que una de les raons de la ruptura de la banda aragonesa fou per les ganes de fer coses diferents per part del seu lider però... Ostres! Com podia estar cantant ranxeres la mateixa persona que li va posar veu a cançons com "Deshacer el mundo" o "Sangre Hirviendo"? Fort, allò fou molt fort per a mi, tant que vaig passar olímpicament de tot el que feia aquest home.

Bé, algun dia tenia que donar-li una oportunitat, i ho he fet fa poc temps. En tots aquestos anys m'he adonat de que es pot fusionar pop i rock amb tots els generes que he anomenat abans, i més inclús, i donar resultats interessants.

Gran part de la culpa de que m'adonara d'això la té Andrés Calamaro, un mestre a l'hora de fusionar moltes d'aquestes influencies amb pop i rock, donar-li la seva personalitat i honestedat brutal i eixir per la porta gran. Bunbury ha fet algo semblant al ex-Rodriguez, cadascú amb el seu estil, però amb moltes de les mateixes influencies i amb el mateix gust per la fusió.

Si, preferiria que Bunbury gravara discos de hard-rock o de goth-rock, o ja posats, veure'l al front de la banda que el va fer gran, però reconec que la seva proposta és original, atemporal i en ocasions genial, i en els seus discos pots trobar cançons realment bones.

Carcoma "Quiero ver que sonríes"

2011-10-05T10:39:00.000-07:00

Hui us presente una cançó de collita pròpia. "Quiero ver que sonríes" és una de les dotze cançons que formaven el nostre primer disc de llarga duració anomenat Mejor en el Infierno. És una de les meves preferides. Recorde que quan estàvem gravant-la a l'estudi el nostre productor deia que no li acabava d'agradar, però a nosaltres ens donava exactament igual. En Carcoma tenim cançons que no ens agraden a tots els components per igual, però aquesta ens agrada a tots.

Espere que us agrade, i si no és així, no passa res, amb un somriure em conforme :)

Quiero ver que sonríes.

"No les escuches, nunca paran de hablar,
no hagas caso a esa gente.
Son amargados sin sueños que realizar,
gente muy cerrada de mente.
Resiste, no olvides,
tu corazón es libre para hacer lo que sientes.
No importan los años, no hay normas para la ilusión,
quiero ver que sonríes.
Gente aburrida, viejos de mentalidad,
son vidas desaprovechadas.
Gente correcta para una sociedad que tiene las normas marcadas"

Si algú vol saber algo més de nosaltres pot buscar-nos en facebook o bé visitar el nostre myspace: www.myspace.com/carcomadicto

I en aquest enllaç es podeu descarregar el nostre disc: http://www.megaupload.com/?d=L8N0U6UF

R.E.M. "Green" (1988)

2011-09-24T02:29:00.000-07:00

En poc temps dos notícies han tingut un fort impacte sobre mi, una bona i l'altra... mala. La bona és que Los Enemigos, una de les bandes de la meva vida, tornen per a fer una gira, la mala supose que ja sabreu quina és, no? Si, és possible que retirar-se no siga tan mala idea, però si has admirat sempre a aquesta banda és inevitable no sentir-te un poc mal.

Reconec que mai he segut un gran fan de R.E.M. però sempre m'han agradat, la seva música sempre ha estat ahí, des del principi, la veritat és que sempre li he tingut un gran afecte a aquesta encantadora banda. Vaig tindre l'oportunitat de veure'ls en directe i, malgrat que els seus temps de gloria ja quedaren arrere, vaig gaudir molt del seu show. L'únic mal record d'aquella nit és que tenia al meu costat una colla de bakales que ni ells mateixos sabien que feien allí, segurament creurien que el concert es basaria en una versió de dos hores de duració de "Losing My Religion", perquè és l'única cançó que es coneixien. Però a banda d'això, el concert fou memorable.

Aquestos dies la música de R.E.M regna en casa, no puc evitar-ho. Ara mateix tinc el "Green" en el reproductor, que gran disc... Possiblement siga, junt amb "Document", el seu disc disc que més he gaudit. Tot el que més m'agrada d'aquesta banda està ací: rock guitarrer, folk, pop, obscuritat, melodies precioses... I unes quantes cançons d'eixes que t'acompanyen tota la vida des de la primera vegada que les escoltes: "Pop song 89", "Stand", "The Wrong Child", "Orange Crush", "Turn You Inside-Out"... Una meravella.

Doncs si, R.E.M. es separen, però per sort aquesta banda ens ha deixat un gran llegat, i això no pot fugir a cap lloc.

Com diu el meu amic Nahim... Gràcies per la música R.E.M.!!

Concrete Blonde "Joey" (1990)

2011-09-20T03:22:00.000-07:00

Hi han cançons que et marquen de per vida, en el meu cas "Joey" és una d'elles. Si, el mega-hit de Concrete Blonde és una cançó que va ser molt radiada en la seva època, tant que va acabar un poc socarrada. També s'han fet multitud de covers que no mereixen ser escoltades però... Que collons! Eixa cançó és una puta meravella!!

"Joey" és un tema senzill, d'una bellesa inigualable, amb la meravellosa veu de Johnette Napolitano cantant amb el sentiment que la cançó requereix, aquella que parlava d'una parella desgraciada per culpa de l'alcohol.

Els anys passen, i després d'escoltar-la per enèsima vegada continua posant-me la pell de gallina.

Sonotones "La rebelión de las monjas" (2010)

2011-09-13T04:41:00.000-07:00

Últimament estic en un nuvol amb l'últim disc dels Sonotones. "La rebelión de las monjas" ja fa temps que va eixir a la venda, així que ja tardava en aparèixer un post dedicat a ell per ací. La veritat és que és un plaer seguir els passos d'una banda com Sonotones, els madrilenys passen per el millor moment de la seva carrera, i cada nou treball és sinònim de qualitat, mai fallen.

Dotze són les cançons que formen aquest disc. Dotze temes redons, amb un estil que de cada vegada està més marcat i que els converteix en una banda única. Com sempre, ací hi ha Rock & Roll per un tubo, d'eixe que sols ells saben fer, amb eixes melodies tan característiques i amb la peculiar veu de Javi entonant uns textos que de cada vegada estan més treballats.

Cançons com "No practicar", "Fuego en la sangre", "Los malos tiempos", "Lo que toca", "Me rindo para siempre" o en especial eixa meravella pop que és "Los peligros del amor", són del millore't que han fet. Així que si encara no estas familiaritzat amb la música dels aparells per a la sordera, aquest és un bon disc per a començar a escoltar a la banda més infravalorada del Rock espanyol.

Almodóvar.

2011-09-06T03:44:00.000-07:00

Recorde que quan era més jove no podia amb les seves pelis, però amb el temps he sabut apreciar el seu talent. Molta gent opina que és un director sobrevalorat, no estic d'acord, aquest home ha creat el seu propi segell personal, i això no és fàcil. També hi ha que tindre en compte que ha arribat al més alt fent un cinema que no precisament pot considerar-se comercial, i pense que té alguns films molt recomanables.

"La piel que habito" ja està en els cines, però encara no l'he poguda veure. Segurament no siga la pel.lícula de l'any, però estic segur que com a mínim no deixarà a ningú indiferent, com sol passar amb tot el que fa aquest home.

Lax 'N' Busto "Qui ets tu?" (1993)

2011-08-30T01:59:00.001-07:00

Pot ser que Lax 'N' Busto no hagen tingut una trajectòria perfecta, però del que no hi ha dubte és de que amb "Qui ets tu?" aconseguiren crear un gran disc. Ací hi ha Rock & Roll ben fet amics, amb un treball de guitarres més que notable, amb bones melodies i amb un Pemi Fortuny genial a les veus.

Les cançons? ..... Totes genials! No hi ha deperdició. Autèntics himnes rockers com "Més que la meva sang", "Han trucat", la hard-rockera "Qui ets tu?" o "Faran de tu un heroi", combinen perfectament amb peces més relaxades com les precioses "Més roig" o "Quan és fosc". Molt destacables són també temes més complexos com "Les nits del Liceu", amb influències del country, o "La mosca", amb eixa efectiva fusió de funk i rock. Senzillament genial.

El millor disc del Rock Català? ...... Molt probable!!

Sonic Youth "Dirty Boots"

2011-08-19T08:29:00.000-07:00

Si hi ha un vídeo-clip que defineix la màgia de la dècada alternativa, és aquest. Eixos encants de joventut, aquell look tan típicament 90's, samarretes de Nirvana.... I mentrestant, Sonic Youth, una de les bandes més trencadores d'aquells anys, buidant-se en un xicotet local i descarregant una de les seves millors cançons. Genial.

Els noranta foren molt grans.

Dear Mr. President "Dear Mr. President" (1988)

2011-08-11T01:04:00.000-07:00

De tota la meva col·lecció de vinils aquest possiblement siga el que més m'estime. Que banda tan especial... Dear Mr. President fou una banda mal entesa, i a més, marcada per la mala sort. A pesar de que sempre foren considerats una banda de hard rock, la veritat és que, a excepció de la seva imatge, poc o res tenien que veure amb bandes com L.A Guns, Faster Pussycat i companyia. La seva música, eixe rock inclassificable amb altes dosis de precioses melodies pop, els convertia en una banda única, tan única que quedaren en terra de ningú. Si musicalment ja foren massa especials per a aquella escena en la que els clavaren, les lletres tampoc agradaren massa al públic hard-rocker, en les seves cançons no hi havia diversió, cotxes descapotables i ties amb mamelles grans, els seus textos tractaven temes més seriosos: problemes socials, violència, injustícies... O siga, el lema "Sexe, Drogues i Rock & Roll" no entrava dins del seu món.

Per si fora poc, al poc temps de llançar el seu únic disc, la banda va tindre problemes judicials amb la Casablanca per utilitzar l'expressió "Dear Mr. President", o siga, "Benvolgut Sr. President", com a nom de la formació. Finalment optaren per canviar el seu nom per "Flesh and Blood", títol d'una de les seves cançons, i el disc el titularen "Dead, White & Blue". Al poc temps la banda es va desfer degut a un rotunt fracàs comercial.

Es diu que gravaren unes demos per al que tindria que haver segut el seu segon disc que mai arribà. Seria interessant escoltar algo d'eixe material que tenien preparat, però jo em conforme amb aquella atemporal obra mestra que, per cert, és hui en dia una autèntica peça de col·leccionis-me de la que s'està pagant una pasta per ell.

És moment de fer sonar altra vegada cançons tan màgiques com "Fate","What's The World Coming To?, "Love and Violence", "Flesh and Blood" o "Fatal Desire" i tocar al cel... O més bé l'infern, però un infern màgic i agradable.

Judas Priest - Motörhead - Saxon. 02-08-2011 Pavelló olímpic de Badalona.

2011-08-04T02:02:00.000-07:00

El cartell era irresistible per als que ens agrada el heavy metal, i l'experiència a segut inoblidable. Segurament es tracte del concert metal·lic definitiu d'aquest any.

La nit començà amb els incombustibles Saxon, llegendària banda sorgida de la llunyana NWOBHM. Aquesta era la meva segona vegada amb ells, la veritat és que els tenia gana, molta més que a Motörhead, i per a mi estigueren bastant superiors a la banda de Lemmy. Els vaig veure molt entregats i gaudint en tot moment. Les noves cançons del seu últim disc no sonen gens mal en directe i no faltaren alguns clàssics com "Princes Of The Night", "Weels Of Steel" o "Never Surrender" entre d'altres.

Als Motör ja els he vist varies vegades, i mai fallen. L'única pega del seu concert és que el so no fou el millor, s'haguera pogut millorar, però això no va impedir que gaudirem tots del seu apocalíptic show. Es que hi ha algú que puga quedar-se indiferent quan sonen canonades com "Killed By Death", "Ace Of Spades" o "Overkill?

I arribà el moment més esperat. Molt mal s'ha parlat últimament de Halford i companyia: que si estan acabats, que si sense KK no deurien tocar, que si Halford no canta bé... Ok, lògicament ja no són aquells joves metalheads que es menjaven el món en la gira del polèmic Turbo, però per a res estan acabats, estan en molt bona forma. A tots ens haguera agradat veure a KK, però també és cert que el jove substitut els ha donat força i joventut, i no està manco precisament. En certa manera puc entendre que alguns dels que han vist a Judas moltes vegades en el passat passaren d'aquesta gira, però jo tenia que estar ahi, i ha valgut molt la pena. El show fou pràcticament perfecte. Bon so, bon repertori i una espectacular posada en escena. Al Halford el vaig veure molt bé, a pesar de tot continua siguent el Metal God, i en el rostre del Tipton podíem veure que estava gaudint com un xiquet, i a les sis cordes, perfecte, com sempre.

En definitiva: Judas Priest continuent siguent els putos amos.

Gran concert, molt gran.

The Smiths "There Is A Light That Never Goes Out"

2011-07-19T09:01:00.000-07:00

Mai m'agradaren els Smiths. Sempre he apreciat la seva personalitat com a banda i el seu particular so, però no m'entraven. A mes de que la seva música no em convencia, porte anys llegint comentaris no massa afavorits cap a ells, i en especial cap al seu líder, en el Popu per part de Cesar Martín (per mi pot continuar així, no m'importaria continuar partint-me el cul molts anys més), així que és molt probable que em provocara algun prejudici.

Però la cosa va canviar quan vaig escoltar aquesta genial "There Is a Light That Never Goes Out", cançó que formava part de l'àlbum "The Queen Is Dead" (1986). No és que de sobte es convertiren en la banda de la meva vida, no, de fet bona part de la seva música no em diu absolutament res, però eixa cançó em va semblar una meravella, tenia màgia, la melodia era perfecta, la lletra era profunda i sofrida, però plena de bellesa, i Morrisey cantava amb molt de sentiment. Gràcies a aquesta cançó vaig saber apreciar millor la seva música, des d'aleshores els escolte molt més, i algunes de les seves cançons em semblen genials.

Per cert, algú em va dir que "The Queen Is Dead" era el millor treball de Morrisey i companyia, i crec que no anava desencaminat.

"There Is A Light That Never Goes Out" ("Hay Una Luz Que Nunca Se Apaga")

Sácame esta noche
a donde haya música y gente
y sean jóvenes y estén vivos.
Yendo en tu coche
Yo nunca, nunca quiero ir a casa
porque ya no tengo.

Sácame esta noche
porque quiero ver gente
y quiero ver luz.
Yendo en tu coche
oh, por favor no me dejes en casa
porque no es mi casa, es su casa
y yo ya no soy bien recibido.
Y si un autobús de dos pisos
choca con nosotros
Morir a tu lado es
una manera divina de morir.
Y si un camión de diez toneladas
nos mata a los dos
Morir a tu lado
Bueno, el placer, el honor es mío

Sácame esta noche
Llévame donde sea, no me importa
no me importa, no me importa.
Y en un oscurecido paso subterráneo
pensé, oh Dios, al fin
ha llegado mi oportunidad
pero entonces un extraño miedo
me agarró sin yo poder preguntar.

Sácame esta noche... Oh, llévame
a cualquier parte, no me importa
no me importa, no me importa.
Yendo en tu coche
Yo nunca, nunca quiero ir a casa
porque no tengo no, oh, no tengo.
Y si un autobús de dos pisos
choca con nosotros
Morir a tu lado es
una manera divina de morir.
Y si un camión de diez toneladas
nos mata a los dos
Morir a tu lado
Bueno, el placer, el honor es mío

Oh, hay una luz y nunca se apaga
Hay una luz y nunca se apaga
Hay una luz y nunca se apaga
Hay una luz y nunca se apaga

Iggy & The Stooges 09 - 07 - 2011 (València)

2011-07-12T10:57:00.000-07:00

Iggy no és humà, el passat dissabte ho tornarem a comprovar des de les primeres files de l'incendiari concert que ens va brindar junt amb els seus Stooges. Continua siguent un dels frontman definitius, una bèstia.

En quant al concert, podria queixar-me de que es van deixar per tocar massa cançons del llegendari Fun House, però això era d'esperar siguent James Williamson el guitarrista d'aquesta gira, l'home que va gravar el mític Raw Power dels Stooges i que també va treballar junt amb l'Iggy en alguns dels seus discos en solitari.

També podria queixar-me de que sols feren una hora i vint minuts de concert, però no, no pense fer-ho, tindre al mateix Iggy Pop a sols uns metres de tu deixant-se la vida als seus 64 anys mentre canta algunes de les cançons més gamberres de la història, és increïble; no té preu. La festa acabà amb l'eterna No Fun i el públic amb gana de més, però amb un somriure en la cara.

El passat dissabte no sols serà recordat per ser el dia que Els Corbs Negres es despediren fins nou avis en el BBK Live de Bilbao, també serà recordat per ser el dia en que La Iguana i els seus Stooges passaren per posar potes per amunt la ciutat de València.

Greg Graffin i el subnormal del Dr Music.

2011-06-29T02:41:00.000-07:00

Molts ja coneixereu aquest famós incident. Açò és una de les coses més lamentables que he pogut veure d'amunt d'un escenari. Els incidents en el món del Rock poden tindre la seva gràcia, però el comportament d'aquest imbècil produeix vergonya. No sap la sort que va tindre burlant-se d'un tros de pa com Greg Graffin, si li haguera fet el mateix a algú com Keith Richards o Axl Rose, eixe subnormal haguera arribat eixe dia a casa sense dents.

Extremoduro "Rock Transgresivo" (1994)

2011-06-16T00:32:00.000-07:00

Mai situaria als Extremoduro com un dels millors grups de Rock que tenim a l'estat, per a mi hi han un grapat de bandes bastant superiors a ells, qüestió de gustos... Però m'agraden, clar que si, sempre m'han agradat, de fet conserve quasi tota la seva discografia original, i a pesar de que no gaudeixc de tot el que han fet, pense que tots els seus discos tenen cançons genials. El Robe ha demostrat des del principi amb la seva música que és un artista únic, amb molta personalitat, i amb un talent especial per escriure cançons, malgrat que no sóc fanàtic de la seva obra ho reconec, per això Extremoduro estan on estan.

Més tart eixiren moltes bandes que, més que estar influenciades per ells, els copiaven. Els més famosos serien Sinkope o sobretot Marea, bandes que sempre m'han paregut molt poca cosa, però hi han molts més, grups que copien a Extremo es conten per centenars.

Del nou disc que acaben de publicar encara no puc opinar, tinc que escoltar-lo més, però sembla que porta la mateixa línia que el d'abans, un treball que no em va acabar d'agradar. Però ara que el Robe i companyia tornen a estar d'actualitat m'han agafat ganes de tornar a escoltar els seus vells discos, i la veritat és que estic gaudint bastant, sobretot amb aquell genial "Rock Transgresivo". Aquest va ser el seu primer disc que vaig escoltar, mel regalaren en cassette en el meu aniversari dels 14 o dels 15, si no recorde mal.

En aquella època Extremoduro no eren la gegantesca banda que són ara, hui en dia omplin estadis i agraden fins a molta gent que no li agrada el Rock, és fàcil trobar-te a gent que li agrada Shakira i semblants i que flipe amb ells, abans era més bé tot el contrari. Han canviat molt les coses per al Robe i companyia.

En realitat aquest no fou el seu primer disc, com molts pensen. El primer llançament dels extremenys fou una maqueta amb el mateix títol de 7 temes allà per l'any 89. Poc després foren fitxats per Avispa Music i gravant una cançó més (Amor Castúo) llançaren el seu primer lp oficial, aquesta vegada anomenat "Tú en tu casa, nosotros en la hoguera". Anys després, concretament en 1994, quan la banda ja havia tret discos com "Somos unos animales", "Deltoya" i "¿Dónde están mis amigos?" el reeditaren gravant 3 cançons més per acabar de donar-li forma al disc més autèntic de Extremoduro.

Una cosa que no he entès mai és perquè deixaren fora un temasso com "Amor Castúo" en l'edició definitiva de Rock Transgresivo, per a mi eixa cançó està a l'altura de les millors cançons del disc, afortunadament més tart va ser la cançó que elegiren per obrir el seu disc en directe.

És cert que en aquella primera època no tenien tanta experiència com a músics, ni tenien els mitjans necessaris per fer una bona producció, de fet, tingueren que vendre la maqueta per adelantat per aconseguir la pasta per poder gravar (curiosa història, tinguent en compte que hui són un dels grups de Rock més ben cotitzats de l'estat). Però... Que voleu que us diga, aquestos són els Extremo que més m'agraden, els més guarros i canyers.

En aquells primers dies de la banda el Robe ja apuntava alt com a compositor, per el meu gust algunes de les millors que ha fet mai estan ací, "Emparedado", "Decidí", "Romperás", "La Hoguera"... I com no, la clàssica "Jesucristo García". Menció especial també per als tres temes que gravaren per a la reedició, ells foren "Adiós abanico, que llegó el aire", "Te juzgarán sólo por tus errores (Yo no)" I "Caballero andante (no me dejeis asíii!), les cançons més curioses i entranyables del disc.

Uns quants anys després de que el Robe composara aquestes cançons va entrar a la banda Uoho, el genial guitarrista de Platero y Tu, i amb el seu treball li donà molta més qualitat a la banda musicalment.

Siguent objectius és possible que treballs com Agíla o Canciones Prohibidas siguen millors, però Rock Transgresivo sempre és el disc que més gaudeixc quan torne a repassar la seva discografia, algo que faig molt de tant en tant.

Concerts inoblidables. Part 2. The Doors Of The 21st Century. 4 -12 - 2003 (Benidorm)

2011-06-01T02:55:00.000-07:00

Si en la primera part de "Concerts inoblidables" recordava el primer concert de rock al que vaig assistir, hui m'ha vingut a la ment el record d'un dels millors concerts que he pogut presenciar.

The Doors ha segut una de les bandes que més m'han marcat. L'explosió mediàtica que tornaren a tindre en els 90 gràcies a la pel·lícula de Oliver Stone m'agafà de ple. Recorde que els meus amics i jo en aquells anys ens passàvem les vesprades escoltant la seva meravellosa música en la terrassa d'un bar del meu poble, aquelles noves sensacions mai s'obliden.

El que mai haguérem imaginat és que uns quants anys després anàrem a poder veure a la mítica banda en directe, això no ens entrava dins del cap, Jim va morir, i sense ell era impossible, l'única manera de gaudir d'ells en directe era en les velles cintes de vhs que ens anàvem passant entre els amics. Per això, la notícia de que The Doors anaven a girar amb el cantant dels Cult fou una estranya sorpresa. Ningú sabia si això anava a funcionar o si per el contrari donaria llàstima, eixes estranyes reunions són perilloses, però, qui anava a resistir-se? Són Robby Krieguer i Ray Manzarek!! (John Densmore no va voler participar en l'aventura) Venen amb el puto Ian Astbury, un dels meus cantants preferits! I a més, el primer concert de la gira europea i l'únic a Espanya anava a ser en Benidorm, al costat de casa! Passaria el que tindria que passar, però la cita era obligada.

Recorde que es va tirar tot el dia plovent, quan eixirem de Gata camí de Benidorm pareixia que l'aigua la abocaren a cànters, aplegarem a la plaça de bous de Benidorm i no plovia tan fort, però no parava, i teníem tots un mal rotllo damunt grandíssim, la il·lusió es perdia, jo per moments vaig tindre clar que anaven a suspendre en concert, però just uns pocs minuts abans del concert va parar de ploure, va ser com per art de màgia, per allí comentàvem entre nosaltres que l'esperit de Jim Morrison, d'allà on estiga, va fer que s'arrasara el cel, flipades nostres....

La plaça era plena de gom a gom, i en l'ambient es podia palpar eixa sensació estranya que teniem tots, era en plan... Com? Anem a veure als Doors?? Però eixa estranya por que teníem tots va desaparèixer en el moment en que aparegué la icònica imatge de Jim en el fons de l'escenari i començà a sonar la introducció amb la grandiositat de Carmina Burana mentre tota la gent bramava com a boixos, al acabar la intro comença a sonar el riff de Road House Blues i ens veiem de colp a Manzarek amb molt bon aspecte en el teclat, a algo semblant a una fusió entre Krueger i Krieguer, però que tocava la guitarra que sonava a glòria, i al centre de l'escenari al gran Astbury, però donava la sensació de tindre al mateix Jim Morrison davant de nosaltres. La segon cançó recorde que va ser Break On Through, quasi res... Buuuf! Un dels millors començaments de concert que he vist mai, si no el millor, quasi m'agafà un infart.

El so era perfecte, la banda va sonar genial, tocaren pràcticament tots els seu clàssics excepte The End (haguera segut genial que la tocaren, però no hi ha queixa) i centraren una part del repertori en el monumental L.A. Woman, un disc que no van poder presentar en directe en el seu temps. El que més ens preocupava en un principi era la feina de Astbury, tots sabem que és un dels grans i que sempre ha segut molt fan de Morrison i companyia, però substituir al Rey Lagarto no anava a ser cosa fàcil, i ho va fer de la millor manera possible, amb molt de respecte i donant-li els seus tocs personals, un deu per a ell, de fet pense que no haguera hagut ningú que ho pogués fer millor.

Finalment el concert finalitzà amb la immortal Light My Fire i la plaça pates per amunt. I jo amb la sensació d'haver vist algo especial e irrepetible, i amb un cassette amb la gravació de tot el concert a la butxaca, jejejeje... Eixes coses ja no es solen fer, però jo m'he emportat moltes vegades la gravadora d'arrere. Es sent com el cul, però és un gran record.

Uns anys després aquesta nova formació de The Doors ens tornaren a visitar en València i també fou altre gran concert, però ni paregut al que poguérem viure aquella nit freda de Desembre en Benidorm.

No he pogut trobar cap vídeo d'aquell concert, ací us d'eixe un altre que data d'un parell de mesos després.

Martes y 13. Jazz entre amigos.

2011-05-25T10:16:00.000-07:00

Supose que hi haurà gent que no li hauran fet mai gens de gràcia, però per a mi sempre han segut els millors humoristes espanyols. He crescut amb el seu humor directe i caòtic. Recorde amb afecte les nits de cap d'any en les que ells feien un programa especial en televisió, no hi havia millor manera de començar l'any que descollonant-te amb les seues conyes, ara eixos programes de la nit de cap d'any corren a càrrec de gent com Belén Esteban, que trist... Fa uns anys, per sort, es va recopilar molt del material de la trajectòria de Martes y 13 en dvd per a que poguérem gaudir dels seus shows quan ens apeteix-ca.

Com molts sabreu, en els seus inicis eren tres components, però aquell que ja no recorde ni el seu nom no m'agradava, per sort va durar ben poc. Martes y 13 són Josema i Millán, jo sempre he segut més de Millán, però Josema també era boníssim, i dic era perquè tot el que ha fet posteriorment em pareix una merda, parlant clar. La màgia de Martes y 13 la creaven ells dos junts.

Una de les facetes que més m'agradava d'ells era la musical. Les imitacions que han fet de gent com Miguel Ríos, Mecano, Simon & Garfunkel, Tina Turner i molts més, són ja llegendàries. Perquè, a banda de ser bons humoristes també eren bons cantants, sobretot Millán.

Hui us deixe una de les meues actuacions preferides de Millán cantant. En aquesta ocasió imitant a la reina del jazz Linda Wesley.

Mireu-lo, és boníssim!

AC/DC "High Voltage" (1976)

2011-05-10T08:08:00.000-07:00

A pesar de que pràcticament tota la discografia de la banda dels germans Young és altament recomanable, la majoria de fans sempre han considerat discos com "Highway To Hell" o "Back in Black" com les millors obres de la seva carrera. No seré jo el que els porte la contra, eixos discos no sols són el millor dels australians, es tracta de dos dels millors àlbums de la història del Rock, ni més ni menys. Però jo sempre he tingut debilitat per "High Voltage", de fet el considere tan bo e imprescindible com els que he citat abans.

Aquest sempre ha segut considerat el seu debut, però no és exactament així. Abans d'aquest disc AC/DC ja tenien dos discos publicats, però sols en Austràlia. El primer i autèntic debut fou publicat un any abans i el seu títol era també "High Voltage", a pesar de tindre sols dues cançons de les també publicades ací. El segon fou "T.N.T.", també del mateix any, 1975. D'una mescla d'aquestos dos donaren forma al "High Voltage" que tots coneguem, és a dir, dues cançons del "High Voltage" (versió australiana) i set del "T.N.T.".

Amb aquest disc es llançaren al mercat internacional. Per primera vegada el món sencer va poder escoltar eixos riffs de guitarra tan característics, eixa veu tan única del genial Bon Scott, els solos de Angus... Començava l'aventura d'una de les millors bandes de la història del Rock dur.

Sobre les cançons que formen aquest disc sols es pot dir que són del millor que han fet mai. Una joieta darrere de l'altra. Algunes com "It's A Long Way To The Top (If You Wanna Rock 'n' Roll)", "T.N.T.", la pròpia "High Voltage" o "The Jack" directament passaren a ser cançons clàssiques de la història del Rock, però les altres cinc, a pesar de no ser tan conegudes, estan al mateix nivell. Com a debilitat personal vull destacar la fantàstica "Little Lover", eixa especie de blues que et dona un bon rollo increïble, una meravella de cançó que sempre l'he considerada una perleta amagada en la seva discografia.

Sense AC/DC i la seva música de alt voltatge el Rock no seria el mateix.

The Quireboys. 01-05-2011 Sala Durango (València)

2011-05-03T01:56:00.000-07:00

Mentre gaudia del concert era inevitable pensar que The Quireboys són una banda que mereix estar omplint estadis, ho tenen tot per fer-ho, però res més lluny de la realitat. A pesar d'això, ara pense que és millor així, perquè veure a una banda com aquesta a uns pocs metres d'ells en una sala tan acollidora com la Durango és tot un luxe.

Grans músics, actitud 100 % rockera, un repertori excepcional (especialment quan tocaren les cançons del seu immillorable disc de debut), bon so, i que dir de Spike... ell és The Quireboys, un molt bon cantant i gran frontman del que no pots apartar la vista d'ell, un vell pirata que se les sap totes per fer-te gaudir com un xiquet.

Moments destacables de concert? Molts, però crec que el més emocionant va ser quan tocaren la meravellosa "I Don't Love You Anymore", que possiblement siga la millor cançó de tota la seva carrera, preciosa és poc.

Gran nit.

La Orquesta Mondragón "Rock & Roll"

2011-04-14T03:40:00.000-07:00

En el nou numero del Popu li han fet una entrevista a Javier Gurruchaga en motiu del llançament del nou disc de La Orquesta Mondragón, i he gaudit moltíssim llegint-la. Que gran personatge... Ha segut un plaer llegir les seves històries, com quan va veure a AC/DC en l'any 76 amb Bon Scott al front en un club de Londres, als Stones en el 76 en la Monumental de Barcelona o a Frank Sinatra en el Bernabeu, quan el gran crooner tenia 71 anys. La seva admiració per llegendes com David Bowie, Jim Morrison, The Beatles o Louis Armstrong. El seu amor per el Soul, el Jazz o el Blues... i moltes coses més. Gran entrevista.

La Orquesta Mondragón són ja tot un clàssic. Gurruchaga és un artista únic, un molt bon cantant i un dels millors showman de la història, sens dubte. Algunes de les seves cançons han marcat època i les versións de clàssics del Rock que sempre han fet les borden donant-li la seva pròpia personalitat, i a més Gurruchaga sempre ha tingut molt bon gust elegint-les.

La posada en en escena de de la Orquesta, sobretot la dels seus primers anys, sempre ha segut una autèntica raresa en l'estat espanyol. Sempre m'ha fascinat el seu extrany espectacle, eixa mescla de fantasia i surrealisme, clarament inspirat amb el món del circ, amb bones dosis de depravació i frikisme, és una passada.

Sols he tingut l'oportunitat de veure a la orquesta més atípica d'Espanya en una ocasió, i va estar molt bé, però ja m'aguera agradat a mi veurel's en els seus primers anys... Afortunadament les noves tecnologies ens brinden l'oportunitat de veure qualsevol cosa, i gràcies a Youtube podem gaudir de molts videos de Gurruchaga i els seus en els seus anys de glòria.

Ací us deixe a La Orquesta Mondragón interpretant el mític "Rock & Roll" de Lou Reed, un dels seus videos més impactants que he pogut trobar.

5 d'Abril, una data negra per al Grunge.

2011-04-05T02:02:00.000-07:00

Curiosament dos de les figures més importants del rock dels 90 ens deixaren un 5 d'Abril.

Tal dia com hui fa nou anys va morir Layne Staley, el carismàtic vocalista dels Alice in Chains, després de passar un autèntic infern per culpa de les drogues. A banda del seu desbordant carisma i talent, Layne tenia una veu única, una de les senyes d'identitat d'aquella gran banda. Per a mi una de les tres millors veus del Grunge junt amb la de l'Eddie Vedder i la del Crhis Cornell.

Tal dia com hui també, però uns quants anys més arrere, concretament en l'any 94, va morir Kurt Cobain, la figura més rellevant del rock alternatiu, als 27 anys d'edat. La història ja la sabeu tots, però el ben cert és que ens va deixar una de les ments més creatives de la història del rock.

Que serveix-ca aquest xicotet article per recordar a aquestos grans artistes que ens han fet passar tantes bones estones en el llarg de les nostres vides. Perquè, encara que ells ja no estan entre nosaltres, la seva música mai morirà.

Hui és un bon dia per recuperar joies com In Utero o Dirt un altra vegada.

Gira de despedida de Judas Priest.

2011-04-01T10:39:00.000-07:00

Per als que som amants del Heavy Metal més clàssic la gira de retirada de Judas és un dels aconteciments més importants de l'any. No els he pogut veure mai en directe i pareix ser que ja no hi haurà més oportunitats per veure a una de les bandes més bàsiques e imprescindibles de la història del metall.

Que dos clàssics com Saxon i Motörhead obriguen per a ells en tota la gira no ha fet més que augmentar l'atractiu de l'event. Als Motörhead ja els he vist dues vegades i foren dos grans concerts, amb molta molta canya, i a més, sempre serà un plaer veure a una llegenda com Lemmy d'amunt d'un escenari.
Als Saxon els he vist una vegada, fou en un festival metàl·lic en el que també tocaven Iron Maiden, Dio, Barón Rojo... I moltes bandes més. També la recorde com una gran actuació de Heavy Metal del més primitiu.

Per tant, l'assumpte promet, i molt. No sé si lo de "gira de retirada" serà una jugada per atraure al personal (jo no ho crec), però jo açò no m'ho perc ni boix, i la meva entrada per a Badalona ja descansa tranquil·la dins d'un calaix.

Ací us deixe uns vídeos en directe d'aquestes històriques bandes:

Carcoma "Mejor en el Infierno" (video)

2011-03-23T11:40:00.000-07:00

Bé, no és gran cosa, pot ser que algun dia tinguem peles per gravar un videoclip com déu mana, però ara ens resulta imposible, tota la pasta que teníem ens la gastarem en la gravació del disc.

El que hui us presente és sencillament un simpàtic video-montatge amb imatges de quan hi érem a l'estudi de gravació donant forma al nostre primer llarga duració anomenat també "Mejor en el Infierno", junt amb també algunes imatges en directe del concert de presentació del disc.

La cançó justament és la més pop-rockera del disc, semi-acústica i amb molta melodia. També és l'única cançó del disc cantada amb dos veus principals, ens anem alternant les estròfes entre Vicent (veu principal del grup) i jo.

Nosaltres li tenim molt d'afecte a aquest tema, espere que us agrade.

En aquest enllaç podeu descarregar-se el nostre disc:

http://www.megaupload.com/?d=L8N0U6UF

Salut i Rock & Roll amics!!

Michael Jackson & Slash "Give In To Me"

2011-03-18T03:45:00.000-07:00

Ja que el vaig anomenar en l'última entrada, anem a recordar-lo amb una cançó que, si bé no és de les més conegudes, si que és de les més brillants de la seva carrera.

Com molts sabreu, a Michael sempre li agradaren els bons guitarristes de hard-rock, per a la història queden aquelles col·laboracions de Steve Stevens, el que fora guitarrista de la banda en solitari de Vince Neil, amb la cançó "Dirty Diana", una de les millors del sensacional Bad (1987). I, per supost, la més mítica de totes va ser la de Eddie Van Halen en el solo de "Beat It", del disc més venut de la història. L'estrella pop més gran dels 80 junt amb el guitarrista més rellevant de la seva època, allò fou tot un aconteciment, i sempre es recordarà com algo molt gran.

Però ací no acabaren els treballs de Michael amb guitarristes de hard-rock. En l'any 1991 va eixir Dangerous, un disc bastant irregular, però en el que hi han algunes grans cançons. En dos d'eixos temes Michael va tindre treballant amb ell a les 6 cordes al mateix Slash dels Guns & Roses, i lògicament es tracta de dos les millors cançons del disc: "Black or White" i la que hui us presente, "Give In To Me".

Aquesta cançó es un mig temps molt intens, en plan hard-rock, però sense anar-se'n del seu estil. La veritat és que recorda bastant a la sensacional Dirty Diana, i a pesar de no ser tan bona com aquella, es tracta d'una gran cançó també. Slash es marca un parell de bons solos que són del més destacable de la cançó, amb la marca de la casa ben clara.

Cal destacar també l'espectacular videoclip. En ell també apareix Gilby Clarke, el que fora guitarrista rítmic dels Guns en aquella època.

En la gira de Dangerous Slash també va fer unes quantes aparicions en directe junt amb el Rei del Pop. Definitivament, Michael Jackson tenia bon ull per als guitarristes, i aquestos encantats de la vida en treballar junt amb l'estrella pop més gran.

Marvin Gaye "What's Going On" (1971)

2011-03-15T12:00:00.000-07:00

Pot semblar curiós, però el meu interés per la música negra va vindre gràcies a Michael Jackson. The Jackson Five pràcticaven R&B, soul, funk... I a més, al igual que Marvin, ells també fitxaren per Motown Records, la discogràfica per excelència de música negra. Els discos de Michael Jackson van evolucionar cap a altres estils, però les seves arrels sempre estigueren presents en la seva música. A banda d'això, Michael sempre deia en entrevistes que els seus herois heren llegendes com James Brown, The Temptations o el pròpi Marvin Gaye entre altres, i tenia tot el sentit del món. Així que li estic molt agraït a Michael, perquè, a més de fer-me gaudir amb un bon grapat de cançons pròpies, també em va descobrir un nou i excitant món musical.

Amb el cas de Marvin Gaye volia introduïr-me com déu mana en la seva música i m'en vaig anar de cap a pel seu disc més llegendàri, estic parlant, clar que si, de "What's Going On". Amb aquest disc m'ha passat com amb tants altres. La primera vegada que el vaig escoltar no em va acabar d'agradar. La segona ja li anava agafant el gustet. La tercera ja havia destacat algunes cançons que m'agradaven especialment. I a la quarta vaig ser conscient de que acabava de decobrir una obra d'art. Eixos són els bons discos, els que li tens que dedicar el seu temps. Amb això no vull dir que els discos que entren a la primera no valen la pena, la música de Ramones o de AC/DC és així, i a mi que no me'ls toquen. Però normalment els discos que em costen un poc d'entrar i per fi m'entren els gaudeixc especialment. L'exemple més clar és amb el que em va passar amb Led Zeppelin, que al principi d'escoltar-los, fa molts anys, em va costar pillar-li el punt, i han acabat siguent una de les bandes de la meva vida.

"What's Going On" és un disc de soul elegant, per a paladars fins. Si eres dels que en el teu món sols caben guitarres distorsionades o l'únic soul que t'agrada és el més visceral i salvatge, aquest no és el teu disc. Encara que, em resultaria difícil d'entendre que a qualsevol persona amb bon gust no gaudeixca d'una obra com aquesta. Pense que cançons tan perfèctes com la pròpia "Whats Going On" o "Mercy Mercy Me (The Ecology)" (per citar-ne sols dos de les que més m'agraden) estàn lluny de qualsevol etiqueta, és simplement bona música feta amb passió.

A banda de hi haure grans cançons i que Marvin està sensacional a les veus cantant amb un sentiment que impresiona, el que també fa que siga una obra mestra és la producció, que per cert, ell mateix es va fer carrec. El so és inmillorable, i tot està en el seu lloc. A més, les cançons pràcticament van totes lligades, el que fa que la millor manera d'escoltar aquest disc siga tot d'un tiró.

Aquest és també un disc conceptual basat en l'experiència d'un veterà de la guerra del vietnam. Hi ha qui diu que Marvin s'inspirà amb el seu germà, que pareix ser que va estar tres anys en aquella guerra.

Gran disc amics. Música feta amb el cor.

Drive By Truckers "The Dirty South" (2004)

2011-03-08T10:42:00.000-08:00

He de reconeixer que al principi no els pillava el punt, però des de que vaig escoltar aquest fabulós disc s'han convertit en una de les bandes que més escolte últimament. Són una banda especial, amb clares influències del rock d'arrels americanes i del country. En ocasions recorden al Neil Young, en altres al rock sureny dels Lynyrd Skynyrd i en altres a aquelles bandes que als principis dels 80 formaren aquell moviment que s'anomenava: el nou rock americà. Però això si, sempre amb molta personalitat pròpia i un toc alternatiu que els dona molt d'encant.

No he escoltat tots els seus discos, però dels que he escoltat aquest és el que més m'agrada. Ací hi han cançons verdaderament irresistibles. Des de canyonades rockeres fins a precioses balades, passant per temes més purament country o matissos més pop... Se'ls va quedar un disc redó. M'agraden les 14 cançons que formen aquest treball, però m'agradaria destacar-ne algunes que em posen els pels de punta: una d'elles és "Tornadoes", un mig temps preciós i original. "The Day John Henry Died" és un altra de les que més m'agraden, una cançó que tansmiteix bon rotllo i que em recorda a aquells primers i fantàstics R.E.M. "Carl Perkins Cadillac" és també genial, molt melòdica, com una acertada mescla de rock, country i pop. I l'altra que m'emociona especialment és "Goddamn Lonely Love", una balada senzillament màgica.

Per a mi, ara que el rock d'arrels americanes està tan de moda, i no paren d'eixir noves bandes d'aquest rotllo, els Truckers destaquen clarament de la resta. I a més em semblen una de les bandes més interessants del panorama rocker en general dels últims anys.

More. Barbet Schroeder (1969)

2011-03-01T11:52:00.000-08:00

El que més sorprèn de More és que, al contrari que en The Wall (la pel·lícula), on els diàlegs es contaven amb els dits d'una mà i el que predominava era la música de Roger Waters i els seus, ací la genial banda sonora de Pink Floyd apenes sona durant el llarg de la pel·lícula, una llàstima, la veritat, però això no ha fet que no gaudira l'experiència, al contrari, he passat una molt bona estona veient-la.

More és un film que ens recorda una època molt concreta. Eren ja finals dels anys 60, el hippisme pegava les últimes coetades, i els tripis i la marihuana començaven a donar pas a les drogues més dures. De fet, si la seva banda sonora haguera estat feta per la Velvet tampoc li haguera anat gens mal, perquè més que pau i felicitat, ací el que abunda és el descontrol i la obscuritat més decadent.

La història tracta d'un jove estudiant que en busca de noves experiències coneix a una enigmàtica xica de la que s'enamora boixament i fuix amb ella a l'illa d'Eivissa, paradís dels hippies en aquells anys. Les drogues s'encarreguen de la resta...

Una bona pel·lícula que ens mostra que molt abans de l'exitosa Trainspotting ja es feia bon cinema en el que les substàncies il·legals eren l'ingredient principal.

Resultats de l'enquesta al millor disc en directe del rock espanyol.

2011-02-23T08:26:00.000-08:00

En primer lloc volia donar les gràcies a tota la gent que ha participat. Sé que aquest tipus d'enquestes són una putada, és difícil quedar-se sols amb un, però ha segut divertit veure com anaven canviant els resultats durant tot aquest mes. El resultat final ha segut realment sorprenent per diferents motius.

Una de les coses que més m'ha sorprès és que el "Ben Endins" dels Sopa s'emportara cinc vots. No és que no m'agrade el directe de Sopa de Cabra, sempre m'ha agradat eixe disc, per això estava en la llista, però va ser el que més vaig dubtar en posar-lo, i resulta que en els primers dies de l'enquesta pareixia que anava a guanyar.

Un altra sorpresa ha segut que el de Barón no el votara ningú. "Barón al Rojo Vivo" es tracta de la mostra en viu de l'època daurada de la millor banda de Hard-Rock i Heavy Metal que em tingut a la península. No hi han heavys ahí fora? Supose que si, pense que el problema és el que us comentava més amunt, que sols pots votar-ne un.

El podium dels tres discos més votats m'ha demostrat que la gent que es passa per aquest humilt bloc té bon gust, menció especial per el de 091, gran disc d'una gran banda que sempre mereix ser reivindicada, i que, com podeu veure, ha estat apunt d'empatar amb el guanyador.

La veritat és que, a pesar de que no el vaig votar, estic content de que haja guanyat el de Siniestro. Sempre és agradable saber que hi han fans d'eixa fabulosa banda ahí fora. El meu vot va ser per al "Rock & Ríos", però vaig estar apunt de votar el de Siniestro. En algun altra època és possible que l'haguera votat, però ja fa temps que el directe de Miguel Ríos em té totalment obsessionat. Per al que no el conega, és, baix el meu criteri, una autèntica joia. Actualment pense que és el millor disc en directe que s'ha fet a Espanya. Altament recomanable.

Doncs si, "Ante Todo: Mucha Calma" ha segut el guanyador amb nou merescuts vots, i és que eixe disc és una passada. En eixa època estaven en el més alt de la seva carrera. Dalt l'escenari eren tres guitarristes. Miguel i Julián alternaven la veu principal, però la majoria de les cançons les cantava Miguel Costas, més reconegut com "el mejor cantante del mundo". Des d'el seu primer disc, aquell llunyà "Cuando se come aquí" (1982) fins al que estaven presentant en eixa gira, el genial "En beneficio de todos" (1990), tots ells estaven replets d'himnes, i aquest directe és com una recopilació de la majoria d'eixes collonudes cançons que han passat a la història, i a més, perfectament executades, empalmant la majoria d'elles, sense respir. Una autèntica festa de Rock & Roll. Els fans de Siniestro Total i d'aquest disc en particular sabran del que parle, i els que no s'han introduït mai a la música de la banda més divertida de la història del rock estatal i vulguen fer-ho, els aconselle que comencen amb aquest disc. Ah! I cal recomanar també el vídeo o dvd d'aquest concert, que a pesar de no estar tot el concert complet, no té desperdici. Ja m'haguera agradat veure'ls en aquella època...

El total dels vots de l'enquesta han segut 38. Ací us deixe el resultat:

Siniestro Total "Ante todo: Mucha Calma" - 9 vots
091 "Último Concierto" - 7 vots
Burning "En Directo" - 6 vots
Sopa de Cabra "Ben Endins" - 5 vots
Miguel Ríos "Rock & Ríos" - 4 vots
Barricada "Rocanrol" - 4 vots
Los Rebeldes "Preferiblemente Vivos" - 1 vot
Loquillo y Los Trogloditas "A por ellos...! Que Son Pocos y Cobardes" - 1 vot
Los Suaves "¿Hay Alguien Ahí?" - 1 vot
Barón Rojo "Barón al Rojo Vivo" - 0 vots

Concerts Inoblidables. 1ª Part . Quin va ser el primer concert de rock que vas veure?

2011-02-16T02:39:00.000-08:00

Avui estrene nova secció: Concerts Inoblidables. A tots els que ens agrada la música i portem anys veient a bandes en viu, ens han marcat certs concerts que mai es borraran de la nostra ment. Ja siga per que vas veure a la banda de la teva vida, per ser una gran actuació inesperada, per ser la decepció més gran que has tingut, o per el que siga, però hi han concerts que mai oblidarem.

En la primera part d'aquesta secció m'agradaria que recordareu el primer concert de rock al que assistireu de la vostra vida. Jo ho recorde perfectament, deuria de tindre deu anys, a banda d'escoltar als Beatles en casa quan els meus pares posaven en marxa el tocadiscos, encara faltarien uns anys per començar a conèixer bé la música del dimoni.

Eren les festes del meu poble, any 1991. Eixe any vingueren a la nit de rock Seguridad Social i de teloners Revolver, d'aquestos últims no recorde absolutament res. Seguridad Social acabaven de treure el disc que els faria molt més famosos, però el que també es carregaria a una bona banda de punk-rock, el disc en qüestió era "Que no se extinga la llama", un disc que, al meu parèixer, es tracta del seu últim treball decent.

La veritat és que musicalment recorde ben poc, l'únic que recorde és l'exaltació que va tindre la gent quan tocaren la insofrible i tant de moda en aquells temps "Chiquilla", la cançó que va enviar a la merda a aquella collonuda banda de rock & roll. Si no haguera segut per eixa maleïda cançó és possible que no hagueren arribat mai a convertir-se amb un desastre que canta coses com "Calavera".
El que més recorde d'eixa nit són altres coses. Jo hi era amb els meus pares, lògicament. Malgrat que Seguridad Social començaven a prostituïr-se, encara portaven als seus concerts el milloret de cada casa. Eixa fou la primera vegada que vaig veure punkis amb les seves pintes beguent cervesa pels racons del recinte. Recorde també perfectament que un tio amb el rostre pàlit pujà dalt de l'escenari, li agafà el micro al Casañ i es posà a berretjar quan de sobte eixiren dos tios de darrere i el llançaren en un bac a terra. En eixos moments jo ja estava acollonat, però el pitjor estava per vindre. Pareix ser que un tio del públic li va pegar amb una litrona al cap a una tia, la gent va intervindre i es montà una brega de collons, jo estava cagat d'amunt.

Totes aquestes coses són normals veure-les en concerts, i a pesar de que una brega sempre talla el rotllo, en deu anyets tot allò em va marcar. I si, fins uns quants anys després no vaig saber perquè el tio que va pujar a l'escenari tenia el rostre blanc, com si estigués malalt.

Per cert, no es pergueu el vídeo. Abans de l'entrevista podreu veure el videoclip d'uns dels seus temes més mítics "Condenado a vivir". Amb l'entrevista hi ha per descollonar-se, qui haguera dit que el Casañ, aquell caxondo punkarreta, acabaria convertint-se amb el que és ara....

M.C.D. "De Ningun Sitio a Ninguna Parte" (1991)

2011-02-10T10:10:00.000-08:00

M.C.D foren una d'aquelles bandes de l'anomenat Rock Radical Vasco, moviment del que també formaven part Kortatu, Cicatriz, La Polla Records o Eskorbuto. La seva música es diferenciava especialment de totes aquelles bandes per ser molt més rock & roll, el seu punk-rock estava igualment influenciat per el punk dels Sex Pistols o els Uk Subs, que per el rock & roll brut i canalla d'uns Stooges o uns MC5.

La seva època daurada sens dubte fou mentre van tindre a eixe punk amb alma de rocker al front anomenat Rockan. Després de la fugida d'aquest ja no tornaren a ser mai el mateix.

"De Ningun Sitio a Ninguna Parte" és, baix el meu punt de vista, el seu millor treball. Si amb l'anterior i també recomanable "Jódete" ja fou un gran pas endavant, amb aquest la banda ja sona molt més maura i compacta. Guitarrades contundents amb riffs macarres i bons solos de guitarra, junt amb uns textos carregats de històries de carrers, nits de desenfreno i mala vida, donen forma a un conjunt de cançons que, excepte alguna, com la fallida versió del My Way de Sinatra anomenà "Entre Borrachos", i alguna més, són més que acceptables.

Personalment m'agraden més els seus temes més rocanrolers com "Barrio Blues", "A-66", "No Hay Sitio Para Ti" (cançó que formà part de la banda sonora de "Historias del Kronen"), o sobretot eixe homenatge que li feren al lloc on solien pegar-se les festes en el casc antic de Bilbao anomenat "Barrenkalle".
Amb una cançó com "Pringao" ens mostren la seva vena més punkarra, de ritme frenètic, roçant el hardcore. I cal també mencionar talls com "Todo Por Nada" o "Asesino a Sueldo", que destaquen per ser molt més melòdiques de l'habitual amb ells.

La veritat és que, a pesar de no ser un gran admirador d'aquesta banda, sempre m'han paregut autèntics, i especialment la seva primera època mereix ser reivindicada. Aquestos punkis es cagaven en déu, però amb gràcia. Ja no es fa un punk-rock com aquest.

The Beatles "White Album" (1968)

2011-02-08T09:58:00.001-08:00

Com és possible que a hores d'ara encara no havia passat una banda tan imprescindible com els Beatles per ací? Hi ha per a matar-me!!

The Beatles foren una de les primeres bandes que vaig escoltar, quan era menut solien sonar en casa. De tots els vinils que tenien els meus pares, un recopilatori dels 4 de Liverpool destacava especialment de la resta, i a mi, sense saber encara que collons era això de Rock & Roll, m'encantaven totes aquelles cançons tan perfectes que li alegrarien el dia a un mort.

El més sorprenent de tot arribaria molts anys després quan vaig decidir anar submergint-me en la seva discografia. Descobrir tots eixos discos tan impecables i apreciar la acertadíssima evolució musical que feren fins al final de la seva carrera ha segut una de les millors experiències musicals de la meva vida.

Quan vaig escoltar per primera vegada el White Album va ser tot un shock, amb raó és considerat un dels millors discos de la història. No sé si serà el seu millor disc, això és molt difícil de dir amb una discografia tan perfecta, però si que ha segut el que més m'impactà. És un plaer viure dins d'aquest disc una bona temporada, cada vegada que l'escolte li vesc més matisos i detalls.

El disc està compost per 30 cançons amb una diversitat d'estils increïble: Rock clàssic, Pop, Blues, Folk, Cabaret, Hard-Rock.... Fins i tot cançons experimentals impossibles de definir, totes elles imprescindibles. És cert que "Revolution 9" no es pot considerar tan sols una cançó, són més bé sorolls, però si no estiguera no sería el White Album. Per a mi no li sobra ni li falta res. Sé que molts no poden amb "Ob-La-Di, Ob-La-Da", però a mi m'agrada, a pesar de ser massa verbenera i de les més fluixes del disc, tenia que estar, i està bé així.

De les que ningú podrà posar ninguna pega és de meravelles com: "Back in the U.S.S.R.", "Dear Prudence", "Happiness is a Warm Gun", "Birthday", "Yer Blues", "Sexy Sadie", "Revolution 1", "While My Guitar Gently Weeps" (una de les millors aportacions de Harrison, amb la colaboració especial de Eric Clapton en el solo de guitarra), eixa màgica cançó que tanca el disc cantada per Ringo anomenada "Good Night", i, per supost, "Helter Skelter", la cançó que ha tapat, i continuarà tapant les boques a eixos que diuen que els Beatles són una mariconada.

Doncs si, aquest disc no sols és llegendari per el fet d'inspirar aquella barbàrie del boix de Charles Manson, es tracta del disc més atemporal, genial, atrevit, grandiós i ambiciós d'uns dels millors creadors de cançons de la història de la música popular, ni més ni menys.

Gabinete Caligari. "Cuatro Rosas".

2011-02-01T09:29:00.000-08:00

Eren ja altes hores de la matinada. El fabulos homenatge a Los Enemigos que ens feren Los A-tributos ja havia finalitzat feia una bona estona. El nivell etílic era ja considerable quan, de sobpte, començà a sonar per els altaveus aquesta fabulosa cançó dels Gabinete.

Mai he segut seguidor de Jaime Urrutia i companyia, però sempre m'han paregut una bona banda amb molta personalitat pròpia, i a demés, tenen un grapat de bones cançons que sempre m'han agradat. Aquesta en concret la tenia completament oblidada, i em va sentar de meravella la nit del Dissabte passat.

És una cançó que em recorda la meva infància. Recorde perfèctament que Gabinete Caligari solien eixir bastant per la televisió. Actualment solen regnar en televisió David Bisbal o Rosa de España, en aquella època regnaven Loquillo, Gabinete, Nacha Pop o Radio Futura, entre molts altres. En fi...

Lletra:

Hay cuatro rosas en tu honor
dentro del vaso que te doy.
Dos son por gemir,
dos por sonreir.
Hay cuatro rosas para ti.
Toma mi vaso y bebe de el
Las cuatro rosas que te doy.
Son del color
De tu ropa interior
Y huelen a rosas como tu.
Hay cuatro rosas en tu honor
y en la botella cuatro mas.
Bebe, mi amor.
Esta es tu flor.
Toma mis cuatro rosas.
Bebe mis cuatro rosas
y olvida otras cosas que te di.

Los A-tributos

2011-01-26T08:17:00.000-08:00

Los A-tributos és un nou projecte format per components d'altres bandes com Carcoma, Slingshot o Catximba (bàsicament és la mateixa formació de Catximba mes un nou guitarrista solista, que per cert, no està manco el xic...), i el que pretenen és homenatgear a bandes que els han marcat interpretant un repertòri complet del grup en qüestió.

La banda que han elegit per començar aquesta aventura no ha pogut ser més acertada, i és que hi han moltíssimes bandes homenatgeades hui en dia, a la vista està que estan de moda les bandes de tribut, però jo no en conec cap que ho faja de Los Enemigos, i ben bé que s'ho mereixen, ja que estem parlant d'una de les millors bandes que ha donat el rock cantat en castellà, i a més, tristament disolta des de fa ja un grapat d'anys.

Així que si eres fan de la banda de Josele o senzillament t'agrada el bon rock & roll, si passen Los A-tributos pel teu poble o ciutat, acudeix sense pensar-ho, aquesta serà una bona oportunitat per gaudir del llegat d'una banda màgica. Aquest proper Dissabte els tindrem en el Pub La Via de Gata, cita obligada.

Ací us deixe el genial videoclip d'una de les meues cançons preferides de la mítica banda madrilenya: "¿Por que yo?". Que bons eren... Irrepetibles!!

Quin és el millor disc en directe de la història del rock estatal?

2011-01-20T03:48:00.000-08:00

Açò de fer enquestes mola. No deixa de ser senzillament un joc, i és divertit. A més, sempre és interessant saber l'opinió de la gent sobre certes coses.
Aquesta enquesta ja feia temps que tenia gana de fer-la. Ja veieu que sols he posat 10 discos per poder votar. Com podeu imaginar, s'han quedat un grapat de discos fora que també m'agraden... La Polla, S.A, Heroes, Ilegales, Platero, Los Hermanos Dalton, Kortatu, Extremo, Enemigos... I algunes altres bandes més, tenen discos en directe que gaudeixc, però per el meu gust els que he seleccionat estàn a un altre nivell, posiblement en algun altre moment en canviaria 2 o 3, però els altres 7 o 8 es quedarien fixe. De tota manera, si teniu devosió per algun altre disc que no està en la llista m'agradaría que ho diguereu.
L'enquesta la teniu ahi a la dreta, durarà un mes a partir de hui, i sols es podrà votar una vegada per persona. Vinga va, animeu-se! L'assumpte està complicat, però jo crec que ja ho tinc clar....

Suede "The Drowners" (1992)

2011-01-11T11:27:00.000-08:00

El Brit-Pop no és la meva escena preferida de la història del Rock precisament, jo d'eixos anys m'incline més cap a tot el que va eixir de Seattle, altres bandes de rock alternatiu com els Smashing Pumpkins o Manic Street Preachers, o grups de metall, com els meus adorats Pantera, per citar alguns exemples entre molts més.

Oasis, Blur, Elastica i demés, mai han segut sants de la meva devoció (a pesar d'escoltar sobretot als Oasis des de sempre, i de fet continue gaudint d'els seus primers discos de tant en tant) però al menys eixes bandes crearen una escena que donà bastant que parlar i li donaren excitació al panorama, algo que no passa en l'actualitat, de fet, ja fa temps que no passa rés semblant. Quin és l'últim moviment important que ha hagut en el mon del rock en general? El Nu-Metal? Doncs ja veieu, per el meu gust, excepte els primers discos de Korn i poc més, eixa escena va ser una merda, i no va tindre ni la mitat de repercussió que el Brit-Pop

Malgrat que el Brit-Pop al costat del Grunge per el meu gust era molt poca cosa, ara es troba a faltar una escena com eixa, que moga a les masses, perquè en l'actualitat bones bandes no en falten, però no hi ha un moviment d'eixes característiques.

Suede també van ser una d'aquelles bandes que formaren part d'aquella escena. A pesar de no ser tan famosos com Oasis o Blur, foren un dels impulsors de tot allò, i tingueren una forta repercussió als principis dels noranta. He d'admitir que ni sóc fan d'ells, ni he seguit molt la seva carrera, però m'agraden alguns dels seus hits, i el toc glammy que tenien junt amb eixos textos carregats de sexe, drogues i demés, els feia un tant especials.

"The Drowners" és el primer single que llançaren, abans de treure el seu primer llarg, i tingué una gran acceptació per part de la crítica. A mi sempre m'ha paregut una cançó collonuda, d'eixes fresquetes, directes i espontànies.... Una injecció de bon rotllo directa a la vena, amb un estribillo d'eixos que es queden dins del cap una temporada.

Que gaudiu d'ella! Salut a tothom!!

Balada Triste De Trompeta. Álex de la Iglesia (2010)

2011-01-05T03:32:00.000-08:00

A estes altures em pareix ridicul que continue aguent tanta gent que té prejuicis amb el cinema espanyol. Al igual que també li passa a molta gent amb la música estatal, a totes eixes persones les considere uns caps cuadrats sense remei, o millor dit, caps cuadrats sense voler posar-li remei, perquè tant amb el cinema com amb la música està sobradament demostrat que a l'estat hi han grans talents.

No em considere un expert amb el cinema, de fet, no em considere un expert amb rés, però sé el que m'agrada i el que no, i valore l'originalitat i la personalitat pròpia que li dona el creador a la seva obra sense tindre por al risc, i en aquest cas Álex de la Iglesia torna a aconseguir reunir tot això amb Balada Triste De Trompeta, i a més a més, amb un resultat excelent.

La pel·licula és una extranya amalgama de coses que fa que siga realment inclasificable: Drama, sexe, terror, amor, caxondeo, violència... I el que haja mesclat la història basada amb artistes d'un circ amb aconteciments històrics de l'estat espanyol em pareix una idea tan atrevida com genial. Un autèntic menú variat que fa que tingues un cumul de sensacions, i farà gaudir als amants de l'estil de Álex en particular i d'aquest tipus de cinema descabellat en general.

Balada Triste De Trompeta és un dels millors films que he vist en una bona temporada, tant a nivell estatal com internacional. I s'ha convertit en la meva peli preferida d'ell junt amb El Dia De La Bestia.

La veritat és que és un orgull tindre un director i guionista de cinema tan arrisgat i encantadorament freak com Álex de la Iglesia, i que d'amunt siga el president de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques ja és una passada, pense que això mateix és una bona mostra de que a l'estat es fa cinema de qualitat i amb dos collons.

The Platters.

2011-01-04T09:31:00.000-08:00

Meravellosa banda. Sempre m'ha agradat la seva música, però mai els he tingut tan presents com ara, porten siguent la meva principal banda sonora en totes aquestes festes de Nadal. Em pareix una música ideal per aquesta època de l'any.

Fa poc he adquirit un disc recopilatori d'ells que va ser editat a França anomenat: Les Platters "Leurs 12 plus grands succés", i és un plaer poder escoltar la seva música en vinil. Per a mi aquesta banda va gravar algunes de les cançons més boniques de la història de la música popular.

El ritual que acostume a fer sol ser sempre el mateix: tancar-me en l'habitació amb una llum suau, deixar caure l'agulla, gitar-me, tancar els ulls, i senzillament, gaudir de la seva màgia... Rés més importa en eixos moments.

U2 " New Year's Day"

2011-01-01T08:18:00.000-08:00

Iep amics! Espere que acabàreu i començàreu bé l'any. Passava a desitjar-vos un bon any a tots i a totes, i també a dedicar-vos una cançó que crec que és la més apropiada per a un dia com hui. Una de les millors cançons d'una banda que va ser molt gran i ja poc queda de la seva grandesa.

Amb tots vosaltres, "New Year's Day", dels U2 que ja no hi són, aquells que em canviaren la vida.

Que sigueu feliços!!

"Todo está tranquilo el Día de Año Nuevo.
Un mundo blanco se mueve a escondidas
Y yo quiero estar contigo.
Estar contigo de noche y de día.
Nada cambia el Día de Año Nuevo.
Estaré contigo de nuevo
Estaré contigo de nuevo

Bajo un cielo rojo como la sangre.
Se ha reunido una multitud vestida de
blanco y negro
Un brazo entrelazado, los pocos elegidos
Los periódicos dicen, dicen que es verdad,
que es verdad.
Y podemos abrirnos paso
Aunque divididos en dos podemos ser uno.
Empezaré de nuevo, empezaré de nuevo.
Ah y quizás es el momento justo
Ah quizás esta noche
Estaré contigo de nuevo
Estaré contigo de nuevo

Y nos dicen que ésta es la época dorada
Y el oro es la razón de las guerras que
financiamos.
Aunque quiero estar contigo
Estar contigo de noche y de día
Nada cambia el Día de Año Nuevo"

Drácula de Bram Stoker. Francis Ford Coppola. (1992)

2010-12-28T03:06:00.000-08:00

Com sol passar en aquestos casos, les comparacións amb la novela original són inevitables. Hi han exemples de tot tipus. En molts casos el llibre és insuperable, però també hi han altres que en l'adabtació a la gran pantalla es supera a la novela original. El primer cas que em ve al cap, que baix el meu critèri aconsegueix açò últim, és amb El Padrino, aquella magistral trilogía que el mateix director del film que huí us parle va fer de, sobretot les dos primeres parts, dos obres d'art, i una de les millors trilogíes de la història del cinema, i crec que molts estaran d'acord amb mi.
En el cas de Drácula de Bram Stoker pareix que hi haja diversitats d'opinions, mentre uns creuen que l'adaptació de Coppola no és corrècta, altres no sols creuen que supera a la novela de Bram Stoker, si no que a més a més és tracta de la millor pel·licula de vampirs que s'ha fet. Tornem al de sempre, cadascú té el seu critèri.

En el meu cas no puc opinar sobre això perquè no he llegit la novela, però el que si que sé és que em pareix una gran pel·licula i és una de les meues favorites del gènere. M'agrada tot en ella, les interpretacións de Keanu Reeves, Anthony Hopkins, Winona Ryder i en especial la de Gary Oldman, encarnant al conde Drácula. Eixa fascinant ambientació neogòtica que fa que junt amb els també sensacionals efectes especials siga una experiència visual més que satisfactòria. La meravellosa banda sonora. Els ingredients imprescindibles per a una bona peli de vampirs com son la sang, la luxúria i el terror.... I sobretot, que es demostra que en una peli de vampirs es pot fer una bona història d'amor sense caure en el nyonyisme.
Ara que el vampirisme torna a estar de moda amb eixa xorrada anomenada Crepusculo és un bon moment per reivindicar pel·licules com aquesta.

The Jesus and Mary Chain "Automatic" (1989)

2010-12-21T03:35:00.001-08:00

The Jesus and Mary Chain van ser una d'eixes bandes que demostraren que es poden fer grans cançons amb 3 acords. La seva música tenia un encant tan especial que a pesar de ser senzilla i per moments repetitiva, era genial.
Clarament influenciats per llegendes com The Stooges, The Velvet Underground o The Beach Boys, el seu estil va des del rock més directe i canalla, al caos més absolut. O dels sons obscurs i sinistres a la melodia pop perfecta. El que més m'agrada d'aquesta banda és el rotllo macarra que li donaven a les seves cançons, i pense que en "Automatic" això queda ben reflectit.

Allunyats del noise més extrem dels seus inicis, el disc està compost per 12 bones cançons que la majoria d'elles s'apropen més al rock & roll, però sempre amb el seu toc personal i alternatiu. Entre elles hi han verdaderes joietes com la maxacona "Blues from a gun", que l'aplastant riff de guitarra em fa pegar cabotades com un boix. "Beatween planets", que em fa tararejar l'estribillo una i altra vegada amb el seu pop-rock fresc. O una de les millors de la seva carrera, la sensacional "Head on", cançó que versionetjaren majestuosament els Pixies en l'últim disc que publicaren, aquell sensacional "Trompe le Monde".

Sempre és bon moment per recordar a una de les bandes més especials dels 80, i escoltant un treball com "Automatic" és una bona manera de fer-ho.

Radiohead.

2010-12-10T02:22:00.000-08:00

Sé que molts, sobretot els més puristes del mon del Rock, odien aquesta banda, en certa manera ho puc entendre, de fet, tampoc són sants de la meva devoció. De totes les bandes alternatives que pegaren als 90 aquesta quedaria bastant arrere de la cua en quant als meus gustos, hi han decenes de grups d'eixa gloriosa època que els situaria molt per d'avant, però, malgrat això, els seus tres primers discos els gaudeixc bastant, per moments es posen una mica pesats, però tenen coses interessants. No hi ha dubte que són bons músics i Thom Yorke és un bon cantant, a pesar de que a vegades abusa massa dels falsets i la seva actitud no m'acaba d'agradar, tot siga dit.

En Pablo Honey (1993) encara veiem a una banda que busca el seu propi so, les influències de bandes com U2 o Pixies són evidents, però la seva personalitat ja va fent-se notar. A pesar de ser el disc més fluix dels tres, pense que no és un mal disc, hi han bones cançons, el que passa és que l'èxit desmesurat del mega-hit "Creep" eclipsà la resta del treball, malgrat això, gràcies també a eixa cançó els donà una certa fama.

The Bends (1995) fou un gran pas endavant. L'estil seguia més o menys la mateixa línia que el disc de debut, és a dir, Pop-Rock alternatiu, alternant balades i mitjos temps amb descarregues guitarreres, però el nivell de composició era més alt, les cançons estaven molt més aconseguides, a pesar de hi haure alguna un poc avorrida, algo que per a mi els passa a tots els seus discos. El so i la producció també va ser molt superior que en Pablo Honey, i en definitiva els quedà un disc notable. Curiosament no tingué massa bona acceptació en el seu moment, tingueren que passar uns anys per a que el disc fora reconegut com cal. Per el meu gust en aquest àlbum estan algunes de les millors cançons de la seva carrera com la pròpia "The Bends", "High and Dry" o la meva preferida del disc: "Just". Una curiositat del disc és que està dedicat al desaparegut humorista Bill Hicks, un gran artista que, per cert, he descobert fa poc temps i estic flipant per un tubo amb els seus monòlegs.

Amb Ok Computer (1997), a pesar de ser un treball molt més atrevit i experimental, va ser el que els va fer grans i reconeguts mundialment. Passaren de fer cançons directes i més o menys fàcils de digerir a enrrevessar la seva música. Suavitzaren un poc el seu so i li afegiren xicotetes dosis de psicodèlia i algun toc electrònic. Normalment la majoria de crítics el consideren el seu millor disc, la seva obra mestra. Jo crec que no van desencaminats, però tampoc el situaria molt per damunt de The Bends. No seré jo el que negue la qualitat d'aquest disc, pense que té coses molt interessants i bones cançons, i és una gran experiència deixar-te portar per eixos hipnòtics riffs i eixes envolvents atmosferes, però també pense que està molt sobrevalorat. Que hi haja gent que diga que és un dels millors discos de la història o que el comparen amb tot un Dark Side Of The Moon em pareix ridícul. De tota manera això no impedeix que gaudeixca de temassos com "Paranoid Android" o "Let Down".

A partir d'ací augmentaren més el rotllo experimental i deixaren d'interessar-me. Em dona la sensació de que es creuen més cool fent discos indigeribles, cuant més raro millor, però per a mi, excepte unes poques cançons, tot el que han fet després de Ok Computer em pareix un total avorriment.

Miguel Costas. 27-11-2010 Sala "Club Dos" Petrer (Alacant)

2010-11-30T03:18:00.000-08:00

El Dissabte passat ens llevarem la punxeta que teníem clavada des de l'últim i decepcionant concert que presenciarem fa unes setmanes de Siniestro Total. El millor que pot fer qualsevol fan de Siniestro Total hui en dia és acudir a un show de Miguel Costas. Al contrari del concert de Siniestro, on Julián es feia pesat de tant de xarrar entre cançó i cançó, on la banda pareixia actuar amb desgana, on presentaven cançons del seu últim i bastant fluix disc i on els temes clàssics foren adaptats al seu estil actual, Miguel Costas i la sensacional banda que l'acompanya ens feren gaudir als 30 o 40 assistents que allí hi érem a base de bon Rock & Roll, on l'autèntica essència de Siniestro Total va estar present en tot moment.

El repertori fou tot una sorpresa, no esperava que tocara tantes cançons de Siniestro estiguent presentant encara el seu últim disc en solitari del 2008, però molt millor així! El seu disc en solitari mola, molt més que L'últim de Siniestro, però veure a Miguel Costas cantant tots eixos clàssics de Siniestro Total és una benedicció. Tocaren unes poques cançons de l'últim disc, una de Los Feliz (la banda que va formar després d'eixir de Siniestro) alguna inèdita i totes les altres de Siniestro de l'època bona, però executades com cal, rés de versions en clau de blues o swing, com fan actualment Julián i companyia. "Diga que le debo", "Assumpta", "Opera tu fimosis", "¿Que tal homosexual?", "Tipi dulce tipi", "Pueblos del mundo, extinguios", "Bailaré sobre tu tumba", "Que corra la nicotina", "De hoy no pasa", "Vamos muy bien", "Nocilla, que merendilla", "Yo dije yeah!", "Escarallado vivo", "Miña terra galega".... Es podeu imaginar la que es va montar allí, no?

Al acabar el concert vam tindre el privilegi de fer-nos unes fotos i xarrar un poc amb Miguel Costas, "El mejor cantante del mundo".

Nirvana "Nevermind" (1991)

2010-11-26T02:09:00.000-08:00

Bé, com heu vist, en l'enquesta que vaig fer sobre quin disc de Nirvana era el millor, Nevermind va guanyar per kO. La veritat és que no esperava un resultat així, no és d'estranyar que guanyara Nevermind, el que és realment estrany és que un disc com In Utero sols s'emportara tres miserables vots. Incesticide i Bleach son clarament obres inferiors als altres dos, a pesar de ser bons discos també, però In Utero... Estem parlat d'una obra mestra, senyores i cavallers. I ja us dic que no és estrany que guanyara Nevermind, de fet, jo mateix el vaig votar, però em va costar moltíssim decidir-me, In Utero és Nirvana en estat pur. La principal raó per a que el votara és perquè recorde que va ser un dels primers discos que em van volar el cap quan era jovenet, com a milions de teenegers més, em va marcar. Les altres raons son òbvies, i és que no hi ha rés que dir d'aquest disc que no s'haja dit ja, i de tots és ben sabuda la importància i rellevància que té en la història del Rock, per molt greu que els sàpiga a Cinderella, Mötley Crüe i companyia, que ben puta la passaren.

Miguel Rios. 30-10-2010. València.

2010-11-02T02:50:00.000-07:00

Estic orgullós d'haver assistit a aquest concert. Per a mi la gira de despedida de Miguel Rios és l'aconteciment més important de l'any en quant a Rock & Roll. No abandona els escenaris un qualsevol, segurament els que opinen que en la música espanyola no hi ha rés que valga la pena, o els que sols consideren Rock espanyol bandes com Extremoduro, Reincidentes o similars, es riuran d'aquest aconteciment, però es tracta de l'adéu del que possiblement siga la figura més important de la història del rock espanyol.
No vaig a intentar convèncer a ningú de rés, els seus discos, les seves filmacions i la seva història està ahí, per a qui ho vulga, però els que coneguen, més o menys, la història i l'obra d'aquest home, sabran del que parle.

El concert del Dissabte passat va ser una d'eixes actuacions especials que saps que no vas a oblidar mai, d'eixes que saps que estàs veient algo històric. Miguel i la seva formidable banda que l'acompanya en aquesta gira, feren gaudir a un pavelló ple de gom a gom amb una màgica actuació on hi va haver lloc per repassar cada faceta i cada època de la seva carrera. Rock clàssic, balades, rock dur, blues, soul... Tot això plasmat en un bon grapat de cançons històriques que foren cortejades per tothom.
Miguel ens va deleitar amb la seva veu i el sentiment que li dona a cada nota, ens va sorprendre la seva forma física, ens va fer riure amb la seva gràcia i el seu bon rotllo contagiós, ens va fer ballar, botar i pegar cabotades en els temes més heavys... Tot això durant dos hores i mitja que durà l'actuació, i no sé si ho sabeu, però aquest home té 66 tacos.

Va ser realment emotiu veure com s'emocionava al rebre eixes grans ovacions que el públic li fèiem durant tot el concert. I és que no és per a menys. Com deia unes línies més amunt, no deixa els escenaris un qualsevol... Al menys sempre ens quedarà el seu llegat, i seria genial que gravara algo més en el futur...

Volia agrair-li també a Cris que fera totes eixes fotos que guardarem per al record mentre jo em quedava hipnotitzat veient l'actuació, gràcies!

Rock & Roll Radio Festival (2010). Burning, Siniestro Total i Loquillo.

2010-10-26T08:04:00.000-07:00

Bona nit de Rock & Roll la que passarem el passat Dissabte. La vetlada va començar amb molt bon peu a carrec dels mítics Burning, que amb un repertòri a base de temes clàssics feren gaudir a tot un pavelló plé on el 80 % dels assistents eren rockers de la vella escola. La sorpresa del concert va ser una màgnifica versió del "Walk on the wild side" de Lou Reed que la gent li va agraïr amb una gran ovació.
La veritat és que es troba a faltar a Pepe Risi, però no per questións musicals, si no més bé per el desbordant carisma que tenia. Perquè la veritat és que l'actual formació sona de meravella, i el guitarrista solista és verdaderament impresionant.
El concert acabà amb la típica ruixada de champagne als de les primeres files a ritme de "Mueve tus caderas" i el pavelló sencer pates per amunt.

Acte seguit aplegà el torn de Siniestro total, que els tenia moltes ganes, però, sincerament, em van deixar un poc gelat. El començament va ser molt bo, intro de la cançó de Corrupción en Miami i empalmen amb "Vamos muy bién" i després "Quiero bailar R & R". Guai! molt bé. Però poc a poc l'actuació va anar fent-se cansina. Per supost que vam ballar i cantar cançons com "Cuanta puta y yo que viejo" "¿Quienes somos?, ¿De donde venimos?, ¿A donde vamos?" "Camino de la cama", "Diga que le debo",... I altres clàssics que sonaren, però moltes d'elles sonaren massa lentes, com tocades amb desgana. El disc que estan presentant no és rés de l'altre món, i per el meu gust moltes cançons sobraven i en faltaven altres moltes. Com no toquen "Todo por la napia"? Això per a mi és quasi com anar a veure als Stones i que no toquen "Brown Sugar".
Per altra banda Julian xarra massa entre cançó i cançó, i això que soc fan de les flipades d'aquest home, però a vegades és passa, i això fa que el concert perga el ritme. No sé... El primér que penses és si serà l'edad el que fa que ja no siguen el mateix, però si ho sospeses, quan ells començaren allà per els primers anys 80, Burning ja feia uns quants anyets que anven pe'l mon i per el contrari van fer un gran concert eixa nit.

Molt diferent va ser el concert del Loco, el més esperat per la majoria de gent i el que s'emportà la palma. L'únic inconvenient va ser el so, inconvenient que també tingueren els dos concerts anteriors, no és que s'escoltara horriblement, però si fos bastant millorable.
La veritat és que a pesar de que ja no queda ningú de la formació clàssica, la banda actual sona bé i va ser un plaér veure a aquest home en acció. És un artista únic i un dels millors frontmans del rock espanyol, sens dubte.
El repertori va ser molt bo, per el meu gust sobraren 4 o 5 temes que jo aguera canviat per altres, però no hi ha queixa. Algunes d'elles em van sorprendre que les tocara, com per exemple "Maria" o "La mataré". Però si haguera de destacar els millors moments del concert eixos serien quan obriren amb "En las calles de Madrid", quan tocaren "Rock Suave", "Autopista" i "R & R Star", i quan finalitzaren amb la màgica "Cadillac Solitario", amb Loquillo agenollat i treguent les venes mentre cantava amb tot el sentiment del mon, donant per finalitzat un del millors concerts que he vist en molt de temps.

Loquillo y Trogloditas. "A por ellos... Que son pocos y cobardes." (1989)

2010-10-20T02:31:00.000-07:00

Ja que en pocs dies tindré el plaer de veure al Loco una altra vegada estic passant-me tota la setmana llevant-li la pols als seus vells discos, aquells que marcaren una època. Lògicament el que més estic escoltant és el seu mític disc en directe "A por ellos...", un grandíssim treball que per el meu gust és un dels tres millors discos en directe del rock espanyol, junt amb el "Ante todo mucha calma" de Siniestro i el "Rock & Rios" de Miguel Ríos.

La banda passava per el millor moment de la seva carrera, eren posiblement la banda de rock més exitosa de tot l'estat, tots els discos que havien gravat fins eixe moment eren molt bons, en directe eren imbatibles... I tot això va quedar ben plasmat en aquest meravellos doble en directe.
Sols tenien un inconvenient, i és que Sabino (Principal compositor en aquella època) feia poc temps havia deixat els escenaris per problemes amb les drogues i tingueren que buscar un sustitut, Xavi els va demostrar que li sobraven habilitats per defendre el repertòri i es va convertir en el nou Troglodita. Però el gran Sabino no es va voler perdre el gran aconteciment i li va fer front als seus dimonis personals pujant per a la ocasió a l'escenari siguent finalment tres guitarristes en acció.

El repertòri de les cançons va ser genial, fent-li un repàs a pràcticament tots els seus èxits mostrant-nos totes les seves facetes: la més dura, la més baladistica i tranqui, la més rock and rollera i també la més intimista, on demostraven que eren capassos de dominar altres estils que s'allunyaven més del rock, com el swing o sons més cabareters.

La veritat és que en aquells temps pocs podien competir amb cançons com "La mataré", "Ya no puedo bailar" "Rock suave", "Besos robados", "El Rompeolas", "En las calles de Madrid" o "Barcelona ciudad", per citar-ne sols algunes, que en aquest disc estan interpretades de forma excelent. Però personalment m'agradaria citar-ne dos que sempre he destacat en aquest directe: la primera seria la fabulosa versió que fan del seu clàssic "Cadillac Solitario", on apleguen a moments de pura màgia. I la segon, la brutal "Autopista", que en aquesta versió en directe li pega mil voltes a la original convertint-la en un dels millors moments del concert.

Un disc imprescindible.

The Cult "Rain".

2010-10-12T10:09:00.000-07:00

Amb el dia que fa hui no hi ha millor cançó per compartir amb vosaltres que aquesta. "Rain" posiblement siga la cançó més emblemàtica de The Cult, cançó que formava part d'aquell llegendari disc anomenat Love.

El vídeo que us deixe ací ens mostra una gran actuació dels Cult al Ritz de New York allà per l'any 1985. M'agraden molt totes les etapes d'aquesta banda, però senc algo molt especial per els Cult que veiem ací, abans de evolucionar la seva música cap a sons més hard-rockers.

Pareix mentira, però hi va haver una època que la música de qualitat sonava en les discoteques. Eixir de marxa i ballar hits de The Cure, U2, The Mission, Sisters Of Mercy, The Cult i moltes més bandes era el més normal del món. "Rain" va ser un d'aquells temassos, i sobretot per aquestes terres va pegar ben fort. Aquella època a mi em pillava massa jove, però encara he tingut oportunitat de ballar aquesta música en discoteques en alguna ocasió. Si tornaren a posar aquesta música per les discoteques seria la meva perdició, però molaria, i molt.

Here comes the rain, i love the rain...

Quin és el millor disc de Nirvana?

2010-10-05T11:15:00.000-07:00

Hui m'apeteix fer una enquesta i li ha tocat a Nirvana. Em pareix curiós saber quin és per a la gent el seu disc preferit dels de Seattle. Supose que la gran disputa serà entre el revolucionari Nevermind i el grandiós In Utero, però sé que també hi ha molta gent que li té un gran afecte a Bleach, on sonaven aquells Nirvana més primitius i obscurs... Ah! I no ens oblidem de Incesticide, que a pesar de ser un disc de cares b, alguna cover i temes descartats, tenia bones cançons.

Bé, vaig a decidir-me ja d'una vegada. Animeu-se!

Rock & Roll Radio Festival 2010. La Nucía.

2010-09-22T07:48:00.000-07:00

Estic que balle amb un peu des de que em vaig enterar d'aquest festival. El dia 23 d'Octubre tindrem en La Nucía a tres de les millors bandes que ha donat el Rock estatal en tota la història. Als Burning no els controle tant, m'agraden, però per alguna extranya raó no tinc ni un sol disc d'ells en m'ha casa. Els vaig veure en un Viñarock i van estar molt bé, Rock & Roll Stoniano, pur, xulesc i macarra a tope. Tenen un bon grapat de cançons mítiques i són tota una llegenda, la veritat és que tinc moltes ganes de veure'ls altra vegada, llàstima que ja no estiga l'irrepetible Pepe Risi amb ells.

Amb Siniestro ja és diferent, sóc molt fan d'ells, sobretot de l'època en la que estava Miguel Costas. Malauradament no els he pogut veure mai quan encara estava Miguel, però si varies vegades amb Julian al front i, que voleu que us diga... No són els Siniestro que veiem en el dvd de "Ante todo mucha calma", però continuen siguent una de les millors bandes estatals. Els tindrem presentant nou disc que encara no he tingut oportunitat d'escoltar, per tant no sé com funcionaran les noves cançons en directe, però quan toquen les clàssiques no hi ha fallo, la festa i el descontrol està essegurat.

Loquillo és un dels meus artistes espanyols preferits. No hi ha ningú que tinga eixa classe i eixe carisma que té ell d'amunt d'un escenari. Alguns dels discos que tragueren en l'època de Loquillo y Los Trogloditas són del millor que s'ha fet en la història del Rock cantat en castellà, i Sabino Méndez passarà a la història com un dels millors compositors que han hagut en l'estat.
L'últim que ha tret, ja com a treball en solitari, no està gens mal, però és troba a faltar aquella màgia que tenia junt amb Los Trogloditas. De tota manera, tinc unes ganes de veure'l en directe enormes, sols els vaig veure una vegada fa molts anys, quan encara estava la formació clàssica de Los Trogloditas, excepte Sabino, i ho recorde com una gran vetlada de Rock & Roll.

Per fi un gran cartell al costat de casa!

Mudhoney "Superfuzz Bigmuff Plus Early Singles" (1990)

2010-09-14T07:36:00.000-07:00

Mai foren tan coneguts com Nirvana, Pearl Jam, Alice in Chains o Soundgarden, però son una banda essencial per entendre el que va ser aquell moviment anomenat Grunge. Una de les millors característiques que va tindre aquell moviment és que tots aquells grups tenien en comú l'actitud, però cada banda tenia el seu propi so. Mentre que Nirvana eren més pop, Pearl Jam més setenters, Alice in Chains obscurs i metàl·lics i Soundgarden obscurs també, però més alternatius, Mudhoney eren els més salvatges. El seu estil és una mescla de punk, garatge, i pinzellades de Noise i Psicodelia. Un so cru, contundent i caòtic per moments, on Mark Arm pert el cap a base de melodies molt particulars i crits descabellats. Amb els únics que pot ser que tinguen algunes similituds son amb els Nirvana de Bleach, per la seva cruesa.

"Superfuzz Bigmuff Plus Early Singles" és la perfecta mostra del que era aquesta banda en la seva millor època. Una autèntica burrada de disc.

El disc està compost per les 6 cançons que formaven el Ep de debut anomenat sols "Superfuzz Bigmuff", més 6 cançons més. I entre elles hi ha una acertada versió de Sonic Youth, "Halloween". No ho dubteu, si sou fans d'aquell irrepetible moviment de Seattle o si us agrada el punk-rock salvatge rollo The Stooges (Una de les seves grans influències), aquest és el vostre disc.

Cal destacar que a diferència d'ells poques bandes Grunge han durat tots aquestos anys sense parar de treure discos i fer concerts fins el dia d'avui. Ah! I per cert, el dia 24 d'aquest més estaran en València, afortunats seran els que podran assistir a eixa salvatge vetlada.

Siniestro Total "Country & Western"

2010-09-02T08:46:00.000-07:00

Aquest és el nou disc de la banda gallega. El disc eixirà a la venda el 14 de Setembre. Per gravar el disc han viatjat a Houston (Texas), la producció corre a càrrec de Joe Hardy, el mateix en el que treballaren en "Made in Japan" i "Policlinico Miserable", i una part del disc ha segut gravada en The Foam Box, estudi del barbut guitarrista dels mítics ZZ Top, Billie Gibbons.

La veritat és que la cosa no pinta del tot mal. A pesar del titol del disc i el fet d'anar a gravar-lo a Texas, Julian afirma que no serà un disc de Country, si no un disc al més pur estil de Siniestro Total. Ells son una de les meves bandes estatals preferides, però sincerament, els seus últims treballs no em lleven el dormir. Continuen siguent únics, de cada vegada son millors músics i per supost que continuen fent algunes coses bones, però jo soc dels que pensa que aquesta banda va pedrer la major part del seu encant el dia que Miguel Costas va fer les maletes. No li vull llevar mèrits a Julian, sense ell Siniestro no aguera segut el mateix, i gran part de les cançons mítiques de Siniestro les va fer ell, però sense Miguel tampoc ha segut mai el mateix. És com si a Barricada llevares al Drogas i es quedara el Boni, o al revés, perdria tota la màgia.

De tota manera continuen siguent una de les bandes més interessants del panorama, sempre marcant la diferència. Qui sap, igual ens sorprenen amb aquest nou disc, i si no ho fan sols tinc que posar-me "Ante todo mucha calma" una vegada més i tot resolt.

Aquestos eren els Siniestro autèntics...

Iron Maiden. 21-08-2010 València.

2010-08-25T10:15:00.000-07:00

En principi l'idea de que basaren el repertòri amb material dels últims discos no em feia massa gràcia, quan vas a un concert d'algun grup que t'agrada vols escoltar les cançons més clàssiques, però l'altre dia vam comprovar que aquesta banda pot permitir-se el luxe de fer aquestes coses i eixir per la porta gran. Va ser un plaer poder gaudir en viu de cançons de discos tan bons com Brave New World o Dance Of Death, algo que no van fer les altres vegades que els he vist. Cançons que la gent va rebre com si de clàssics és tractara, perquè una cosa està clar, els discos que graven en l'actualitat no són els que gravaven en els, 80 però continuen siguent una banda enorme conquerint noves generacións de fans. Imposible no dibuixar-se un somriure en el rostre al veure xiquets i xiquetes amb samarreta dels Maiden acompanyats dels seus pares, o una familia completa fans de Maiden esperant impacients que comence el show, són coses que sols veus en concerts d'alguna llegenda.

Un dels moments més emotius per a mi va ser quan li dedicaren la preciosa "Blood Brothers" al recent desaparegut Ronnie James Dio, algo que la gent va agraïr cridant una i altra vegada el nom del fantàstic vocalista.

Lògicament també hi va haver lloc per alguns clàssics... "Wrathchild", "Fear of the dark", "The number of the beast", "Hallowed be thy name", "Iron Maiden", "Runing Free"... Cançons que com és llògic provocaren la histèria.

Els nous discos et podran agradar més o menys però en directe continuent siguent matadors, ho viuen, ho senten i és deixen la pell, algo digne d'admirar tenint enconter l'edad que tenen i els anys que fa que li peguen.

Camisetes negres, cabells llargs, banyes en alt, monstres, fantasia i música poderosa. En fi, una gran ceremònia de heavy metal per al record.

U2 "Achtung Baby" (1991)

2010-08-16T06:08:00.000-07:00

Lluny queden els dies en que U2 eren una de les millors bandes del món i facturaven una obra mestra d'arrere d'altra. Bono encara no pretenia salvar el món com en l'actualitat, i per el contrari, era un carismàtic cantant més que notable i un gran compositor. The Edge li demostrava al món l'imaginatiu i creatiu guitarrista i músic que hi era... Eren màgics, eren LA BANDA.

Hi ha que tindre collons per fer el que van fer amb aquest grandiós disc. Després de tindre el món als seus peus amb una OBRA MESTRA com és The Joshua Tree (ok, és cert, després tragueren el també recomanable Rattle and Hum, però considere el Joshua l'anterior disc d'estudi) el més normal seria repetir la formula, però no, aquells U2 no eren els de hui, aquells U2 tenien collons i li pegaren un més que acertat gir a la seva música com poques vegades s'ha vist en el mon del rock i el pop.

El resultat? Un nou so, més experimental, més atrevit, més inclassificable, més modern, més obscur... Però la personalitat estava intacta, sonaven a U2. Ho aconseguiren de nou, i deixaren per a la història del rock un altre gran treball.

"One", "Until The End Of The World", "Who's Gonna Ride Your Wild Horses", "The Fly", "Ultraviolet" (Light May Way")... Increïble, vaja preciositats de cançons... Cançons plenes de sentiment, on la bona música, la poesia, el amor i el desamor es donen de la mà.

El començament de la la caiguda no tardaria en aplegar. No soc dels que pensen que els últims treballs d'aquesta banda són patètics, em pareix que tots tenen algunes bones cançons, però si ho comparem amb el que feren en els 80 i principis dels 90 no hi ha color. De tota manera sempre seran una de les bandes de la meva vida.

Iron Maiden "Seventh son of a seventh son" (1988)

2010-08-09T05:56:00.000-07:00

El cas d'aquest disc és ben curiós. Mentre uns creuen que va ser el primer baixó de la banda, altres no sols pensen que és el seu millor disc, si no que el consideren un dels millors discos de la història del heavy. No hi ha un terme mig. El meu cas no és tan extremat, però, sens dubte, em decante més per el segon, em pareix un gran disc. Dir que és la seva millor obra em pareix massa atrevit, per a mi és molt difícil elegir entre bestialitats de la talla de "Iron Maiden", "Killers", "The number of the beast", "peace of mind", "Powerslave", "Somwere in time", "Brave new world" o aquest, però el considere un dels seus millors treballs.

I és que tot en "Seventh son of a seventh son" és genial, començant per eixa fabulosa portada, la història de la temàtica del disc, el so perfècte, i sobretot, eixos temassos! Com pot ser un disc fluix el que conté cançons com "Moonchild", "Infinite Dreams", "Can i play with madness" (perfecte single!) o sobretot eixa obra mestra que és "The evil that men do"? Sols per aquesta cançó el disc ja valdria la pena, però el cas és que no hi ha desperdici.

Sabeu que? Vaig a escoltar "The evil that men do" per enèsima vegada, imposible cansar-se d'una cançó com aquesta...

Los Hermanos Dalton "Vitamina D" (1996)

2010-07-21T02:25:00.000-07:00

Los Hermanos Dalton són un altra d'eixes tantes bandes que mereixerien ser molt més reconegudes del que són en l'escena estatal. La banda de San Fernando, Cádiz, va començar la seva carrera allà per l'any 91 després de guanyar un concurs de maquetes que com a premi gravaren el seu primer treball anomenat "Luces de Hollywood", un mini lp compost per 7 versions d'alguns dels seus grups preferits com The Kinks, Lou Reed, Small Faces, Paul Collins, The Rolling Stones...
En el 92 tregueren el seu primer llarg anomenat "Ya están aquí", en el 94 un altre mini lp compost per 4 temes pròpis i algunes covers i en el 96 aplegà aquesta joieta. "Vitamina D", segon llarg de la seva carrera, em pareix el seu millor treball. Si en "Ya están aquí" es decantaven més per el power-pop en aquest facturen una irresistible fusió de Rock, power-pop i punk. 16 temes + una intro instrumental són els que formen aquest disc, i cap d'ells té desperdici.

Per citar-ne algunes, cançons com "Que gran dia!", "Maldita Ciudad", "Fred Flinstone", "Mis manos" o "Una segunda oportunidad" rebosen frescura i energia a raudals, mentre que temes com "Volveré por ti" u "Otra vez" ens mostra que també son bons amb cançons lentes.
Lo dit, un molt bon disc totalment recomanable per a tot aquell que li agrade eixa efectiva mescla de energia guitarrera i melodia. El disc prefecte per a introduïrse en la música d'aquesta fabulosa banda.

Més avant tragueren un altre recomanable disc anomenat "Crash!" (1998) més enfocat al punk, en l'any 2000 tragueren un disc en directe i en el 2002 gravaren el seu últim disc anomenat "Esperando una señal", un disc que no ha pogut eixir al mercat fins al 2009 per problemes amb la discogràfica.
Com a curiositat dir que el nom agafat per els famosos personatges dels dibuixos de Lucky Luke els va perfecte, ja que els tres components de la banda són germans.

Des d'ací anime a portar a un grup d'aquestes caracteristiques alguna vegada a les festes del nostre poble, a veure si eixim alguna vegada del kalimocho, recollons!

Los Nikis "La hormigonera asesina" (1989)

2010-07-07T09:17:00.000-07:00

Sempre he preferit altres grups de la movida com Siniestro Total, Loquillo y Los Trogloditas, Paralisis Permanente o Los Rebeldes, però Los Nikis també mereixen ser reivindicats. Van ser el grup que millor va captar l'esperit dels Ramones en aquella època en el panorama estatal, de fet eren reconeguts com "los Ramones de Algete" (Algete és el seu poble). La formula era sencilla, cançons curtetes de tres acords, melodies popies i lletres divertides, en definitiva, punk-pop 100% ramonià però amb un toc personal.

A pesar de que el seu disc més clàssic és "Marines a pleno sol" (1986) jo prefereixc aquest, pot ser que siga perque és el primer que vaig escoltar... O tal volta perque és un poc més rocker. En ell hi han cançons típicament ramonianes com "Por el interés te quiero Andrés", "Enrique el ultrassur", "La envidia es mi pecado capital" o "Yes, I do", però també altres que s'allunyen un poc del seu estil com "La hormigonera asesina" on s'arrimen més al rock dur, "Las ventajas de ser de aquí" on fan un punk rock a lo Siniestro Total, la festera "La fiesta medieval" o "Mi venganza está cerca" i "No vuelvo a ir a Benidorm" que són més pop. Com a curiositat hi ha també un versió punky del "Agradecido" de Rosendo cantada per Joaquín, baixista de la banda.

Reconec que tenien pintes de pijos, però que els taixaren de feixistes ja em pareix una gran tonteria, sempre té que haver gent que es calfa el cap en bovaes en lloc de gaudir de la música. Pense que sencillament eren uns col·legues passant-ho bé i sería absurd dir que cançons com "La fiesta medieval" o "Por el interés te quiero Andrés" no em fan passar una bona estona.

Babylon Rockets "Conspiracity" (2008)

2010-07-01T02:21:00.000-07:00

Aquesta banda ha segut una de les grans sorpreses dels últims anys a nivell estatal. La banda formada per components de València i pobles del seu voltant debutaren fa un parell d'anys amb aquest recomanable disc anomenat "Conspiracity". Babylon Rockets beuen dels clàssics, tant del rock & roll com del hard rock o del punk rock. Com solen dir els castellans "nada nuevo bajo el sol", però gravaren un disc molt bo plé de bons moments que ens recorden a pesos pesats de la talla de The Rolling Stones, Aerosmith, Guns n' Roses, Kiss o New York Dolls.

La veritat és que ho tenen tot. Grans cançons, actitud macarra, bona imatge, un front-man carismàtic que recorda a bèsties com Mick Jagger o Steven Tyler, i el millor de tot, un directe aplastant. He tingut l'oportunitat de veure'ls en varies ocasions i són brutals. Si passen prop del vostre poble o ciutat no ho dubteu, aquetos tios son pura dinamita.

En aquestos moments crec que estan gravant la que serà la seva segon obra que de segur que va a molar. Esperem que els vaja bé i que tinguen el reconeiximent que es mereixen. I és que tornem al mateix de sempre, mentre coses com Marea triomfen grupassos com aquest no és menjen un torrat, en fi...

Iron Maiden (1980)

2010-06-27T09:32:00.000-07:00

Senc una especial devoció per els discos de l'època de Paul Di'Anno, eixos Maiden tan rockers i "callejeros". Per a mi el cantant per excelència de Iron Maiden sempre serà Bruce Dickinson, però crec que tots estarem d'acord en que la veu i l'actitud de Di'Ano és perfecta per eixos dos discos.
Aquest disc me'l va deixar un col·lega fa uns anys i el vaig petar durant una bona temporada, després de estar anys sense esoltar-lo no ha segut fins hui que l'he comprat en vinil i estic flipant per un tubo. Increïble debut. Per a mi és millor que el "Killers". Tots els temes son impresionants i clàssics absoluts.

"Prowler" (inmillorable manera de començar un disc), "Remember Tomorrow" ( una de les meves preferides, preciosa, hipnòtica, poderosa...), "Running Free" ( directa, macarra, rockera...), Phantom Of The Opera" ( brutal, apoteosica..), "Transylvania" (un bon exemple de que una cançó instrumental pot ser realment bona), "Strange World" (Preciosa, profunda, màgica...), "Charlotte The Harlot" ( canyera, enèrgica) i "Iron Maiden" ( tot un hímne).
Per a mi és un dels millors discos de la seva carrera i dels més importants de la historia del heavy. Més avant vindria Bruce Dickinson i unes cuantes obres mestres més, però eixa és altra història....

El proper 21 d'Agost tindrem a la millor banda de heavy metal de la història en València, aquesta serà la meva tercera vegada amb ells, però l'excitació és màxima.

The Rolling Stones "Emotional Rescue" (1980)

2010-06-15T10:44:00.000-07:00

Ara que els Stones tornen a estar en boca de tots amb el boom del nou "Exile On Main St" és inevitable punxar un altra vegada els seus discos, bé, pensant-ho millor mai he parat de fer-ho, ja que és una de les bandes de la meva vida i sempre els tinc molt presents.

Si, ja se que "Emotional Rescue" és un disc molt odiat per molta gent, se que va ser un baixó considerable en la seva carrera però, eh! Son els putos Stones!! Son sagrats i inclòs el seu pitjor disc sempre serà millor que la gran majoria treballs de bandes de l'actualitat, és el que té ser uns genis, poden fer cançons més o menys bones, però sempre tindran eixe "toque maestro" que fa que siga únic i especial.

Com podeu comprovar no puc ser del tot objectiu amb aquesta banda, soc ultra-fan de Mick, Keith i companyia, però, deveres cregueu que "Emotional Rescue" és tan mal disc? Jo crec que no. El que passa és que després de gravar alguns dels discs més importants de la història del rock és normal que sapiga a poc.

Com molts sabreu, els Stones sempre han segut una banda que els ha agradat i han sabut adaptar-se (a vegades millor i a vegades pitjor) als nous temps, però sempre sense perdre mai la seva essència. Cap a finals dels 70 i principis dels 80 la música disco, el punk i la new wave era el que és portava, la sensació del moment, i els Stones apostaren per experimentar amb eixos nous sons. Si, jo també prfereixc als Stones més rockers i setenters, però demostraren que també sabien fer bona música fusionant-ho amb el seu estil clàssic, la millor prova d'això està demostrada en el fabulós "Some girls" (1978).

"Emotional Rescue" segueix una linea similar al "Some Girls" però menys aconseguit. Hi ha qui diu que la majoria dels seus temes eren restes del excel·lent "Some Girls"... La veritat és que poc importa, sols se que quan deixe caure la agulla d'amunt d'aquest disc son els Stones els que sonen i, com sempre, em fan gaudir.

"Dance" és el tema que obri aquest disc, un tema que fusiona funk i música disco, no iguala amb qualitat a aquell "Miss You" però no és un mal tema. "Summer Romance" és un rock & roll que sona a Stones clàssics. La fascinació de Richards per la música Jamaicana queda plasmada en "Send It To Me". "Let Me Go" és un dels temassos del disc, rock directe i adenalinic, al seu més pur estil. "Indian Girl" és un correcta balada. Amb "Where The Boys Go" tornen a rocketjar dur, marcant-se un altre dels millors temes del disc. "Down In The Hole" és una de les meves preferides, un profund blues tocat amb molt de gust i passió. La pròpia "Emotional Rescue" precisament és una de les pitjors del disc, però no deixa de ser curiosa, cantada en falset per Jagger. Li continua "She's So Cold", un tema divertit, amb un gran riff de guitarra de Richards, però que és fa un poc monòtona per el meu gust. I el disc es tanca amb la preciosa "All About You", una balada cantada per Richards.

Feu-me cas, no és tan roin...

Pixies. Primavera Sound 2010.

2010-05-31T02:40:00.000-07:00

Després de presenciar algunes actuacions verdaderament avorrides (la de Wilco inclosa) aplegà el moment per anar cap a les primeres files i esperar als de Boston. Amb total puntualitat eixiren a l'escenari els putos mestres del rock alternatiu. En el moment que començaren a sonar els acords de "Cecilia Ann" va explotar l'histeria en tots els assistents i no va parar fins al final del concert. Senyor... quina festa! Un hora i mitja on feren repàs a tots els seus clàssics, clàssics que la gent no va parar de corejar tot el temps, cada estrofa, cada estribillo... inclòs les melodies de guitarra. Un públic que és va passar tot el concert sense parar de ballar, botar i fer pogos en les cançons més burres dels "duendecillos", que no en son poques. És deixaren fora cançons bones, clar que si, per ha que no passara això tindrien que tocar pràcticament totes les cançons de la seva discografia, però en un concert on sonaren hits de la talla de "Cecilia Ann", "Rock Music", "Wave Of Mutilation", "Bone Machine", "Tame", "Debaser", "Allison", "Monkey Gone To Heaven", "Hed On", "Her Comes Your Man", "Caribou", "Planet Of Sound", "U - Mass", "Vamos", "Gouge Away", "Isla De Encanta" "River Euphrates", "Gigantic", "Where Is My Mind"... I algun altra que em deixaré, no hi ha queixa al respecte. Després de "Vamos" va ser que feren un bis i eixiren per ha deleitar-mos amb "Gigantic" i "Where Is My Mind", la "guinda" que donà per finalitzada una actuació divertida, canyera i màgica.
Em cridà especialment l'atenció la cara de al·lucinada que feia Kim Deal al veure la penya com es tornava literalment boixa, jejejeje...

L'endemà ens alçarem mig resacosos i, com no, ens passarem pel carrer Tallers a pillar-mos algun disc en Discos Castelló o en Revolver. Jo em vaig pillar el "Monster" de R.E.M. i el "Sursum Corda" dels Enemigos en cd. I en vinil va caure el primer de Black Sabbath. Xapó!

Luz Casal

2010-05-21T03:19:00.000-07:00

Quina puta merda, últimament tot són males notícies. Després de que Dio ens deixara m'acabe d'enterar de que a Luz Casal li ha tornat a eixir el puto cáncer a la mama. Aquest és el comunicat que ha deixat en la seva web:

«Me dirijo a vosotros para deciros que en mi última revisión me han detectado un cáncer en el otro seno; mis doctores han decidido operarme, por lo que hemos aplazado nuestras citas más inmediatas. Os informaremos lo antes posible. Sé que cuento con vuestro cariño y paciencia, estoy en buenas manos y esto es sólo una cornada de la que saldré pronto. Os quiero»

Tots sabem que és una persona molt forta i ho superarà segur.

Anem a gaudir d'un parell de videos d'una cantant de veu única e inimitable i una de les artistes amb més personalitat de la música estatal.

"Besaré el suelo" és una preciosa cançó que li va escriure Carlos Goñi per a ella, i com diuen els castellans "le va como anillo al dedo", la versió de Revolver no li aplega ni a la sola de la sabata.

I ací la tenim rockejant dur amb el seu col·lega Rosendo, interpretant aquella inmortal caçó de Leño.

Et disitge el millor Luz.

Ronnie James Dio

2010-05-17T07:42:00.000-07:00

Ha mort un dels grans. Descança en pau Ronnie.

"Mejor en el infierno" El nou disc de Carcoma, el meu grup.

2010-05-13T01:29:00.000-07:00

Doncs si, per primera vegada vaig a fer-li propaganda al grup on jo toque, que ja va siguent hora! Per al que no ens conega, Carcoma som un grup format per 5 components: Vicent: Veu i guitarra, Jaume: Baix, Paco: Guitarra, Cento: Bateria i jo, Juanvi: Guitarra, segona veu i cors. Ja portem uns 6 anys pegant-li. En el 2005 vam gravar una maqueta en plan caser i tot aquest temps em estat fent bolos per ahí per tant de estalviar peles i poder gravar algo que valga la pena. I si, per fi, el somni de tindre un disc que sone guai s'ha cumplit. Acabem de treure "Mejor en el infierno", el nostre primer disc de llarga duració. La gravació ha corregut a carrec del nostre amic Jaume Faraig i bona part del disc ha estat gravat en els estudis RPM de València, un lloc on han gravat grupassos de la talla de Uzzhuaïa o Sweet Little Sister entre d'altres. I com és podeu imaginar, el resultat ha segut satisfactòri. Per a que és feu una idea, en "Mejor en el infierno" hi ha un poc de tot el que ens agrada. Bàsicament és un disc de Rock & Roll, però el gust per la varietat és fa notar amb pincellades d'altres estils com el Punk, Hard Rock, Metall, o inclòs melodies més Pop. Però ja sabeu, hi ha que escoltar-lo per a saber-ho. I res més, dir-vos que no som grans músics, ni ens tenim que guanyar la vida amb açò, però us asegure que il·lució i ganes de pasar-ho bé no ens falta. El Rock & Roll és la pasió de la nostra vida.

En aquest enllaç se'l podeu descarregar gratis:

http://www.megaupload.com/?d=L8N0U6UF

Eskorbuto "Anti-todo" (1985)

2010-05-08T01:29:00.000-07:00

Mai m'han agradat especialment, però en la seva discografía tenen un grapat de bones cançons, himnes que tots em coretjat alguna vegada. No eren grans músics, però sobretot admire la seva autenticitat, perque en un món on abunda la pose, ser un grup tan real com ells ho eren és molt gran.

Baix el meu punt de vista, tots els seus discos que he escoltat tenen cançons destacables, però també molta morralla. Aquest "Anti-todo" és el seu disc que més m'agrada, sobretot per que en ell estàn les que per a mi son les dos millors cançons de tota la seva carrera, elles son "Historia Triste" i "Cerebros Destruidos", dos autèntics himnes del punk estatal. Però a banda d'això pense que és un bon disc, pràcticament és gaudeix tot, i hi han altres temes amb molt de ganxo com són "Es un crimen", "Anti-todo" o "Cuidado".

Cal destacar també les lletres, sencillament ja no s'escriuen textos tan purs com ells feien.

Per a molta gent aquest és el millor disc del punk estatal, algo que puc entendre, però ho senc, jo sempre he segut més de La Polla Records.

Redd Kross "Phaseshifter" (1993)

2010-05-04T08:53:00.000-07:00

Power-pop i hard rock a parts iguals. Sabor sixties, però amb so dels noranta. Influències dels quatre de Liverpool. Guitarres pesades i riffs obscurs. Solos de guitarra explosius i crits descabellats. Melodies perfectes... I sobretot, el més important, grans cançons. Amb aquest disc els germans McDonald aplegaren a un nivell altissim com a compositors, gravant el disc més currat, compacte i contundent de la seva carrera. Si amb l'anterior i també recomanable "Third eye" ens mostraven a uns Redd Kross més pop, amb aquest es decantaren més per el rock dur, però sense deixar mai eixes melodies popies tan especials.

El disc s'obri espectacularment amb la brutal "Jimmy's Fantasy", amb eixe riff que et vola el cap i un estribillo verdaderament addictiu. Li continua "Lady in the Front Row", una cançó d'eixes que transmeten bon rollo. "Moonlight" és més pop, m'encanta la part final en la que van pujant progressivament la tonalitat de la melodia, creant un moment màgic. Aplega el moment d'una de les cançons més canyeres de Redd Kross, "Crazy World", un tema obscur i maleït, amb guitarrades dures i crits endimoniats. Amb les següents "Dumb Angel", "Huge Wonder" i "Visionary" segueixen rockejant dur. Li segueix "Pay for Love", una de les meves preferides, grans eixes melodies! "Ms. Lady Evans", "Only a Girl" i "Saragon" son més power-poperes, aquesta última recorda especialment als Beatles. I el disc es tanca amb dos autèntiques descarregues d'energia. Especialment "After School Special" una autèntica burrada de cançó.

Un dels grans discos dels noranta.

Faster Pussycat "House of pain"

2010-04-30T03:16:00.000-07:00

Faster Pussycat són una banda que tinc pendent per a introduïr-me en la seva música com cal. Segons diuen, els seus dos primers discos són joies del hard rock 80's. Pareix ser que ara se'ls a anat la perola i els ha pegat per fer un rollo gòtic-industrial que no els pega ni en cola, esperem que es desamboiren i tornen al hard rock.

Aquesta cançó, recomanació del meu primo, és una meravella. Amb tots vosaltres, els Faster Pussycat de l'època bona, que ho gaudiu!

Enuff Z'Nuff

2010-04-15T09:39:00.000-07:00

Aquesta és una banda que, després de llegir articles sobre ells en el Popu durant anys, no ha segut fins fa poc que m'he decidit per pillar-me algo de material seu. Feia temps que els tenia gana, i segons el que llegia en el Popu sabia que m'agradarien. I efectivament, no sols m'han agradat, si no que van camí de convertir-se en una de les meves bandes preferides. Gran gran banda, i molt injustament poc reconeguda.

Enuff Z'Nuff van naixer en l'escena hard rockera dels 80, però a diferència d'aquelles bandes que la majoria eren de L.A, ells eren de Chicago. Musicalment des d'el primer moment marcaren la diferència amb les altres bandes d'aquella escena, el seu era (i és, ja que huí en dia segueixen en actiu) una mescla d'aquell hard rock de l'època i power-pop, perque a més de tindre moltes de les mateixes influències que Ratt, L.A Guns i companyia, eren uns enamorats de mestres de la melodia com els Beatles o Cheap Trick.

Aquestos xicots d'estètica glam tenen algo que els fa realment especials. La caracteristica veu de Donnie Vie, la guitarra de Derek Frigo (increïble guitarrista, molt poc reivindicat), les precioses melodies... I és que Donnie Vie i Chip Z'Nuff han demostrat en el llarg d'aquestos anys que són uns compositors genials creant cançons increibles. En quant als seus discos, em vaig descarregar els tres primers "Enuff Z'Nuff" (1989), "Strength" (1991) i "Animals with human intelligence" (1993), i... Que puc dir-vos... Estic en un nuvol, vaja meravella de banda!! Els tres son molt molt bons, replets de cançons meravelloses. Personalment m'agrada més el seu material més melodic, però són bons tant amb això com amb els temes més hard-rockers. El primer disc que vaig escoltar va ser el tercer, "Animals with human intelligence", gran disc, molt complet, però m'agradaría citar una cançó, una puta obra mestra de cançó que roda dins del meu cap des de la primera vegada que la vaig escoltar, la preciosa "Right by your side", ja feia temps que no m'imprecionava tant una cançó, màgia en estat pur. Poc a poc anirem fent-nos amb tota la seva discografía, que de segur que tindràn moltes més coses interessants, la llàstima és que no és un material bo de trobar en original... però s'intentarà.

La carrera d'aquesta banda ha estat accidentada des de el primer moment... Problemes interns, SEMPRE mal respaldats per discogràfiques, les morts del guitarrista Derek Frigo i del bateria Ricky Parent.... Una serie de percanços que han fet que no estiguen en el lloc que mereixen, perquè amb la quantitat de temassos que tenen deurien de estàr omplint estadis al igual que estan fent Mötley Crüe en l'actualitat.

Gran descobriment per a un gran amant de la melodia com jo. Aquesta banda està alegarnt-me el dies últimament.

The Clash "London Calling" (1979)

2010-04-09T00:58:00.001-07:00

Mesclar en un sol disc, punk, rockabilly, Reggae, funk, rock, ska, pop, cabaret.... I algun altre estil que em deixaré, guardant un equilibri i sense pedrer mai la identitat pròpia, està a l'alcanç de molt pocs. Els de Joe Strummer no sols ho aconseguiren, si no que a més a més ens deixaren per a la història un obra mestra atemporal, el monumental London Calling. Per si fora poc, el disc no és precisament curt, ni 10 ni 12 ni 14... 19 temes! i tots molen!! Està clar que uns son més destacables que altres, ahí també entren els gustos de cadascú, però no hi ha cap roin. Impossible no caure rendit d'avant d'himnes de la talla de "London Calling", ""Jimmi Jazz", "Heateful", "Rudie Can't Fail", "Spanish Bombs", "Lost In The Supermarket" "Death Or Glory", "Revolution Rock".... Joder, és que son totes!! Cançons que segueixen sonant amb la mateixa frescura que abans i que mostraren al mon un altra forma de entendre el rock influenciant a milers de bandes en tot el mon fins al dia d'avui.
London Calling és un deixos discs que no et canses mai d'escoltar. Ara mateix estic escoltant-lo, gaudint de la màgia d'eixa fabulosa cançó anomenada "Lover's Rock"....

Him "Razorblade Romance" (1999)

2010-03-25T04:32:00.000-07:00

Him són una banda que, a pesar de que gaudeixc pràcticament tots els seus discos (El que acaben de treure ara encara no l'he escoltat), reconec que en alguns d'ells es tornen massa melosos en algunes cançons. No són precisament la banda de la meva vida, però m'agraden. Recorde perfectament quan els vaig escoltar per primera vegada, va ser amb aquest disc, el segon que publicaren, i em van impresionar molt. La veu de Valo, eixes melodies tan màgiques, pincellades gòtiques i guitarres dures... No inventaren res nou, però feren una mescla d'influències creant un estil especial que més tart imitarien quantitat de bandes més."Razorblade Romance" és per a mi el seu millor disc i un dels millors d'eixos últims anys noranta. Les 12 cançons són bastant sencilles, però d'una qualitat indubtable, entre elles "Right Here in My Arms", "I Love You (Prelude to Tragedy)", "Razorblade Kiss" o "Death Is In Love With Us", temassos que ens mostren als Him més durs, i "Join Me in Death" o "Resurrection" (una de les meves preferides, que cançó tan màgica...) ens mostren la seva faceta més relaxada. Cal destacar també la acertada cover de Chris Isaak, "Wicked Game", versió hard-rockera que el mateix Chris Isaak va reconeixer en una entrevista en Popular 1 que li agradava.

Sé que Him són una banda que el sector més sectari de la comunitat rockera odiaran sense tan sols aguer escoltat un dels seus discos sencer en la seva vida, però molts d'eixos es sorprendrien si li donaren una oportunitat a "Razoblade Romance".

Mötley Crüe "Dr Feelgood" (1989)

2010-03-10T02:56:00.000-08:00

No hi ha dubte, per a un dia solejat com hui res millor que una joieta del hardrock 80's. Aquestes peladilles tancaren la dècada dels 80 amb un disc espectacular, el gran "Dr Feelgood". So bestial i moltes grans cançons és el que et trobaràs en aquest disc. Cançons que van des de els trallaços de hardrock metàl·lic com "Kickstart My Heart" o "She Goes Down" a la màgia de balades i mitjos temps com les precioses "Without You", "Don't Go Away Mad (Just Go Away)" o la que tanca el disc majestuosament "Time For Change", per citar-ne algunes, ja que el disc és gaudeix absolutament tot.

Sexe, drogues, alcohol, kilos de laca i molta molta diversió.

Guns N' Roses "November Rain"

2010-03-05T09:07:00.000-08:00

Els fans més puristes dels Guns de l'època del "Appetite for Destruction" es van sentir insultats. Si la cançó, en forma de balada, ja era molt romanticona, el videoclip encara ho exagerava més. Pergueren molts fans, aquells que no aceptaven que els tios que gravaren aquella bestial descarrega de hard-rock macarra en el passat ara feren algo com açò, però jo no estic entre eixos.
No ens enganyem, "Appetite for Destruction" és la seva obra mestra absoluta, no hi han dubtes al respècte, no sols això, si no que a més a més em pareix un dels discos definitius de la història del rock, però els dos volums de "Use Your Illusion" són excelents i "November Rain" em pareix una meravella. El videoclip reconec que és un poc... no sé, a mi m'agrada, però puc entendre que a molta gent no, però la cançó? Per favor, estem parlant d'una de les millors cançons dels putos Guns N' Roses, una preciositat, 9 minuts de pura màgia on Axl canta unes precioses melodies amb un sentiment impresionant, Slash es marca un dels millors solos de la seva carrera, i eixa part final tan grandiosa... és una pasada. Ells s'ho perden.

Los Ilegales. 26-02-2010, Sala XY Rock, Aldaia (València)

2010-03-02T02:32:00.000-08:00

Després de saber que aquesta era la gira de despedida de Los Ilegales encara em vaig alegrar més per ver asistit a aquest concert, però per altra banda és inevitable sentir-se malament, és molt dur pensar que no podràs veure a una banda que t'agrada molt en el futur.
Com molts sabreu, Jorge Martínez vol començar un altre projecte totalment diferent a Ilegales, Jorge Ilegal y Los Magníficos, una proposta un poc extranya, l'idea és fer un rollo swing, recuperant la música que feien les orquestes en els anys 40 o 50. Pot resultar interessant, però jo tinc l'esperença de que torne a Los Ilegales en no massa temps. En fi, intentarem tornar a veure'ls un altra vegada en aquesta gira per si de cas.
El concert va estar a l'altura de les espectatives. Una sala pràcticament plena però sense complicacións per posar-te en primera fila, un so quasi perfecte i dos hores i pico de repertori. Així i tot, per el meu gust van faltar unes quantes cançons, però clar, quan es té un repertori tan ampli és normal que pase això. Sonaren de meravella molts hits com "Caramelos Podridos", "Odio los pasodobles", "Hola mamoncete", "Ella saltó por la ventana", "Dextroanfetamina", "Resgreso al sexo quimicamente puro", "La fiesta", "Soy un macarra", "Eres una puta", "Destruye" o "La casa del misterio" entre d'altres, però faltaren també algunes molt bones com "Agotados de esperar el fin", "Europa ha muerto", "Heil Hitler" o "Angel exterminador". Però com us dic, no hi ha queixa al respècte.
El millor de tot? Poder veure a un personatge com Jorge en directe, ell és los Ilegales, i una llegenda viva del rock estatal. És tot un plaer escoltar les seues xarrades entre cançó i cançó, de fet, pense que ell és l'únic que no em molesta que xarre bastant durant un concert. I sobretot, poder veure les seves habilitats amb la guitarra, impresionant.
Lo dit, gran concert. En dos o tres cançons es va notar alguna herrada, però a un grup tan autèntic, divertit, macarra i que fa que t'ho pases tan bé com Los Ilegales, se li perdona tot.

Los Ilegales demà en la Sala XY Rock, Aldaia (València)

2010-02-25T02:55:00.000-08:00

Contant les hores estic, per fi vaig a poder veure en viu a un dels meus grups preferits del rock estatal. Fa molt de temps que escolte les aberracions del Jorge en forma de cançons, però mai havia tingut l'oportunitat de veure'ls. He sentit parlar molt del ja mític concert que van fer Los Ilegales en la desapareguda sala "La travessa", de Teulà. Alguns amics van estar presents i conten que ho van fer molt, però que molt bé, i es va montar un festorro de collons, espere que demà siga igual o millor.
De tota manera, gràcies a Sant Youtube podem comprovar que son l'hòstia.

Anem a fer un repàs a alguns dels videos que més molen de la banda més autèntica del rock estatal...

"Dextroanfetamina", una de les seves cançons més burres, punk-rock d'eixe que sols ells saben fer. En aquest video la banda actuant en Medellín (Colombia), la penya es torna literalment boixa...

"Eres una puta", jajajaja... Tot un clàssic. Atenció a els xarraos del Jorge, molen tant com la pròpia cançó...

"Tengo un problema sexual". Los Ilegales en una vella actuació del mític programa que presentava Miguel Ríos. El careto que fa Jorge quan diu això de... "Señora, si no le gusta mi careto... Cambie de canal" no té preu...

"Soy un macarra", mítica cançó. Eixa mescla de psychobilly i punk és de puta mare. Qui no ha cantat alguna vegada això de... "Soy un macarra, soy un hortera, voy a toda hostia por la carretera"??

"Odio los pasodobles", que li donen pe'l cul a Manolo Escobar! jajajaja!!

Bé, podriem ficar molts videos més, Youtube està plé de actuacións memorables d'aquesta banda, però ho deixarem ací.

Ja us contaré l'experiència, salut!

Lagartija Nick "Su" (1995)

2010-02-18T01:48:00.000-08:00

La banda formada pel que fora baixista dels mítics 091 són una de les bandes més experimentals i atrevides del rock estatal. Sempre partint d'una base rock, en la seva trayectoria han tocat una gran varietat d'estils... Noise, punk, post-punk, metall, pop, electrònica... Fins flamenco, mostrant respecte i amor a la seva cultura i a la seva terra, Granada. Això si, sempre enfocant-ho d'una manera molt personal i original.
Normalment aquestes bandes tan experimentals solen fer algunes cagades, però sols per fer sempre el que els passa pe'ls collons, ignorant modes i arrisgant-se a fracasar, ja són dignes d'admirar. Sempre m'han paregut una banda interessant, però no tot el que he escoltat d'ells m'ha agradat, alguns experiments que han fet em superen, però altres treballs com aquest em pareixen collonuts.

"Su" és el seu tercer treball, per a molts l'últim bon disc de la banda, no és el meu cas, ja que posteriorment han fet algunes coses interessants baix el meu punt de vista, però si que és un dels seus discos que més m'agraden.
Aquest disc té tots els ingredients que més m'agraden d'aquesta banda, so bestial, guitarres distorcionades roçant el metall, ritmes de bateria frenètics, riffs i admosferes obscures, tocs punk, tocs noise i unes lletres extranyes però molt treballades. Molta canya, de fet es relaxen un poc sols amb un tema.
"Su" és un disc bastant redó, pràcticament no té desperdici però les cançons que més m'agraden son "Mi chofer psicodélico", "Versiones de cody", "El amor és la víctima", "Conmigo crece el caos" i "Doble imagen", temassos que fan que t'oblides de que Antonio Arias no és un gran cantant, inclòs fan que acabe agradante la seva veu.
Un disc a reivindicar i molt recomanable per introduir-se en l'obra d'aquesta banda tan complexa.

Adéu als Scorpions?

2010-02-11T10:27:00.000-08:00

Pot ser que siga la típica jugada per vendre més discs i augmentar les audiències dels seus concerts, com tantes bandes han fet, però de tota manera que la banda haja anunciat que es separarà després d'un nou disc i gira és una de les pitjors noticies rockeres en el que portem d'any.
Sempre m'han agradat Scorpions, recorde la primera vegada que els vaig veure en viu com un dels concerts de la meva vida, ara mateix em ve al cap que quan viatjaven cap al concert els meus col·legues i jo comentàvem acollonats que seria una putada que basaren el repertori amb les seves famoses balades i deixaren de costat tots els hits hardrockers dels seus vells discs, era la por que teníem, però al obrir el concert amb "Blackout" i milers de metalheads amb el puny en alt i cridant Blackout!! com uns boixos, ens van caure els collons en terra. El concert va ser bestial, a l'altura de la seva llegenda, inclús cançons tan cremades com "Still loving you" o "Wind of change" quasi em tragueren les llàgrimes.
En una època van ser una de les millors bandes de rock del mon, això és indubtable, els temps de glòria quedaren enrere, però sobre les tables continuen siguent acollonants, i discograficament parlant tampoc son el que eren, però continuen publicant discs recomanables com el fabulós Unbreakable (2004), un excel·lent disc de hardrock metàl·lic que em va sorprendre molt.
Ara ha esperar a veure que és el que passa, i, per si de cas, intentar tornar a veure'ls en viu.

UzzhuaÏa 30 - 01 - 2010 Sala Durango, València.

2010-02-02T02:58:00.000-08:00

Aquesta era la sisena vegada que els veia, i com sempre, no em van fallar. Les 6 vegades que els he vist sempre ho han donat tot, inclòs en una d'elles el cantant estava fotut amb la grip i ens va donar a tots una lliçó de profesionalitat impresionant. Com vos deia, van tornar a estar fantastics, però amb una diferència, i és que ho estan aconseguint, estan fent-se més grans, i s'ho mereixen. La primera vegada que els vaig veure erem 20 persones en la sala Estereo d'Alacant, el passat Dissabte la sala Durango estava de gom a gom i a més a més tota la penya ballava i cantava les cançons. Un so atronaor i un setlist quasi perfecte, (Em va faltar la brutal cover que fan de "La chispa adecuada" dels Heroes") junt amb una entrega total del grup, ens van fer passar una intensa nit de Rock n' Roll. I és que ningu és pot resistir a bombes hardrockeres de la talla de "Desde Septiembre", "Baja California", "Destino perdición", "Nuestra revolución" o la preciosa power ballad "La otra mitad", per citar-ne algunes.
Uzzhuaïa ho tenen tot, han gravat 3 discs excelents plens de grans cançons, tenen una bona imatge, molta presència i un cantant de veu privilegiada que de cada vegada és més carismàtic. Si, és pot dir sense por que estem parlant del millor grup estatal de rock dur dels últims anys.

Sôber "Morfologia" (1999)

2010-01-26T08:13:00.000-08:00

Continuem amb un altre disc de la mateixa època. La noticia de la reunió de Sôber per a aquest 2010 és el que m'ha fet que recuperara aquest disc. Se que hi ha molta gent que no pot amb ells, val, per a mi tampoc son sants de la meva devoció, però pense que eren una bona banda i li donaren frescura al panorama estatal. Al igual que Hamlet, feia moltíssim que no els escoltava, però "Morfologia" està fent-me passar bones estones aquestos dies. Bon disc. El seu metall alternatiu mesclant contundència amb molta melodia crec que el van plasmar en aquest disc millor que en cap altre, i a pesar de que hi han algunes cançons fluixes la majoria son bones, i algunes d'elles de les més clàssiques del grup com "La prisión del placer", "Loco", "Cubos" "Condenado" o "Si". En fi, sempre és un plaer recuperar alguns dels discs que van marcar una època especial de la teva vida. Ara ha esperar que serà d'aquesta reunió. L'últim treball que van treure no em va interessar massa, però sincerament tindria curiositat si gravaren de nou, i també molaria tornar a veure'ls en viu.

Hamlet "Insomnio" (1998)

2010-01-22T02:48:00.000-08:00

Hi va haver una època que perdia el cap amb aquesta banda, discos com "Revolución 12.111" (1996), "Inferno" (2001) o el que hui ens ocupa, eren, són i seràn bons treballs replets de bones cançons d'eixa mescla de hardcore i metall que tan bons resultats els va donar, i van passar pe'l meu reproductor casi a diari durant molt de temps. Els seus concerts eren autèntiques descarregues d'energia, i ho feien perfecte, però derrepent em vaig cansar d'ells. El disc posterior al "Inferno" (l'album negre), no em va acabar de convencer i els vaig perdre la pista. Aquesta setmana he recuperat aquest disc i cert és que no flipe amb ell com abans, però de tota manera l'estic gaudint molt. No hi ha dubte que és un bon treball, posiblement el millor de la seva carrera. Un disc en el que es pot apreciar una clara evolució respècte al anterior "Revolución 12.111", fent unes lletres més currades, tinguent un so més net, siguent un poc menys agressiu (Sols un poc eh, que ací també hi ha canya) i sobretot més melodic, algo que va ser criticat pe'ls fans més trallers. Hi ha grans temes en aquest disc, "Tortura - visión", "Tu medicina", "Dementes cobardes" o "Muérdesela" són pura dinamita, on la potència de les guitarres mesclen a la perfecció amb els berretjos del Molly. I "1998" i "Antes y despues" ens mostra la cara més melodica i accecible del disc, però no per això de menys qualitat, és més, per el meu gust són del millor d'aquest treball. "Insomnio" va ser el disc que els va obrir al gran públic, consolidant-los com a una de les millors bandes de metall modern estatal.
M'han agafat ganes de tornar a escoltar tots els seus vells discos, inclòs el llunyà "Sanatorio de muñecos" (1994) tenia bons moments. I perquè no danar-li una oportunitat al seus últims treballs? Pot ser que em sorprenguen i torne a obsesionar-me amb aquest grup com en el passat, mai es sap...

Los Rebeldes "Noches de luz, días de gas" (2010)

2010-01-15T02:23:00.000-08:00

Los Rebeldes acaben de gravar un nou cd + dvd en directe en motiu de celebració del 30 aniverssari de la banda. Un treball que de segur ens farà passar bones estones a base del més pur Rock n' Roll. Aquesta nit és la presentació d'aquest treball en la Sala DF, de Cornellà de Llobregat, Barcelona. Afortunats seran els que podran assistir a aquest event tan especial d'una de les millors bandes de Rock que ha donat aquest estat.

Anem a recordar una vella actuació d'una de les seves cançons més clàssiques...

Soundgarden

2010-01-06T02:49:00.000-08:00

Ara que pareix que la reunió de Soundgarden és tota una realitat, és moment per recordar algunes d'aquelles cançons que van fer que aquesta banda fora tan gran...

Manic Street Preachers "Send Away The Tigers" (2007)

2010-01-03T04:27:00.000-08:00

En primer lloc desitjar-vos un feliç 2010 a tots, salut i Rock n' Roll! El primer post de l'any és d'una de les meves bandes preferides, i de al que per a mi és un dels millors discos dels últims anys. Després d'alguns treballs un tant irregulars, amb "Send Away The Tigers" els Manics sorprenien a tots els seus seguidors gravant el seu millor disc des d'aquell llunyà "Everything Must Go" (1996). Tornava el Rock guitarrer, els textos reivindicatius, les fabuloses melodies marca de la casa, i sobretot, les bones cançons. 10 i una cover del "Woking class hero" de Lennon son els temes que composen aquest disc, tots ells plens de frescura i molta qualitat. Per citar-ne alguns destacaria "Atumn song", una gran cançó on es veuen clarament les influències dels seus adorats Guns N' Roses, la sensacional "I'm just a patsy" i, per supost "Imperial Bodybags", enèrgica cançó amb influències del Rockabilly. Va ser un plaer veure que tornaven a estar en tan bona forma. Cal destacar també el gran treball de James Dean Bradfield, cantant de veu única i un dels guitarristes més infravalorats del Rock. Dos anys després tornarien amb un altre recomanable disc baix del braç, però eixa és altra historia que ja contarem en un altre moment.

Pearl Jam "Backspacer" (2009)

2009-12-28T03:32:00.000-08:00

Quan el van penjar en el seu myspace el vaig escoltar per damunt una vegada, però preferia esperar-me ha tindre'l original per escolar-lo bé i amb tranquil·litat. Fa un parell de setmanes va ser el meu aniversari, i aquest disc va ser un dels regals que em va fer la meva novia. Després d'escoltar-lo detingudament aquestos dies, puc afirmar que m'ha deixat un poc gelat, esperava més d'aquest "Backspacer". Esperar que aquesta banda torne a gravar algo que s'aproxime a qualsevol del seus tres primers discs és tonteria, però com a mínim pensava que igualarien l'anterior, un disc que em pareix molt superior. No vull dir que em parega una merda de disc, té bons moments i pot ser que amb el temps guanye, però de moment em pareix un disc simplement correcte. De tota manera, sempre seran un dels meus grups de capselera. fa uns anys els vaig veure en directe a van estar fantàstics, i de segur que la pròxima gira serà gran, son una bona banda i tinc fe en ells.

Bon Nadal!

2009-12-24T03:32:00.000-08:00

Encara que, com deien els S.A, hi ha molta falsetat en aquestes festes, li segueixc veient algo especial a aquests dies de Nadal. Pot ser que sempre quede algo d'aquell xiquet que flipava amb els Reis Mags, no ho se... En fi, que passeu bones festes, menjeu bona cosa de bunyols, i que us regalen molts discos, salut!

The Mission "Love me to death"

2009-12-20T16:22:00.000-08:00

Ha arribat l'hivern i amb ell la música de The Mission. Sempre serà un plaer escoltar la seva música, però em pareix perfecte escoltar-la en aquestes nits fredes, al racó del foc.
"Love me to death" és una de les seves millors caçons, i formava part del seu fabulós disc de debut "Gods Own Medicine" (1986).

Música apassionant, preciosa, obscura, emocionant...